Dijous passat, patronals i sindicats van signar el IV Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, en virtut del qual els salaris pujaran fins a un 3% cada any del període 2018-2020. És una bona notícia, per com ha trigat respecte del creixement de l’economia, però crec que arriba molt tard. Recordem-ho, fa tretze trimestres consecutius que el PIB de Catalunya creix per sobre del 3% i els salaris pràcticament no se n’han assabentat. Segons un informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) relatiu a les perspectives de l’ocupació, la feina als països que l’integren ha tornat al nivell anterior de la crisi, però els salaris continuen estant per sota dels índexs i se situen com els grans perdedors de la recuperació, especialment els de Grècia i Espanya, com assenyalava l’estudi, fet públic dimecres passat.

Precisament aquesta setmana també ens ha arribat un informe de la Generalitat sobre aquesta qüestió en el qual s’analitza l’evolució dels sous a Catalunya entre els anys 2008 i 2016. Hi apareixen aspectes negatius que ja s’intuïen, però que són un malson en la situació actual d’optimisme existent davant les xifres de creixement de l’economia, perquè són ratificats per l’autoritat laboral. Dessota, el resum que en fan al mateix informe.

«El guany brut anual mitjà per persona treballadora a Catalunya s’ha situat en 24.454,64 euros l’any 2016, essent la quarta comunitat estatal, per sota del País Basc, Madrid i Navarra. Les persones que se situen en el nivell més baix de la distribució salarial perceben uns guanys cinc vegades inferiors a les remuneracions més elevades. Els col·lectius que reben un guany brut mitjà més elevat són els homes, la població de més edat, els nacionals, els que treballen en el sector industrial, els que treballen amb contracte indefinit i aquelles persones que tenen ocupacions que requereixen un nivell de qualificació elevat. El poder adquisitiu de les persones treballadores va millorar en 2016 en augmentar els salaris un 0,5% i els preus només un 0,1%. En canvi, fent balanç respecte 2008 els salaris reals han perdut un 5,3% de poder adquisitiu. Especialment notori és el cas dels salaris dels joves menors de 25 anys que han perdut gairebé un 27% de poder de compra.»

D’aquest sumari tan preocupant destacaria que, d’ençà que va començar la crisi, els assalariats han perdut més del 5% del poder adquisitiu, és a dir, tots plegats som més pobres. Però és realment incomprensible com els menors de 25 anys d’avui poden tenir un poder adquisitiu un 27% inferior al del 2008. Puc entendre el problema que és estar lligats a l’euro i, com que no podem devaluar, haver hagut d’aplicar la deflació competitiva –abaixar sous i despatxar– durant els pitjors anys de la crisi (entre el 2011 i el 2014); també entenc la retallada de salaris per a evitar més acomiadaments quan les comandes s’enfonsaven, i, si ho apurem, fins i tot la moderació quan la recuperació encara és incipient, fenomen que assota tots els països industrialitzats com si fos una plaga bíblica. Però em resisteixo a entendre i acceptar per què els anys 2015 i 2016, quan l’economia catalana creixia un 8,5%, els salaris dels menors de 25 anys cauen un 9%. Alguna cosa falla i és molt seriosa. I afecta un segment de la població que s’estigmatitza i condiciona sense pensar que és l’esdevenidor del país.

Em preocupa, sobretot, que en els anys de recuperació evident, del 2014 ençà, els salaris es mantinguin o bé a la baixa o bé plans. Sí, ja sé que encara hi ha molt atur i que això és un esperó per al fre salarial. Però em fa mal de comprovar que dins de l’estat espanyol, Catalunya és entre els anys 2008 i 2016 la comunitat en què l’assalariat ha perdut més poder adquisitiu –un 5,3% enfront del 2% en la mitjana de l’estat espanyol– cosa que ve propiciada per un creixement més gran dels preus i un increment de salaris nominals més baix, car en aquest punt és l’antepenúltima de les disset comunitats autònomes, només pel damunt de Madrid i l’Aragó.

Podem cercar-ne excuses i dir que aquí hi ha més població estrangera, els guanys de la qual són més baixos (un 32%), o la importància de la temporalitat pel turisme –els salaris dels indefinits són un 30% inferiors–, però hi ha arguments de pes en sentit contrari, com que aquí la desocupació és més baixa que en la majoria de comunitats. Que potser es fan més trampes amb la contractació temporal? No crec que siguem més ‘llestos’ que als altres indrets, encara que sí que és cert que aquí tenim més unitats empresarials per a posar-les en pràctica. La cosa més trista és que els afectats principals són els més joves. Recordo que fa uns quants anys ser mileurista es veia com una cosa residual i indesitjable, però avui no és així, gairebé és a l’inrevés. I això és molt greu, perquè implica una regressió molt perillosa en la societat. Fixeu-vos-hi. El 2016, un 10% dels assalariats –el tram més baix– guanyaven un salari anual inferior als 8.500 euros, quan vuit anys abans aquest mateix 10% superava els 9.200. L’evolució és molt negativa i, evidentment, encara és pitjor si es té present la inflació.

Aquí l’empresariat ha d’anar per feina i no oblidar que necessita el consum per a subsistir. Per bé que vagin les exportacions, el consum familiar és més de la meitat del PIB català i, per a mantenir la despesa, cal que hi hagi molta ocupació i que hom es guanyi bé la vida. De vegades penso que deuria agradar a molts empresaris que els seus col·legues apugessin els sous als seus empleats perquè poguessin comprar-los els articles que produeixen sense que ells augmentessin sous als seus. I això no va així. Si tots pensessin com ells, portaríem l’economia a la ruïna. De fet, fa anys que el pes dels salaris en el total del PIB va baixant. I cal anar en compte. El 2009 significaven el 50,7% del PIB de Catalunya en termes de renda i el 201 i, aquest pes s’ha enfonsat fins al 45,9%. Cal posar-hi fre, ara mateix, a la davallada.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb