Un dels elements que ha generat un major nivell de progrés a les nostres societats està vinculat amb el creixement de les ciutats i el desenvolupament urbanístic. Durant molt temps, la preocupació per la qualitat de vida humana ha estat vinculada a la preocupació per la qualitat de vida urbana, a les ciutats. El futur de la vida humana està intrínsecament vinculat al futur de les ciutats. La ciutat és l’escenari “natural” de la civilització, com es van encarregar de difondre els autors de l’Escola de Chicago fa precisament cent anys, amb la publicació de l’assaig de Robert E. Park l’any 1915, en què defineix la ciutat com un laboratori social i conclou que “la ciutat i l’entorn urbà representen per a l’home la temptativa més coherent i, en general, la més satisfactòria de recrear el món on viu d’acord amb el seu propi desig. Però si la ciutat és el món que l’home ha creat, també constitueix el món on està condemnat a viure en endavant. Així doncs, indirectament i sense tenir plena consciència de la natura de la seva obra, al crear la ciutat, l’home es recrea a si mateix”.

Aquesta visió optimista de la gran creació urbana, en la qual l’ésser humà arriba a sentir-se com un déu que crea i recrea les seves condicions d’existència, s’ensorra amb el debat sobre la crisi urbana. La sobrepoblació i l’amuntegament, l’excés d’industrialització, experiències cròniques d’ansietat, la contaminació i la conversió de la ciutat en una selva de risc i violència són alguns dels indicadors que posen en crisi la ciutat com l’escenari més ajustat als desitjos humans.

Per seguir llegint l’article, feu clic aquí.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.