La tertúlia proscrita

Perdut en l’alta muntanya d’un Líban en hores baixes

  • D’ençà que havia començat aquesta expedició per a travessar tot el Líban a peu, aquest va ser el dia més difícil de tots

VilaWeb
Sergi Unanue
20.03.2023 - 21:40

L’estructura es vinclava com si la tenda s’arraulís buscant les pedres de terra. Semblava espantada. Les ràfegues de vent, d’intensitat intermitent però sempre presents, no perdonaven. Intentava de muntar campament, acabant de clavar piquetes i enganxar les lones. Era conscient que me la jugava, però em trobava en alta muntanya al Líban, obligat a fer-hi nit, i sabia que la tenda aguantaria. Si havia resistit les ràfegues de més de 100 km/h de l’àrtic, havia de suportar allò.

Però no. Amb un moviment gens dramàtic ni aparatós, els pals que conformaven l’esquelet de la tenda van sucumbir en un tres i no res, empenyent la lona cap a terra. No me’n sabia avenir. Ràpidament, m’hi vaig llançar a sobre per evitar, amb el meu pes, que sortís volant. “No m’ho puc creure, no m’ho puc creure”, remugava per a mi mateix. Vaig desfer allò que m’havia costat tant de preparar i vaig confirmar el pitjor pronòstic possible: els pals s’havien trencat. Aquella nit no podria fer servir el meu equip d’acampada habitual.

El vent trenca la tenda d’acampada, amb un roure vell com a testimoni.

Em vaig notar la cara escalfant-se. Allò ho canviava tot. Enmig del caos dels pensaments que corrien d’un costat a un altre del meu cervell havia de trobar la calma necessària per a prendre decisions en situacions com aquella. La vaig aconseguir amb la respiració. Era curiós com allò que em deia ma mare de petit per tranquil·litzar-me enmig d’una rebequeria em servia ara per a sobreviure. Quatre inspiracions profundes van caldre per a retrobar la serenor mental.

Tenia només dues opcions: o baixar d’altitud i tornar a Aitanite, el poble cristià d’on havia sortit feia unes hores, o directament buscar un lloc a recer en aquell punt de la muntanya, on toqués menys el vent, i dormir al ras. La realitat em va fer veure que només hi havia una decisió correcta. Arribar fins allà, a uns 1.600 metres d’altitud, havia estat força complicat. La neu cobria gran part de la muntanya i no hi havia ni camí ni indicacions visibles. Si de dia m’havia costat Déu i ajuda orientar-me i avançar entre la neu, ara que el sol s’acabava de pondre era una porta oberta a perdre’s o prendre mal. Hauria de dormir allà.

Vaig col·locar unes pedres damunt la tenda desmuntada i vaig anar a buscar un lloc més tranquil. No podia perdre temps recollint-ho, el crepuscle era el meu aliat efímer. Ràpidament, vaig descendir buscant el centre de la petita vall que s’enfonsava pel mig de la carena de la muntanya. Allà el vent hi tocaria menys. Entre uns arbustos vaig topar-me amb un petit racó a on podia estirar-me tot i el pendent i el vaig donar per bo. Sense la motxilla, vaig tornar per recuperar les restes de la tenda, que em servirien com a protector per a la màrfega i ràpidament em vaig ficar dins el sac. La temperatura havia baixat ràpidament per sota dels 0 graus.

El racó improvisat on vaig fer nit.

D’ençà que havia començat aquesta expedició per a travessar tot el Líban a peu, aquest havia estat el dia més difícil de tots. Encara amb l’adrenalina disparada, observava el meu entorn, il·luminat per la lluna creixent. Al meu costat s’aixecava l’altra cara de la vall, completament coberta de neu. El meu humil campament era a la part càlida de la muntanya. En comptes de neu, el sòl ací era recobert de pedres i una mínima vegetació. Tant els arbres com els matolls estaven mancats de fulles i els seus troncs forts i esbiaixats eren un símptoma clar que allà aquelles ràfegues de vent infernals no eren res excepcional. Si no hagués estat pels seus xiulets, el silenci a la muntanya era tal que, amb l’atenció adequada, hauria pogut sentir l’aigua de la cantimplora cristal·litzant-se lentament. L’únic que no cobria el sac eren els meus ulls. Aquell escafandre em protegia i m’escalfava. Em vaig tombar encarant les estrelles. Em sentia afortunat.

Llar de refugiats

Sortir de la muntanya no va ser fàcil. Vaig despertar-me a les sis del matí amb el primer raig de sol, però encara vaig haver d’ascendir entre la neu, obrint camí, per arribar al cim del pas de muntanya. Era el primer que passava per allà en setmanes. No esperava trobar-m’hi tanta neu. L’última nevada havia estat feia ben bé una vintena de dies, però, tot i això, encara quedava prop d’un metre de neu en les zones més fosques. Fins al cap d’unes quantes hores no vaig aconseguir deixar enrere aquella muntanya.

A mesura que descendia, la neu desapareixia del meu voltant.

