24.07.2022 - 21:40
És ben sabut que les dones viuen més que els homes. A l’estat espanyol, per exemple, només cal consultar les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) per corroborar que l’esperança de vida de les dones continua essent superior a la dels homes. Les darreres dades disponibles indiquen que l’esperança de vida de les persones nascudes el 2021 era de 80,24 anys per als homes i de 85,83 per a les dones. Una diferència d’una mica més de cinc anys.
Si observem les dades disponibles d’ençà del 1975 descobrirem que l’esperança de vida al moment de néixer ha anat augmentant amb el pas dels anys, alhora que han progressat la qualitat de vida, la dieta i l’assistència mèdica. El 1975 l’esperança de vida de les dones en néixer era de 76,25 anys (gairebé deu anys menys que el 2021), i la dels homes era de 70,53 anys (també deu anys menys que ara). No obstant això, la diferència de cinc anys entre homes i dones s’ha mantingut. Sorprenent.
És clar, amb les dades sobre la taula, que els homes viuen menys que les dones. Per això hi ha més vídues que vidus. Ara bé, com expliquem aquesta diferència?
No és per diferències en els riscs laborals.
Fa temps es recorria a explicacions tòpiques, i segurament errònies, relatives als esforços durant la jornada laboral que feien (alguns) homes comparats amb l’absència d’esforç en la jornada laboral de la majoria de dones. D’això deduïen que els homes afrontaven més perills que no les dones i per això morien abans. Però aquella no semblava pas una explicació raonable.
Per tant, la cerca va continuar, tot apuntant a les diferències cromosòmiques. Els homes tenen un cromosoma X i un cromosoma Y (XY) i les dones tenen dos cromosomes X (XX), tot i que a cada cèl·lula han d’inactivar un dels dos cromosomes X per a mantenir la viabilitat cel·lular. Doncs bé, hi va haver investigacions que suggerien que tenir dues còpies d’un mateix cromosoma resultava, a la llarga, més eficaç que tenir dues còpies diferents per als cromosomes sexuals.
Aquest efecte protector no tan sols apareixia en l’espècie humana, sinó que un estudi australià el confirmava ni més ni menys que en 229 espècies animals. De mitjana, el sexe homogamètic (XX) viu un 17,6% més que l’heterogamètic (XY).
Però el descobriment continuava sense explicar per què els individus XY viuen menys, cinc anys menys en el cas de l’espècie humana. Serà perquè els homes són més propensos a ser afectats per malalties infeccioses que no les dones, el sistema immunitari de les quals potser està més preparat per a lluitar contra aquestes infeccions, com proposen algunes veus? Aquesta i més especulacions sense base científica han proliferat també aquests anys.
Més enllà de les especulacions, hi ha l’observació científica, la recopilació de dades per analitzar-les. I d’aquí parteix un estudi acabat de publicar a la revista Science en què s’assenyala la pèrdua del cromosoma Y per part d’algunes cèl·lules de la sang com la raó que els homes visquin menys que les dones.
Segons que sembla, en el cas dels homes (XY) la pèrdua espontània del cromosoma Y és relativament freqüent en cèl·lules hematopoètiques, les cèl·lules de la sang, com ara els limfòcits. Tècnicament, aquesta pèrdua s’anomena mLOY (mosaic loss of Y chromosome), la pèrdua en mosaic del cromosoma Y. S’anomena “mosaic” perquè no passa a totes les cèl·lules de la sang. Aquest mLOY es detecta en el 40% dels homes de setanta anys i en el 57% dels homes de noranta-tres anys.
La pèrdua del cromosoma Y s’associa als pronòstics més greus de càncer de la sang i a una esperança de vida més curta. I també a una probabilitat més alta de desenvolupar tumors sòlids, Alzheimer, alteracions cardíaques i malalties cardiovasculars.
