Philipp Scholz Ritterman: “Use la fotografia per a mostrar-me allò que no puc veure”

Entrevista al fotògraf que juga amb la introspecció i la mirada humana per a fixar el pas del temps

VilaWeb
Esperança Camps Barber
03.11.2022 - 21:40
Actualització: 03.11.2022 - 21:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tot naix amb una pregunta: per què no puc veure el dia i la nit amb un sol colp d’ull? I encara una altra: per què no puc veure el mateix paisatge quan és estiu i quan és hivern, alhora? Philipp Scholz Ritterman (Lima, Perú, 1955) se’n feia més, de preguntes quan era menut: per què no podia volar, per què no podia respirar davall l’aigua… Les que es fa tothom en algun moment. Per més habituals que semblen, aquestes potser no les ha pogudes respondre, però ajuntar en un sol colp de vista dos moments històrics distants, sí que ho ha fet. Ho fa encara, gràcies a una complexa tècnica fotogràfica que consisteix a projectar imatges sobre paisatges nocturns per a fotografiar-los. El resultat, diu, és un arxiu fotogràfic en format RAW. Fa visible allò que no existeix amb un muntatge formidable destinat a enganyar l’ull humà. I també la ment. No és Photoshop! No li interessa gens, a Philipp Scholz, manipular les imatges a l’ordinador, si les pot crear una nit fosca a les muntanyes de San Diego.

Projecció sobre les hèlices dels molins (Philipp Scholz Ritterman).

Obra al MoMA, conferenciant i professor a València

Trobem Philipp Scholz Ritterman a València perquè ens explique què veu i com ho veu, i on són els conills que no existeixen, però que no tan sols els trau del capell del mag, sinó que els fotografia. Participa en el festival València Photo amb una mostra d’aquesta experimentació que va començar a practicar ara fa set anys. Té obra en més de 120 col·leccions públiques de tot el món. Per exemple, al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA), al Museu d’Art Modern de Sant Francisco i a la Biblioteca Nacional de França. Durant més de quaranta anys ha ensenyat fotografia a col·legis o universitats i ha dictat conferències als Estats Units, al Canadà i a Europa. Ha dirigit tallers a l’Espai d’Art Fotogràfic de València. Viu a Sant Diego i és a les muntanyes que té a la vora de casa on fa les projeccions sobre el negre de la nit.

Durant una època va viure a Alemanya, on era un pròsper comercial d’una multinacional farmacèutica. Ho va deixar per fer d’il·lusionista, per jugar a ser Déu. “Això de ser Déu deu ser una faena molt dura, hauré de parlar amb la meua psicòloga”, diu.

Fotografiar allò que no existeix

Les imatges de Philip Scholz Ritterman a voltes són exercicis onírics i a voltes són quadres d’Edward Hopper. “Crec que tots, en algun moment, indaguem o ens preguntem com experimentem el temps. És la base de la nostra biologia. Sense els ulls, el sentit del temps que tenim seria una massa incomprensible”, diu.

Juga amb imatges del passat i imatges del present, però no per posar-les de costat i comparar-les, sinó per superposar-les. “No m’interessa veure si l’arbre ha crescut o si l’edifici ja no hi és; m’interessa veure les capes superposades, perquè així funciona la memòria.” I per aconseguir-ho treballa amb projectors que llancen una imatge sobre la foscor, en el mateix punt. Amb la Fuji o la Pentax de format mitjà, Scholz fotografia aquestes capes superposades. “Això per a mi és la metàfora de com som a la vida. Carreguem tot allò que coneixem, fins i tot els prejudicis, i mitjançant això mirem i tractem d’entendre les coses i de trobar-hi sentit. Sempre a través del vel del passat. La nostra memòria no és ni gaire lògica ni gaire ben organitzada, i cada volta es va aixafant més i més”, diu.

Les seues creacions a vegades fan l’efecte d’un 3D, però no en una imatge, sinó sobre el temps. “N’he parlat amb científics i em diuen: ‘Ah, això té a veure amb nano-no-sé-què…’ I jo els dic: ‘No ho entenc, però m’agrada doblegar el temps, esclafar-lo i ajuntar moments diferents per a veure’ls simultàniament’.”

Els cotxes no eren a l’aparcament quan es va fer la fotografia (Philipp Scholz Ritterman).

