Pep Cruanyes: ‘El parlament es podrà adreçar a l’ONU i dir que ha reparat jurídicament les víctimes del franquisme’

  • Entrevista al president de la Comissió de la Dignitat, entitat impulsora de la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que el parlament aprovarà avui

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
18.10.2016 - 22:00
Actualització: 19.10.2016 - 09:12

Dissabte va fer setanta-sis anys de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, a dos quarts de set del matí al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc. Avui, el Parlament de Catalunya, en una sessió que serà històrica, aprovarà una llei que declararà nul aquell consell de guerra sumaríssim que el va portar a la mort. Companys n’és la cara visible, però darrere seu hi ha vint mil casos més de persones que van ser sentenciades per una llei franquista que permetia judicis sense garanties processals i que també seran anul·lats. És un reconeixement demanat i perseguit per la societat catalana, especialment per la Comissió de la Dignitat i el seu president, Pep Cruanyes, que han impulsat la proposta parlamentària i han trobat el suport de la CUP, Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot. Parlem amb Cruanyes perquè ens expliqui la importància i la validesa jurídica d’aquesta llei i per quina raó no s’havia aprovat abans, ja que el parlament podia fer-ho.

Que permetrà de fer aquesta llei?
—Declararà nuls tots els consells de guerra sumaríssims i, per tant, les sentències que se’n deriven. Llavors, qui tingui un avantpassat que fos víctima d’aquests tribunals podrà obtenir un document on es deixarà constància de la nul·litat del judici.

Quina importància té aquest gest?
—Aquest gest és d’una importància cabdal. Les víctimes sabran per primera vegada allò que tothom sabia, que els seus parents que van ser jutjats i van morir afusellats no eren delinqüents. Jo diria que és l’actuació més important que s’ha fet des de la fi del franquisme respecte de la repressió franquista.

A tot l’estat espanyol?
—Sí. En aquest sentit es dirà d’una vegada per totes i de manera clara que els processos franquistes van ser il·legals perquè es van fer amb uns tribunals muntats contra la legalitat vigent catalana i, per tant, totes les sentències són nul·les.

I això té efectes jurídics?
—Sí, és clar, això té un efecte jurídic enorme. El fet de dir que aquells judicis eren injustos i nuls és d’una transcendència molt gran.

Per tant, la sentència del president Companys, amb aquesta llei, restarà anul·lada.
—I tant, de totes passades. Per primera vegada el parlament fa un acte jurídic declarant la nul·litat de tots aquests processos. Però la responsabilitat política de l’estat espanyol resta intacta i encara hi té alguna cosa a dir. Esperem que algun dia ho faci, igual que Alemanya o França ja van assumir la responsabilitat en la detenció i deportació de Lluís Companys.

I és competent, amb la legalitat espanyola?
—Sí. Tinguem en compte que des del 1932 la Generalitat era l’òrgan competent sobre la justícia de Catalunya. Mentre actuava, va veure com els revoltats franquistes feien unes lleis imposant uns tribunals que anaven contra aquesta legalitat i que en vulneraven les competències. El 1938, quan van ocupar Catalunya, van començar a aplicar aquesta llei. Ara, el parlament, assumint aquesta responsabilitat històrica, creu que no pot restar aturat i permetre unes lleis que anaven contra les competències de Catalunya. Declararà una obvietat: ‘Aquells processos van anar contra la legalitat vigent, contra l’estatut i contra les lleis republicanes.’

El desllorigador de tot plegat és la constitució espanyola del 1978, oi?
—La constitució diu que es consideren derogades totes les lleis que s’hi oposaven i aprovades durant el franquisme.

Per tant, on és la novetat?
—Que ningú no havia dit, i ara ho diu el parlament, que aquells processos van ser il·legals i, per tant, les sentències dictades nul·les.

I per què s’ha tardat tant?
—Ah! Això no ho sé. Només penseu una cosa. Encara parlem si hi ha un monument d’en Franco que s’ha de treure, si hi ha un carrer que s’ha de treure… No us ha d’estranyar que això encara estigui pendent. És l’explicació de com ha anat la transició en aquest país. Que encara avui dia hi hagi noms de Franco a molts llocs públics tot i les lleis de memòria històrica que s’han fet.

Perquè aquesta llei s’hauria pogut aprovar d’ençà que es va aprovar la constitució espanyola, oi?
—Sí, sí. Però bé, escolteu, val més que es faci ara que no pas que no s’hagi fet. Fins ara el parlament fins havia condemnat aquells processos i d’alguna manera, havia demanat que les corts espanyoles fessin alguna cosa en aquest sentit. Però com que no ho han fet…

Però costa d’entendre perquè la solució la teníem a casa.
—Sí, però mireu, de vegades les coses triguen. Perfectament també ho haurien pogut fer les corts espanyoles, però no ho han fet i ha arribat un moment que al parlament li ha semblat bé la proposta que els hem presentat.

