El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

No fem tot aquest camí per acabar reproduint els vicis i els dèficits actuals. De vicis i dèficits, n’hi ha que són imposats per un estat impropi. Però n’hi ha que ens els hem buscat solets. L’espoliació fiscal, el dèficit d’inversions, la justícia pervertida, el marc legislatiu laboral, l’espai de comunicació ràdio-televisiu, el model de seguretat caduc, la legislació de caràcter repressiu, i molts més dèficits com aquests són fruit de la situació de subordinació nacional. Però aspectes com l’establiment d’un sistema de govern obert, una aplicació correcta i completa de la llei de transparència o un reforçament i renovació del model educatiu ens corresponen a nosaltres i no en podem donar les culpes als altres.

De tots els elements que depenen de nosaltres i que no hem resolt correctament, n’hi ha un que per mi és clamorós. És el sistema electoral. Que gairebé quaranta anys després de la fi del franquisme estricte no hàgim estat capaços de fer una llei electoral pròpia i adequada a les nostres necessitats cíviques és un fracàs estrepitós. Els partits o, més ben dit, les cúpules dels partits han segrestat una necessitat que pertany a tota la ciutadania. Per interessos inconfessables però prou evidents, han estat incapaços de preparar i aprovar una llei electoral moderna i pensada en clau catalana.

La situació política del Principat impedeix que els partits puguin consensuar un nou sistema electoral abans de proclamar la república catalana. Però, més enllà del seu interès i de la seva incapacitat, és imprescindible que la societat civil, en particular, i la ciutadania, en general, emprenguin un debat seriós per a bastir allò que ha de ser un fre a la mediocritat política i als entramats de lleialtats de poder i de partit que no estan pas al servei del bé comú. És clar que si en aquesta nova etapa política que començarem reproduïm els mals usos actuals, tot plegat no haurà servit de res. Per això cal que posem damunt la taula els models i les propostes que puguin contribuir a eliminar els vicis actuals.

I aquest cap de setmana passat hem pogut observar l’exemple d’un sistema electoral que pot suprimir dràsticament alguns dels problemes de salut democràtica que sofrim a Catalunya. Les eleccions al parlament irlandès de divendres van obrir uns dies de recompte apassionant que encara ara resta obert, amb dos diputats per assignar. La part lliure d’Irlanda es va dotar des de bon principi, el 1921, d’un sistema anomenat ‘vot únic transferible’. No és pas un sistema simple, però té alguns avantatges que em semblen molt necessaris a Catalunya.

No puc explicar amb precisió el sistema d’elecció perquè hauria de menester massa espai. Per això he incrustat un vídeo explicatiu al final d’aquest text que pot servir de tast. També hi he enganxat alguns enllaços per a qui ho vulgui aprofundir. Però, en resum, el sistema del ‘vot únic transferible’ divideix el territori en circumscripcions petites (40, en el cas irlandès) com ara les nostres comarques (42). Assigna un nombre de diputats a cada circumscripció segons el volum poblacional (3, 4 o 5, a Irlanda). El volum poblacional ha de ser equilibrat entre totes les circumscripcions. Per això, el nucli de població més extens, Dublín, té deu circumscripcions amb l’objectiu que el sistema doni resultats proporcionals al vot global.

Els escons assignats a cada circumscripció, se’ls disputen candidats afiliats a un partit o candidats independents. L’elector ha de marcar les seves preferències a la butlleta de votació. Ha de posar un 1 a la casella del candidat a qui vol donar el vot; un 2 a la casella del candidat alternatiu a qui voldria donar el vot en cas que el seu candidat tingués prou vots per a ser elegit o quedés eliminat en el primer recompte; i així successivament fins a marcar tots els noms de la butlleta. D’aquesta manera, els candidats que en el primer recompte superin la quota (una xifra definida pel nombre de vots vàlids emesos i el nombre de diputats que cal elegir a la circumscripció) ja obtenen el bitllet cap al parlament. Però el seu excedent de vots (aquells que han obtingut per sobre de la quota) es reparteix en un segon recompte a la resta de candidats. I es reparteix de manera proporcional a les segones preferències marcades pels que en primera opció han marcat el candidat elegit. A la vegada que es reparteixen els vots excedents dels candidats que van sortint elegits, també es reparteixen les preferències alternatives dels candidats que queden eliminats perquè han quedat en última posició en cada recompte. Vegeu el vídeo per entendre gràficament aquest mecanisme.