Entrar dins el passat

La col·lecció d’imatges que es pot veure a l’antic edifici de Correus de València és la primera vegada que s’exposa. Algunes tenen un component oníric notable, com si l’autor fotografiàs un somni. “L’únic moment que podem fugir de la linealitat és quan dormim, o bé amb drogues o amb alguna cosa que ens altere la ment. De colp, eixes capes van unint-se i es converteixen en una cosa amorfa.”

A còpia de jugar amb els projectors i amb la nit, va aconseguir de sincronitzar les imatges, però li semblaven massa perfectes, com si les hagués manipulat amb l’ordinador, i van deixar d’interessar-li. Per això va començar a esquivar aquestes línies, a separar-les. Per a obtenir aquests efectes, cada volta necessita més i més material. Ara ja no va amb dos projectors sinó amb tres, i tres ordinadors, i un generador que els alimente. I un amic, diu, que l’acompanya per la muntanya, estiu o hivern, a qui li deu molt.

Són les muntanyes de San Diego, de Nevada, de Montana, o de Colorado i Arizona. Aquests experiments no els pot fer en una ciutat perquè necessita la foscor sobre la qual projecta les imatges que superposa a la natura. Encara que el teló també pot ser el blanc de la neu. “La natura no ens proporciona una pantalla gaire coherent. Normalment, hi ha arbres, arbustos, coses que fragmenten la imatge. Si em pose una mica de costat, la projecció fa com si s’obriren tot d’esquerdes que m’agraden molt.”

Una altra cosa que fa és fotografiar totes les estacions en una. “Hi vaig a l’estiu i hi torne a l’hivern. Hi he fet unes marques per a saber quin és el lloc exacte. Ho faig manualment, sense geolocalitzar. Les pastures, tot el verd, ja no hi són, però hi ha la neu que m’ajuda a jugar amb les meues idees.”

Són paisatges somniats, no existeixen, li diem. Però ell respon que sí que existeixen, perquè són en una imatge que pot demostrar que no ha manipulat gens amb l’ordinador, i la pot imprimir, i la podem veure. Per tant, existeixen.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

 

El món tal com apareix a les fotografies ja no li interessa

Philipp Scholz Ritterman va començar a fer fotografies de la manera convencional, però va arribar a un punt en què ja no li interessava fer les mateixes coses que la majoria de la gent. “Ara tothom duu un mòbil a la butxaca i tothom fa de tot. Si hi ha un arc de Sant Martí doble al parc de Yosemite, cinc segons després n’hi ha cent fotos a Instagram. A mi això ja no m’atrau”, diu. I afegeix la frase que ha planat durant tota la conversa: “Si vull mantenir la meua curiositat, ara use la fotografia per a mostrar-me allò que no puc veure. És el vehicle que em manté interessat.”

Sobre les llargues exposicions, que permeten de veure moltes coses que a primer colp d’ull no es poden apreciar, Philipp Scholz explica que també li interessen poc. “Podia fer una fotografia amb dues hores d’obturació i després veia moltes coses que a ull nu no havia vist, però no hi veia la suma de tot allò que havia passat.” Ara treballa per dur això que ja ha aconseguit una mica més enllà. Combinant maneres de projectar això que veu quan tanca els ulls. “M’ho imagine tot, i quan sóc allà intente trobar sortida a un esdeveniment on hom pot entrar. L’espectador es posa dins la projecció, entre els píxels, amb les aberracions de les lents dels projectors. És com posar-se de cara a un televisor antic, amb tot de grans. Vull que veja la capa artificial superposada, no vull que es confonga amb la realitat.”

VilaWeb
VilaWeb
Estiu a l'hivern (Philipp Scholz Ritterman).
Hivern a l'estiu (Philipp Scholz Ritterman).

Una fotografia cada mig segon

El fotògraf explica que amb tot aquest treball vol atraure l’atenció de la gent en una època en què es consumeixen milers de fotografies cada minut. “Res no queda fixat, jo vull que les meues fotos tinguen capes de descobriment, que com més estona les mires, més coses hi veges, hi has de poder entrar.” Considera un privilegi poder fer aquest treball. “Potser m’hauria de guanyar la vida fent pa o qualsevol altra cosa, però a dotze anys ja estava boig per la fotografia. El meu germà va venir amb la fotografia d’un cotxe estripada. Em va dir: ‘L’he feta jo.’ I a partir d’aquell moment la meua vida només ha estat foto, foto, foto.”

Philipp Scholz Ritterman treballant amb els projectors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes