El seu origen es remunta al 1860, quan els Estats Units buscaven una manera de substituir el marfil de les boles de billar. L’inventor John Wesley Hyatt va endur-se 10.000$ per crear un cel·luloide que permetia produir-les a un preu més baix. Aquell enginy es tractava, ni més ni menys, del primer plàstic de la història.  

Malgrat que ara no s’ofereixi una recompensa tan suculenta a aquell qui aconsegueixi trobar un substitut dels plàstics, cada cop es desenvolupen més alternatives per evitar la dependència del petroli. Però canviar els hàbits de producció i consum a gran escala és més complex que revolucionar el joc del billar. El 1860 es buscava abaratir costos amb el canvi. El 2015, l’efecte és l’invers: la producció de plàstics és molt barata, i substituir-los per alternatives biodegradables encareix el producte final; una condició que el sistema no està disposat a suportar.

La vida sense plàstic pot semblar una quimera inassolible. Actualment, aquest material forma part de tots els aspectes de la nostra vida. Al contenidor groc, però, hi van únicament els envasos, que són seleccionats en una planta de triatge i, posteriorment, reciclats. La resta són abocats, incinerats o abandonats en el nostre entorn. Alguns quedaran enterrats juntament amb altres residus durant centenars d’anys, i molts d’ells acabaran en l’abocador principal del món, el més damnificat de tots: l’oceà. Només al mar Mediterrani es calcula que hi ha entre 1000 i 3000 tones de plàstic, una xifra que creix cada dia.

El plàstic no es degrada, per tant, malgrat que sembli que desapareix, el que fa realment és fragmentar-se en parts microscòpiques. Per cada 4m2, hi ha un fragment de plàstic al mar. Anna Sánchez-Vidal, líder de l’equip d’experts del Grup d’Investigació de Geociències Marines de la Universitat de Barcelona, alerta del seu perill: “Els plàstics més perjudicials no són els de mida grossa, com una cadira llançada al mar, sinó els més petits, que obstrueixen els estómacs dels éssers marins”.

Chris Jordan
L’interior d’un ocell ple de fragments de plàstic que ha ingerit a l’oceà. / Chris Jordan

Molts peixos o aus moren quan mengen aquests trossos. D’altres ingereixen fragments que afecten diferents nivells de la cadena alimentària, fins al punt que arriben al nostre plat de taula. Així, el perill dels plàstics no altera només els ecosistemes, sinó que també pot arribar a perjudicar la salut humana. Segons Anna Sánchez-Vidal, aquest problema és a escala planetària, el que s’aboca a la Xina pot arribar a la costa de Girona, i el que s’aboca a Barcelona pot acabar als glacials del Pol Nord. “Encara que deixem ara de produir plàstic, n’hi ha tant, al mar, que d’aquí centenars d’anys seguirà  fragmentant-se en trossos petits i perjudicant els éssers vius”, explica Sánchez-Vidal.

La majoria de plàstics arriben per terra i s’acumulen al fons del mar. Però els corrents subtropicals creen el que s’anomena els “grans continents de plàstic”: unes illes de residus que ocupen una superfície com tres cops la Península Ibèrica. Es calcula que entre el 2010 i el 2025 s’hauran acumulat a l’oceà entre 250 milions i 100 milions de tones mètriques de residus de plàstic. Proposar-se netejar l’oceà és, de moment, impracticable. El primer pas, per tant, és aturar en sec l’abocament continu de plàstics al mar.

Malgrat que el reciclatge evita que part del plàstic acabi a l’oceà, no soluciona els perjudicis ambientals que es deriven de l’ús d’aquest material. Per aquest motiu, l’única solució és anar reduint, de mica en mica, el seu consum, una acció que pot començar des de casa. Si bé és cert que les indústries utilitzen una quantitat molt elevada de plàstic, el consum que se’n fa domèsticament és també significatiu i pot minimitzar-se si se n’està conscienciat. Aquest és l’objectiu que persegueixen mesures com la de fer pagar un preu simbòlic per a les bosses de plàstic als comerços.