L’aplicació d’aquests repartiments d’excedents dels elegits i la distribució del vot dels candidats eliminats es pot fer de maneres diferents. Però cal definir-ho de bon principi en la llei electoral.

Amb aquest sistema, que és dels proporcionals, es trenca la lògica dels candidats mediocres que ocupen posicions a les llistes només per fidelitat amb els líders, les cúpules i les famílies de cada partit. Amb el sistema irlandès, els candidats es deuen directament als electors que els han de votar i és a ells a qui han de demostrar que el seu vot ha servit o servirà d’alguna cosa. Això fa que cap partit no vulgui posar candidats mediocres a les circumscripcions i que els candidats s’espavilin molt si volen aconseguir el bitllet cap al parlament.

Aquest sistema ajuda també a oxigenar el sistema parlamentari amb diputats independents i partits més petits. Amb tot, l’estabilitat parlamentària i les majories de govern acostumen a funcionar. Al cap i a la fi, són els partits que s’acaben espavilant per ‘fitxar’ els millors candidats de cada territori.

Del meu punt de vista, un dels aspectes més atractius d’aquest sistema és que permet d’esquivar la dictadura dels mitjans de comunicació més potents. Els lideratges unipersonals que tenim aquí desapareixen de cop perquè no n’hi ha prou amb un superlíder molt carismàtic i conegut. Aquest superlíder a Irlanda tan sols el poden votar els de la seva circumscripció. Per tant, als electors de la circumscripció del costat els interessa saber qui són els candidats que poden votar i si estan preparats per a representar-los. Les operacions mediàtiques a Irlanda haurien d’inflar quaranta candidats o més per a poder tenir algun impacte real.

En definitiva, que el sistema de ‘vot únic transferible’ té alguns avantatges que el fan molt atractiu per a aquells que volem millorar substancialment el nostre sistema democràtic. Els diputats responen directament davant els ciutadans i no es deuen a fidelitats de partit i personals. La democràcia i, especialment, les campanyes electorals no es poden teledirigir (hi ha ningú que conegui els diputats de Ciutadans que no siguin Arrimadas o Rivera?). Els diputats que omplen el parlament han hagut de guanyar-se la plaça i, en principi, no poden ser uns tanoques. Els lideratges unipersonals no són fàcils de perpetuar. Als escons del parlament hi seuen independents de veritat. Els que tenim aquí hi són també pel favor de la cúpula d’un partit. El ciutadà sap quins són els seus diputats i pot demanar-los explicacions o fer-los arribar suggeriments. Els votants de candidats minoritaris que no aconsegueixen l’escó també influeixen en l’elecció dels diputats marcant les opcions alternatives en la butlleta. I segurament encara hi trobaríem més avantatges.

Crec que el sistema irlandès és un bon sistema. Segur que n’hi ha més. Jo no crec en els models mixtos (amb elecció de diputats territorials i diputats d’una llista nacional) que s’han proposat en alguna ocasió. Al cap i a la fi, els partits cerquen amb aquestes propostes mantenir un cert control i poder col·locar candidats que no hagin de suar la seva elecció. Penso que en aquesta qüestió ens cal un canvi radical que aprofundeixi la millora democràtica i la implicació del ciutadà en la gestió del futur col·lectiu. Al nostre parlament hi ha gent bona, treballadora i preparada. Però ens cal un sistema que bandegi de la cambra una pila de mediocres que a qualsevol altra banda els costaria de trobar feina.

@PereCardus, periodista

Recursos:

Vegeu la web especial de la televisió pública irlandesa sobre els resultats electorals i el recompte. Paga la pena de passejar per les circumscripcions (amb el mapa) i explorar com s’han fet els recomptes fins a obtenir els diputats electes definitius.

Explicacions sobre el funcionament del ‘vot únic transferible’: Viquipèdia, Estudi de diferents sistemes electorals (amb apartat dedicat al VUT), explicació del sistema de vot dels irlandesos pel Catalan Council of Ireland, la variant del VUT que s’aplica a Austràlia.

Aplicació al cas català del ‘vot únic transferible’ proposat per Agustí Bosch (UAB).

Un vídeo prou entenedor:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.