Ho hem fet, hem aconseguit arribar a aquest 27 de setembre de 2016, perquè tots sabíem que era impossible, però ens negàvem a acceptar que ho fos. Ho hem fet per dignitat. Perquè la sentència del Constitucional espanyol era un cop d’estat i ja no en volíem acceptar cap més ni estàvem disposats a deixar-nos trepitjar de nou, com va passar el 1923, com va passar el 1939, com va passar el 1981 i tantes vegades abans. Ho hem fet perquè ha arribat el dia que no podem més i llavors –i exactament per això– ho podem tot.

Ho hem fet, hem arribat a aquesta votació d’avui, perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. Un milió nou-centes seixanta-sis mil cinc-centes vuit paperetes per la independència ara tot just fa un any i un dia. Però, abans, dos milions tres-cents quaranta-quatre mil vuit-cents vint-i-un vots rebels, que van desafiar l’estat el 9-N. I els dos mil cinc-cents seixanta-nou valents d’Arenys de Munt, que obriren de bat a bat les portes del dret de decidir, quan van inaugurar les consultes populars i deixaven pas a la república.

Ho hem fet perquè un milió sis-cents mil parells de mans es van agafar des del Voló a Vinaròs sense demanar res en canvi ni preguntar a ningú qui era ni d’on venia. El 2013. I perquè un any abans havíem entès, sorpresos, que a les manifestacions ja no s’hi camina i que els estels a les banderes signifiquen llibertat. Ho hem fet perquè hem persistit dia a dia, i també diada a diada. Perquè hem fet callar les boques que proclamaven abans d’hora que el moviment s’acabava i que ja no teníem força. Ho hem fet, no us enganyeu, perquè vosaltres vàreu tornar a omplir de gom a gom els carrers tot just fa disset dies, quan no escoltàreu els auguris ni les profecies i esbandíreu qualsevol dubte que algú pogués tenir.

La força que ens ha dut fins en aquest debat parlamentari d’avui no té res a veure amb la política com l’entenen els qui es miren el món sense veure-hi la gent que l’habita. Nosaltres som una generació de privilegiats a qui hom ha concedit el regal de crear un estat nou, una república per al cent per cent dels qui hi viuen.

I per això volem fer-ho. Volem que avui es dibuixe davant dels nostres ulls el futur immediat, la manera en que tot aquest esforç es farà concret, la forma en que tota aquesta força prendrà sentit, finalment.

Volem fer-ho perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós del qual ens sentim orgullosos. Volem fer-ho perquè sabem que cal una república de tothom i per a tothom, on la diferència i la dissidència siguen un valor i no una màcula. Volem fer-ho perquè la lluita de tanta gent durant tant de temps es mereix parir una terra on tothom puga viure dignament i preocupar-se per la dignitat de totes les altres terres del món. Volem fer-ho perquè ens agradaria deixar de fer onejar banderes, d’entonar himnes, d’enganxar cartells, de repartir prospectes, de lluir samarretes i de cridar consignes simplement per reclamar les coses més elementals, començant per la democràcia. Volem fer-ho perquè ningú no senta por mai més, en aquest país, perquè les paraules mai més no hi siguen perseguides, perquè les idees mai més no hi puguen ser declarades il·legals.

Volem fer-ho també pels amics, pels familiars, per aquell gent de qui lluírem els noms a l’esquena, l’11 de setembre passat. Volem fer-ho per tots els qui ens miren, oprimits en qualsevol racó del món, pensant que som nosaltres, també, la seua esperança. Volem fer-ho perquè voldríem anar-nos-en d’aquest món havent guanyat un bocí més de llibertat per a llegar als nostres fills. Volem fer-ho perquè volem i al final no hi ha cap raó més poderosa que aquesta. Perquè vull. Però sobretot volem fer-ho perquè ara podem, perquè el 53% del parlament està disposat a fer el pas que tan lluny semblava fa tan poc.

Carles Puigdemont, el 130è president de Catalunya, té avui l’encàrrec solemne d’explicar de quina manera l’estiu del 2017 serà el terme en què una bona part dels catalans, els del vell Principat, deixaran de ser ciutadans espanyols. Res més que això però també res menys que això. Molts escoltarem el discurs amb una gran atenció perquè aquest serà un dia per a recordar durant anys. Però, malgrat que és evident que la responsabilitat, avui, només és seua, tots sabem també que l’hem portat nosaltres fins ací i que a partir de demà res no serà igual. Perquè així ho hem volgut nosaltres. Perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. Perquè hem persistit dia a dia i també diada a diada. Perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós.

 

 

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.