Maria Àngels Alió, professora de Geografia Humana i investigadora en el camp de la gestió ambiental a la Universitat de Barcelona, afirma que “encara no estem preparats per prohibir l’ús del plàstic”. Salvador Borrós, membre del Grup d’Enginyeria de Materials (GEMAT), afegeix: “No espero una substitució a 10 anys vista ni molt menys; probablement augmentarà el percentatge d’ús del plàstic”. Tot i així, a mesura que pugi el preu del petroli hi haurà “més necessitat i voluntat d’implementació d’altres materials”, apunta Borrós.

Consum ampolles de beguda, reciclades i abandonades a Catalunya

Actualment ja podrien començar a utilitzar-se alguns plàstics biodegradables, aquells que no provenen del petroli i que poden anar degradant-se a través de processos naturals. Cal destacar que no tots aquells plàstics elaborats mitjançant elements biològics són degradables. Aquest és el cas del polietilè, que malgrat provenir de la canya de sucre, la natura triga centenars d’anys a fer desaparèixer.

De moment, hi ha moltes propostes per a la producció dels nous materials. L’ús de bioplàstics té, però, els seus avantatges i els seus inconvenients, alerta Jordi Urmeneta, professor de Microbiologia de la UB. Una possibilitat seria introduir els gens bacterians que permeten la producció dels biopolímers a l’interior de plantes modificades genèticament. Així, el procés productiu seria ecològic, però com a contrapartida, aquelles plantacions que produïen aliment passarien a produir plàstic i podria desequilibrar la societat que en depèn. A més, segons Urmeneta, l’extracció i la purificació dels biopolímers representaria el cost principal d’aquest sistema, que no seria competitiu amb el tractament que es fa  del petroli per fer plàstic.

Per Salvador Borrós, per substituir el plàstic convencional s’hauria de poder produir  milers de tones de bioplàstics, i la tecnologia actual no permet arribar a aquests nivells de producció. El problema no és la falta de coneixement d’aquests materials, si no la dificultat d’aplicar-los a gran escala.

En aquesta línia està treballant l’equip de Javier G. Fernández, investigador de Harvard i professor a la Signapore University of Technology and Design. La seva proposta és el shrilk, un material resistent i modelable elaborat a partir de quitosan, un producte present en la pell dels insectes i crustacis. La clau, segons Fernández, és “crear formes com les de la natura”. Amb materials com el shrilk, el paradigma de l’ús de materials està canviant, però ara els esforços se centren a modernitzar la infraestructura per poder implementar-los. La impressió tridimensional és un dels mecanismes que s’està estudiant per tal d’introduir aquestes alternatives al mercat de forma competitiva.

La indústria del plàstic, però, continua molt especialitzada en els materials derivats del petroli. Per començar a produir amb quitosan, hauria de reformular-se profundament el sector. Segons Fernández, en escollir quin material es fa servir per produir, l’enginyer s’hauria de preguntar “per quant de temps es farà servir?”. Els productes de consum immediat no necessiten un envàs que perduri centenars d’anys, ja que només s’utilitzen durant els pocs minuts des del supermercat fins a casa. En canvi, el plàstic convencional pot ser una bona opció en alguns casos, com ara “en el camp de l’automoció i l’aviació, per exemple, perquè redueix el pes dels vehicles i permet que consumeixin menys combustible”.

El present va obrint portes per a un futur sense més producció de plàstics, però durant generacions, la humanitat viurà amb els residus que hem generat aquests darrers 50 anys. Els canvis en la indústria han de comptar amb el suport dels consumidors. Aquests han d’estar disposats a pagar una mica més pels productes, però amb el convenciment que això que compren no perdurarà en el medi per sempre.

accions consumidor per reduir consum plàstic

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.