El pare de la princesa de la llegenda de sant Jordi s’ha emprenyat. L’home fa massa segles que està engabiat dins una llegenda que l’humilia. Finalment, aquesta setmana, la cosa ha petat. I ja han sortit les primeres veus que reclamen l’evidència: fora Sant Jordi. Fora llegenda. I ho hem d’entendre, també, que el seu és un paper que no és digne de rei, ni de pare, ni de res. On s’és vist un monarca que accepta que la seva filla sigui sacrificada? Com voleu que existeixi un rei que no fa valer els seus privilegis? Sa majestat no segresta criades? Sa majestat al servei del poble? Això és impossible, no passa mai, i ha d’anar al revés: és el poble que ha d’estar al servei del rei. Només faltaria. Per increïble que sembli, es veu que a la llegenda, quan membres de la plebs s’ofereixen a sacrificar les seves filles en lloc de deixar que el drac es mengés la princesa (sempre n’hi ha, d’aquests, que Déu fa l’esclau, i l’esperit de l’esclau), el rei diu que no, que la seva filla és com la resta, i que si s’ha decidit de fer-ho a sorts i li ha tocat a la princesa, és ella qui ha de morir. Com es pot acceptar un rei així? Això no és elit, ni classe dirigent, ni res. I el salvador de la llegenda, lo sant Jordi, és un home que passava per allà, un estranger? Aquest és l’heroi? L’heroi no té vuit cognoms de la vila? Una llegenda com aquesta, que posa el mirall a l’aristocràcia i que li recorda com podria ser, s’ha d’eliminar. Una llegenda que el poble s’estima, s’ha d’eliminar. Posa l’elit en perill.

El rei, desempallegat de la cotilla que el limitava, ha enviat aquesta setmana dos dels seus representants, membres distingits de l’elit dirigent, sempre temorosa de perdre privilegis. Tots dos tenen la missió de tornar les coses a lloc. A principi de setmana, Eduardo Mendoza, amb bon criteri, va deixar anar que sant Jordi era un maltractador d’animals, cosa que no es pot negar, i que no sabia llegir, cosa que no es pot descartar. Aquests dies vinents, el pla arribarà a la segona fase, que consistirà a salvar el drac, deixar-lo lliure, i substituir-lo per un toro. L’Eduardo és més de toros que de dracs. L’avantatge dels toros és que quan en mates un, n’apareix un altre, perquè hi ha tota una indústria muntada de cria de toros, que el poble paga amb els seus imposts, i que farà que el pobre sant Jordi no acabi mai de matar la bèstia, sempre substituïda per un altre espècimen. Serà, aquesta, una estocada força important a la llegenda. Qui es pot creure un heroi que no mata mai l’enemic? En la nova llegenda, el drac, ai, vull dir el toro, sempre mor i reneix, mor i reneix, en un cicle interminable. Seran caps de setmana interminables de sang sense roses. I el rei presidint.

A mitja setmana ha estat el torn de Javier, que ha dit aquesta frase tan elegant i de tan bon gust: “Ara que aviat el pobre Pujol ens deixarà, ja podem treure Sant Jordi”, que és una manera de dir, metafòrica, i al·legòrica, que els pares han de morir. Ha de morir el pare de la llegenda de sant Jordi, i el pare de la pàtria catalana, que per a Mariscal, interpretem, deu ser Jordi Pujol. Javier sap més bé que ningú que s’han de matar els pares, uns éssers fatxes, autoritaris i dèspotes. No volem pares tifes com el de la llegenda (en això estem tots d’acord). Ell, en Javier, pensa en el seu, de pare, que es deia Enrique Errando Villar, falangista amb carnet número 13, serveis a la División Azul, i condecoració nazi de la Creu de Ferro de l’Alemanya de Hitler. Mariscal vol que matem el pare, com ell ha matat el seu, que Mariscal fa servir el cognom de la mare (Mariscal) i no el patern, Errando. Fills autènticament traumatitzats pels pares a qui desitgen la mort al·legòrica en públic. Això sí que és tradició. Gràcies, Javier. Deixem, entre tots, de viure en llegendes inventades.

Eduardo i Javier, Javier i Eduardo, amb bon criteri i elegància, volen que toquem de peus a terra i diguem les coses pel seu nom. Fora Sant Jordi i que mori la gent. Que el 23 d’abril es digui, Dia del Llibre, i entre tots oblidem les roses, els cavallers i una elit al servei del poble. Fem-los cas, i tant que sí, i en els següents 23 d’abril posem-nos tots a llegir els llibres de l’Eduardo (premiats per un rei de veritat) abans de gaudir, agraïts de l’enèsima tarda de toros, i la seva sang.