guanya

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Aquesta setmana, el PNB ha tornat a salvar Pedro Sánchez votant a favor de la pròrroga d’un estat d’alarma, tot i que, en teoria, hi estava en contra. Els nacionalistes bascs han tornat a fer gala de la seva habilitat negociadora a Madrid, que sempre és la mateixa. El PNB està en contra de la manera com el govern espanyol gestiona la crisi del coronavirus, no tan sols perquè li requisa competències, sinó perquè no creu en les mesures de confinament estrictes. Els nacionalistes bascs necessiten que l’economia funcioni i volen compensar això amb les mesures sanitàries, sense perjudicar el teixit industrial basc. Però, a més, el PNB tenia un problema de calendari: havia convocat les eleccions el 5 d’abril, les va haver d’ajornar i no les vol endarrerir més enllà del juliol. A Sabin Etxea, la mastodòntica seu del PNB a Bilbao, creuen que unes eleccions a la tardor, amb la crisi econòmica en marxa, els pot perjudicar i, per tant, volen passar per les urnes abans.

La manera de resoldre aquest problema ha estat aprofitar que Sánchez en tenia un altre, que era que no tenia prou majoria per a mantenir l’estat d’alarma i necessitava els vots dels diputats del PNB. El govern espanyol va negociar amb Andoni Ortúzar, el president del partit, no del govern, i problema resolt. Un nou sí a canvi de fer eleccions al juliol, probablement el dia 12. El govern espanyol negocia amb el partit perquè és el partit qui mana. No negocia ni amb Aitor Esteban, el portaveu del PNB a Madrid, ni amb el lehendakari Iñigo Urkullu, per evitar que els interessos conjunturals que tingui el govern d’Ajuria Enea o les relacions del portaveu a Madrid afectin les decisions estratègiques. És una manera de protegir-se de la ‘síndrome d’Estocolm’ que puguin patir els successius portaveus al congrés espanyol. En el cas d’aquesta setmana, coincidien Bilbao, Vitòria i Madrid, però no sempre és així, i quan hi ha problemes, decideix l’Euskadi Buru Batzar, l’executiva del partit. La separació entre partit i govern és una de les claus que explica la supervivència política del PNB, que governa el País Basc des del restabliment de la democràcia, només amb una excepció de quatre anys, quan va ser-ne president el socialista Patxi López, qui va aprofitar la il·legalització de Batasuna per pactar amb el PP i fer un govern espanyolista.

L’altra clau de la força negociadora del PNB és el concert econòmic. Les diputacions basques recapten tots els impostos que es paguen al País Basc i paguen una quota anual a l’estat espanyol pels serveis que l’estat presta a la comunitat autònoma. I quan no hi ha acord, no paga, els diners es queden a la caixa basca. Amb el concert econòmic, el País Basc no necessita pidolar un nou sistema de finançament ni estar pendent de les bestretes del FLA ni del compliment de les inversions en infrastructures previstes en un estatut aprovat fa més de quinze anys. El concert econòmic dóna al govern basc i al PNB una força que el catalanisme no ha tingut mai.

El refús a reformar l’estat

Però el concert econòmic no és l’única qüestió que diferencia la capacitat negociadora de Catalunya i el País Basc. El nacionalisme basc no ha embolcallat mai la seva negociació amb cap proposta de reforma de l’estat espanyol. Com s’organitzi Espanya els rellisca força. Del PNB, no n’ha sortit mai cap proposta per a federar l’estat, ni per a confederar-lo ni, encara menys, per a governar-lo. En canvi, el catalanisme, en un sentit ampli, sempre té una proposta de canvi del model territorial de l’estat espanyol, la qual Madrid rebutja sistemàticament perquè Espanya no vol ser reformada. El federalisme dels socialistes catalans n’és un exemple, però l’expressió màxima d’aquest intent estèril va ser l’operació reformista de Miquel Roca, impulsada des de CiU, i que va acabar amb un estrepitós fracàs electoral a les eleccions espanyoles de 1986, en què va obtenir el 0,96% dels vots i cap escó. Paradoxalment, només va fracassar a Espanya, perquè a Catalunya CiU va fer els millors resultats de la seva història en unes eleccions espanyoles, superant per primera vegada el PSC. Quan ara l’independentisme barreja la negociació amb Madrid i l’assumpció d’una república a Espanya comet el mateix error que els socialistes amb el federalisme i que els antics convergents amb l’operació reformista. Espanya no vol ser reformada, i menys, pels catalans.

La segona diferència és que el PNB no barreja la negociació amb la ideologia. És a dir, els nacionalistes bascs pacten indistintament amb la dreta i amb l’esquerra espanyoles, sense cap mena d’escrúpol, perquè basen la negociació en interessos, no pas en funció d’una suposada fraternitat ideològica. A Catalunya, això ho va fer CiU durant dues dècades, però després de la seva dissolució, no hi ha hagut cap força política que n’hagi agafat el relleu. Esquerra Republicana, que ara és el partit independentista amb més escons a Madrid, només pot pactar amb governs del PSOE, perquè considerar de pactar amb la dreta seria vist un sacrilegi pel partit mateix i potser pel seu electorat. I curiosament, a Junts per Catalunya li passa igual. Un dirigent de Junts per Catalunya que considerés de negociar amb el PP seria immolat pels seus. Aquesta autocensura ideològica també treu força a l’independentisme a Madrid, perquè el PSOE sap que l’independentisme no se n’anirà a negociar amb la dreta, els tindrà sempre al seu costat, contents o enfadats, però sempre a l’esquerra. El PNB no és clar, perquè pot pactar amb tothom, i per això sempre guanya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.