31.03.2021 - 21:50
L’Audiència espanyola ha ordenat al govern de Pedro Sánchez, i en concret al seu ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que reincorpore el coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la comandància de la Guàrdia Civil a Madrid. Pérez de los Cobos, l’home que va coordinar el violent atac espanyol contra el referèndum del Primer d’Octubre, havia estat apartat d’aquest càrrec quan el ministre manifestà que li havia “perdut la confiança” arran d’una investigació sobre la manifestació feminista a Madrid de l’any passat, just al començament de la pandèmia. Però abans ja era un home amb un historial llarg i polèmic a l’esquena, que inclou el processament per tortures al País Basc o, més enrere encara, l’adhesió al colp d’estat de Tejero i Milans, durant el qual es va presentar vestit de falangista a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla per oferir-se voluntari.
La sentència deixa clar que la decisió de destituir un comandant de la Guàrdia Civil entra dins allò que s’anomena “potestat discrecional”. Una potestat que és una peça bàsica de qualsevol governació, perquè s’entén que l’administració és habilitada, per exemple, per a destituir d’un càrrec directiu algú en qui s’ha perdut la confiança. Això és un acte discrecional lògic, que passa cada dia, i més comprensible com més amunt siga la responsabilitat de l’acomiadat i per tant més perfil polític tinga –amb el benentès que el destituït no és expulsat del cos funcionarial, que aleshores ja serien figues d’un altre paner.
Tanmateix, aquesta capacitat no permet que l’acte discrecional siga arbitrari i per això aquestes decisions sempre han d’anar acompanyades d’una explicació. Al destituït i a tothom. En resum: el ministre pot destituir qui crega convenient però ha d’explicar per què, ha d’argumentar les seues raons. I ja està.
A partir d’ací, que un tribunal diga que la decisió “és un clar exercici desviat de la potestat discrecional” i obligue a recol·locar el funcionari destituït és completament fora de lloc. Primerament, perquè tan discrecional seria l’opinió del jutge com la del ministre. Però, sobretot, perquè actuant així se subverteix el principi democràtic: segons aquesta regla qui pren les decisions és el poder judicial i no el poder executiu, les atribucions del qual són completament coartades. Cap govern, doncs, no podria destituir ningú sense el permís dels jutges? I aleshores en què consistiria la feina de governar? On porta aquesta lògica absurda? Quin seria el pas següent? Demanar als jutges si estan d’acord amb el nomenament d’aquest o aquell com a ministre? Demanar si aproven la formació del govern? Proposar que sancionen amb qui es pot fer una coalició? És tan ridícul tot plegat, i a la vegada tan perillós…
La barbaritat de la decisió és notòria –deixant de banda que implique precisament un dels ministres més dretans i condescendents amb el feixisme que té el PSOE. Però he de dir que m’ha sorprès profundament la docilitat amb què l’esquerra espanyola, ja m’enteneu, i la premsa madrilenya han reaccionat. I no parle de la premsa feixista, que com tots podíem esperar ho ha aplaudit entusiasmada i n’ha fet portada a quatre columnes, sinó de l’altra, que hi ha passat de puntetes, com si s’hi sentís incòmoda o com si no n’entengués la gravetat. Exhibint d’aquesta manera una ceguesa que no pot ser sinó voluntària, i que per això mateix em sembla molt significativa.
Perquè en realitat en aquest cas tenim davant un dels primers grans bumerangs de l’operació Catalunya, que té un impacte ple sobre la Moncloa i sobre el Partit Socialista. I em fa la sensació que en realitat estan perplexos per aquesta conseqüència directa de les seues accions que, encara que ho puguem trobar increïble, sembla que no havien previst.
I mira que ja vam avisar des del nostre país quan, arran de l’embat del Primer d’Octubre, el PSOE va voler donar suport al colp d’estat, a un colp d’estat centrat precisament en la instauració d’un govern dels jutges, d’una critarquia, autoritzada a decidir per damunt del poder executiu i legislatiu i sense cap control democràtic ni limitació. Vam avisar de l’immens error que era allò no solament per a nosaltres, sinó també per a ells. De fet, sobretot per a ells, perquè a nosaltres al cap i a la fi ens encamina en la ruta del trencament necessari i de la causa justa. Sobretot a ells, però, perquè sabíem des del primer minut que una volta deixes la porta oberta a la presa del poder polític per un cos aliè, siguen militars, jutges o el sursumcorda, és de babaus pensar que després podràs limitar l’abast dels qui han pres el poder al perímetre que a tu t’interessa i prou. I és justament això, que tenim avui.
Pedro Sánchez s’afegí al projecte de Rajoy, perquè l’esquerra espanyola és més espanyola que esquerra, i va col·laborar-hi plenament a l’hora de desplegar contra el moviment democràtic català aquest infame govern dels jutges, que al final és la conseqüència de negar-se a resoldre políticament un problema que sempre ha estat polític. Pedro Sánchez és culpable, per tant, d’haver dut l’estat espanyol a aquest estat de degradació que ara ell rep en carn pròpia. I, tot i que no me’n puc alegrar, perquè no m’alegraré mai d’un colp d’estat, sí que puc dir que s’ho mereix ben bé. I que ja s’ho farà. Ell i els qui, també dins l’independentisme, han insistit i insisteixen a voler fer-nos creure que aquest personatge és una alternativa a no sé què…
Ja van tastant el seu propi medicament. I no diuen quin gust fa. Senyal que no tenen més remei que empassar-se’l i callar. Tot el règim del 78 és hereu del valors ancestrals d’aquella Espanya imperial fallida. Lògicament, quan els van mal dades – i ara els van molt mal dades- agafa el poder aquell que la diu més grossa. Per exemple, una selecció de jutges. Ja s’ho faran, ells i els qui encara pensen que hi ha alguna cosa a negociar amb ells.