Quan vau interpel·lar governs de la Generalitat anteriors, què us van dir?
—Nosaltres sempre havíem demanat que això es condemnés i llavors el govern que hi havia feia declaracions. La veritat és que nosaltres no havíem presentat mai una llei semblant perquè el parlament o el govern l’aprovés. Va ser fa tres anys quan vàrem veure que la solució podia dependre del parlament. El cas és que el mes de maig vàrem presentar la proposta davant tots els grups parlamentaris, i quan dic tots vull dir tots, i els vàrem demanar que s’impulsés. La resposta va ser que tres grups la varen fer seva i l’han presentada.

S’anul·laran els consells de guerra, però no alguns altres judicis que van atemptar contra els drets de moltes persones, com ara els homosexuals.
—En principi aquest projecte s’ha fixat en els consells de guerra, tots els que es van fer a Catalunya, perquè s’entén que van ser d’una il·legalitat absoluta.

Per a les sentències que no provenien de consells de guerra també es podria fer una proposició de llei?
—S’hauria de mirar. Em parleu dels drets dels homosexuals. Primer hauríem de mirar en quines lleis es basaven les sentències perquè totes es basaven en lleis injustes. Penseu que la primera llei de ‘vagos i maleantes’ la va fer la República. Vull dir que s’hauria d’estudiar cada cas. De la mateixa manera que la República no havia fet cap llei d’igualtat de l’home i la dona, i en canvi el Parlament de Catalunya, sí. De manera que a Catalunya era reconeguda la plena igualtat de la dona, tant dins el matrimoni com fora, i el codi civil no ho preveia. Nosaltres hem fet la proposta sobre un aspecte molt concret que era competència del parlament. El gruix de la repressió franquista es va dur a terme en aquests consells de guerra.

Quants judicis sumaríssims es van fer a Catalunya entre el 1938 i 1975?
—Uns vint mil.

Posem per cas que una persona vol que s’anul·li el consell de guerra que va sentenciar el seu pare a morir afusellat. Què haurà de fer?
—No és que vulgui: serà anul·lat a partir d’avui. Haurà d’adreçar-se al lloc que correspongui, i que s’explicarà aviat, i comunicar-hi quin és el familiar a qui es va fer un consell de guerra. Es comprovarà que efectivament va ser sotmès a un consell de guerra i li faran un paper que deixarà constància que s’ha declarat nul. Però preciso que no es declararà nul una vegada faci la sol·licitud, sinó tan bon punt s’aprovi la llei.

Capítol a part és la reparació de les víctimes. Què s’ha de fer?
—De fet, el d’avui és un acte de reparació de les víctimes. L’ONU havia demanat a l’estat espanyol que ho fes. Per tant, ara, el parlament es podrà adreçar a l’ONU i dir que ho ha fet.

I la reparació econòmica?
—Ja se n’han fet en el passat. L’estat espanyol va oferir indemnitzacions als qui havien estat empresonats durant el franquisme o als seus descendents, però eren molt restrictives. La Generalitat, tot i que no li pertocava, les va ampliar perquè molta gent en va restar exclosa. Potser eren indemnitzacions simbòliques, però tenien aquesta funció reparadora.

I aquestes persones que ara rebran un document que certifica la nul·litat dels consells de guerra als seus avantpassats, poden demanar una indemnització?
—N’hi haurà alguns que ja n’hauran rebut, perquè alguns van ser prèviament empresonats.

I ara no podrien tornar-la a demanar?
—No ho sé. S’haurà de veure si la Generalitat ho tindrà en consideració. Però, és clar, qui va organitzar aquests tribunals il·legals va ser l’estat, i per tant, teòricament hauria de respondre’n l’estat. Però ja veieu que l’estat xiula.

Creieu que el TC anul·larà la llei?
—No ens ho imaginem. I si intentem imaginar-nos-ho, veiem barbaritats. Algú dirà que aquestes sentències són vàlides i les farà reviure? Seria una barbaritat. Potser això aniria contra la constitució i tot, que diu no poden ser al·legades les lleis franquistes perquè només podrien ser reviscudes fent valer les lleis franquistes.

Així, si hi recorren, podrien cometre un acte inconstitucional.
—És clar, seria una barbaritat. Però bé, com que hi ha tribunals i òrgans de l’estat que fan coses molt estranyes… Jo entenc que sí, perquè es farien valer unes lleis franquistes que la constitució diu que no es poden fer valer. Seria una barbaritat, per això no ens ho imaginem.

Què en penseu dels incidents que hi va haver en la inauguració de l’exposició ‘Franco, Victòria, República’?
—Penso que ha estat una mostra desencertada i la prova és la polèmica que ha aixecat. Per una altra banda, crec que és bo que a la societat provoqui indignació mostrar els símbols franquistes. Em preocuparia que provoqués indiferència. Penso que s’ha de tenir molt clar què va passar.

Què creieu que hi ha fallat, a l’exposició?
—Posar estàtues al carrer. Una altra cosa és que es faci una exposició sobre el franquisme i que en dins l’exposició es mostrin per a explicar què representaven. Però penso que el fet de posar-ho com a reclam al carrer té unes connotacions que no eren oportunes. Cal recordar que són unes estàtues que van trigar molt temps a retirar i que tenen la simbologia que tenen.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any