Malgrat tot, això són només correlacions descriptives i ja sabem que una correlació no indica causalitat. Res no indica de manera inequívoca que la causa de totes aquestes patologies sigui la pèrdua del cromosoma Y. Cal fer experiments. I això ha fet un equip d’investigadors d’un consorci japonès, suec i nord-americà que ha eliminat el cromosoma Y de les cèl·lules de la sang en ratolins amb CRISPR-Cas9.
L’experiment s’explica fàcilment en dues passes. Van emprar una estratègia CRISPR-Cas9 en ratolins fent servir guies ARN complementàries a les seqüències repetides que hi ha al voltant del centròmer del cromosoma Y. Així van afavorir la pèrdua del cromosoma Y en certes cèl·lules de la sang, tot aprofitant les cèl·lules mare hematopoètiques d’un ratolí que expressava constantment la nucleasa Cas9.
Després, aquestes cèl·lules les van transfectar amb lentivirus portadors de les guies ARN i marcadors fluorescents per verificar el procés. I finalment, van trasplantar les cèl·lules que havien perdut el cromosoma Y amb eficiències molt altes (80%-95%) a la medul·la òssia de ratolins irradiats als quals els havien eliminat les cèl·lules mare hematopoètiques.
I a partir d’aquell moment, els ratolins sí que van mostrar similituds amb el que passa en éssers humans, en els homes. Van perdre el cromosoma Y als limfòcits circulants mosaics, entre el 49% i el 81 % de les cèl·lules, amb valors similars als detectats en homes d’edat avançada. I aquests valors els van mantenir els ratolins editats amb CRISPR durant més de dotze mesos.
Tenia conseqüències aquest cromosoma de menys? Sens dubte, sí. Entre més coses, vivien menys que els ratolins amb el cromosoma i amb el cromosoma intacte. També desenvolupaven cardiomiopaties amb més freqüència, amb un lleuger augment, però significatiu, de la mida del cor, que no es correlacionava amb un augment de pes corporal. A més, va augmentar la fibrosi al miocardi d’aquests ratolins editats i en va disminuir la pressió sanguínia.
La fibrosi també s’observava als pulmons i als ronyons dels ratolins els gens dels quals havien estat editats genèticament, juntament amb una pèrdua de memòria significativa. Tots eren símptomes prèviament descrits en pacients en què s’havia detectat la pèrdua del cromosoma Y en un nombre significatiu dels limfòcits.
L’aplicació del mètode científic ha permès de comprovar que l’eliminació experimental del cromosoma Y en cèl·lules hematopoètiques escurça l’esperança de vida dels ratolins i condueix a l’aparició de símptomes d’alteracions cardiovasculars. Exactament igual que en els homes d’edat avançada.
Tanmateix, l’estudi publicat a Science conté moltes més revelacions. Per exemple, que si es comprimeix experimentalment l’aorta dels ratolins editats amb CRISPR i sense cromosoma Y a les cèl·lules sanguínies, augmenta la infiltració de macròfags del sistema immunitari. Això fa que proliferin els fibroblasts (fibrosi), cosa que a la llarga genera un error cardíac. La bona notícia és que tractant aquests ratolins amb un anticòs monoclonal anti-TGFbeta (una citoquina) es pot revertir aquesta fibrosi. Per tant, podria servir com a tractament per als homes d’edat avançada i amb pèrdua de cromosoma Y.
En definitiva, el cromosoma Y és el més petit de tots els nostres cromosomes, també en els ratolins. Però conté gens fonamentals. Per una banda, l’SRY, que dirigeix el desenvolupament de l’embrió cap a home, amb les característiques sexuals i els òrgans sexuals masculins. Per una altra, gens que tenen a veure amb el funcionament del sistema immunitari. Per això, perdre el cromosoma Y té conseqüències negatives que portarien a la fibrosi que acabaria causant la mort als homes abans que a les dones.
I ara ja sabem per què hi ha més vídues que vidus.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
