Els pèrits de Pujol insisteixen que els serveis d’intermediació eren reals i els d’Hisenda, que no

El judici del cas Pujol ha encarat avui els inspectors d’Hisenda espanyols amb els pèrits contractats per la defensa de Jordi Pujol Ferrusola. Els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments milionaris que el primogènit va rebre de part de grans empreses corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Ahir, justament, els inspectors d’Hisenda van argumentar que les feines eren fictícies, cosa que apuntalava la tesi de la fiscalia que de fet servien per a emmascarar comissions il·legals per adjudicació d’obra pública.

Avui han declarat, de part de la defensa, dos professors universitaris experts en dret fiscal i tributari i un inspector d’Hisenda en excedència que ara treballa com a assessor fiscal. Tots tres han coincidit que hi va haver prestació de serveis perquè “les factures elevades s’emetien a una sèrie d’empreses i aquestes les van pagar”. Un d’aquests pèrits, Sebastián Piedra, ha adduït que la feina de Pujol era “un servei personalíssim”, cosa que explica que no hi hagi mitjans materials –ni informes, ni documents ni contractes– que n’acreditessin la relació amb les empreses. El valor afegit per Pujol, segons aquest pèrit, era “extraordinari però intangible: una xarxa de contactes i d’informació”.

Segons els pèrits de la defensa, el fet que els negocis que Pujol havia proposat a les empreses que li pagaven acabessin reeixint ja indica, a la pràctica, que el servei es va prestar, perquè la intermediació normalment no deixa empremta. La tesi de la fiscalia i dels pèrits de l’acusació és que amb això no n’hi ha prou per a considerar que hi hagués servei. El fiscal Fernando Bermejo ho ha esgrimit amb l’argument que “el principi de realitat econòmica va per damunt del principi d’aparença formal”, ço és, que el pagament no pressuposa el servei.

En la mateixa línia que les acusacions i els agents de la policia espanyola han sostingut durant el judici, els inspectors d’Hisenda consideren que les empreses de Pujol Ferrusola i de la seva ex-dona, Mercè Gironès, eren societats instrumentals com “closques buides”. Sostenen que els negocis eren en realitat simulacions perquè les societats “no tenien ni mitjans materials ni humans, i fins i tot els portava la comptabilitat una societat externa”. No hi ha un criteri únic entre els experts que han declarat en el curs del judici sobre fins a quin punt és habitual o lícita l’estructura societària que feien servir.

Per una altra banda, els pèrits de la defensa també han qüestionat la magnitud del frau fiscal que la fiscalia atribueix a tots aquests pagaments, perquè diuen que van ser declarats. Han recordat que la delegació de la Hisenda espanyola a Catalunya, “especialment temuda”, va aplicar als guanys de Pujol Ferrusola un règim fiscal més beneficiós que no pas els tècnics dels inspectors de l’Agència Tributària perquè els considerava guanys propis d’operacions vinculades a activitat econòmica. Aquest debat ha originat una enganxada notable entre un dels pèrits i l’advocat de l’estat, José Ignacio Ocio.

Avui també ha declarat l’assessora fiscal Elena Blanco Ruiz, funcionària d’Hisenda en excedència, a proposta de Gironès, que ha discrepat que ella cometés un delicte fiscal el 2012.