Una vegada a la vall, el canvi de temperatura va ser total. Dels pocs graus sota zero de la matinada, havia passat als més de 20 graus del migdia. Vaig dinar al costat d’un salt d’aigua fresca de primavera i, fins i tot, em vaig permetre capbussar-m’hi una estona. El contrast entre un moment del dia i l’altre era increïble. El sol m’eixugava i posteriorment m’escalfava la pell en un dels millors moments de la travessa.

A mitja tarda vaig arribar a la ciutat turística de Jezzine. Aquell escenari desentonava completament amb el que m’havia trobat fins aquell moment pel Líban. No obstant això, tot i ser la principal destinació turística del sud del país, tenia poc a veure amb els equivalents d’altres països més acostumats a rebre visitants. Un punt a favor de trobar-me un lloc així era la possibilitat de menjar alguna cosa calenta en un restaurant, per fi.

En aquest salt d’aigua vaig permetre’m una fugaç remullada.

Jezzine és una localitat majoritàriament cristiana, com es pot comprovar per les múltiples esglésies i referències a la verge Maria que es troben amb una simple passejada. També és coneguda com la ciutat de les cascades. N’hi ha una que brolla per un penya-segat de 90 metres que actua de barrera septentrional del municipi. Però se’n poden trobar unes quantes als voltants de la regió.

Ací vaig conèixer en Mohammad, un home de Síria que feia cinc anys que vivia al Líban. Em devia veure brut, perquè em va convidar a dutxar-me a casa seva. Un cop allà, em va explicar que havia hagut d’anar-se’n del seu país, en guerra, per aconseguir diners per a la dona i els fills. Treballava com a paleta a Jezzine, on tenia un petit pis de quinze metres quadrats als baixos d’un edifici d’apartaments. “A Síria, hi tinc una casa molt gran”, m’assegurava. “Hi tenim rucs, vaques i gallines.”

La cascada de Jezzine és la més alta del Líban, amb 90 metres d’alçada.

Va preparar cafè i vam començar a xerrar, fent servir el telèfon de traductor. No va tardar a convidar-me a dormir. Sense tenda i destrossat per una última nit molt dolenta, vaig acceptar l’oferta. Per dutxar-me amb aigua calenta, havia d’esperar que tornés l’electricitat. Al Líban fa uns dos anys que, amb l’excusa de la forta crisi econòmica, el govern limita molt el temps que hi ha llum corrent. Ara mateix, hi ha unes quatre hores diàries, cosa que és una millora respecte del darrer any i mig, en què hi ha hagut, a tot estirar, una hora d’electricitat. De totes maneres, res no es regeix per cap horari oficial, només per un suposat sentit comú. Els qui tenen més diners es compren generadors que funcionen amb combustible per assegurar-se més hores d’electricitat, a vegades fins i tot el dia sencer. Òbviament, aquest sector, el dels generadors elèctrics, ha estat un dels pocs que ha experimentat un creixement econòmic important.

També ha crescut el de les màquines comptadores de bitllets. La hiperinflació de la lira libanesa ha fet que tothom hagi de carregar amb grans feixos de bitllets. Per comprar una rentadora de 200 euros, per exemple, ara mateix caldrien uns 220 bitllets de 100.000 lires, el bitllet més gran que existeix. Fa deu anys, amb aquests mateixos bitllets es podia arribar a comprar un pis a Beirut.

L’església maronita de Santa Rafqa, una monja libanesa, als afores de Jezzine.

Per la casa d’en Mohammad hi van anar passant tot d’amics seus. Com ell, eren sirians que s’havien traslladat al Líban per evitar la guerra i ajudar la família. En total, al Líban hi ha uns dos milions de refugiats, segons l’ONU, dels quals un i mig provenen de Síria. Per posar-ho en proporció, al país viuen poc més de quatre milions i mig de libanesos. L’única sala de l’habitatge s’omplia de fum de tabac i se servien cafès i tes sense aturador. Fins i tot vaig començar a dubtar si aquella nit podria aclucar l’ull, amb tants estimulants.

Em van explicar que tots els apartaments de l’edifici eren ocupats amb refugiats sirians. En Mohammad, per la posició del seu pis als baixos, feia d’amfitrió de tots ells. Cada vespre es trobaven ací per fer petar la xerrada i fumar paquet rere paquet. Fins i tot quan se n’anava la llum i es quedaven a les fosques, continuaven rient i omplint-se els gots de te. En el moment àlgid, a l’habitació s’hi podien comptar fins a set burilles enceses en la penombra. Però de mica en mica van anar desapareixent els punts vermells dels extrems dels cigarrets fins a quedar-nos en Mohammad, un amic seu, i jo. Era l’hora, finalment, d’anar a dormir.

La font de Jezzine és una construcció històrica que abastia d’aigua de la muntanya a la ciutat.

Em vaig acomiadar de Jezzine i en Mohammad i vaig començar a enfilar cap al següent poble. Hi ha poques maneres millors de conèixer un país que viatjar-hi caminant, vaig pensar mirant cap a les muntanyes. És tornant a les arrels que es connecta d’una manera més natural i elemental amb les persones del camí. He recorregut 60 quilòmetres, en queden més de 400 fins a haver travessat tot el Líban. Això tot just acaba de començar.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any