22.11.2024 - 21:40
L’escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) torna a recrear una història plena d’intriga, un crim pallarès, com ja va fer a Dos taüts negres i dos de blancs, en què es planteja si és veritat que la veritat ens farà lliures. A Els crims de la mel (Proa), ambientada l’any 1953 al Pallars, un innocent s’inculpa d’un crim que no ha comès realment i que causarà canvis personals en uns quants personatges. No necessàriament negatius. Coll, autor de novel·les pallareses tan memorables com ara L’any que va caure la roca, però que també ha narrat històries a l’altra banda del Pirineu, com va fer a La llarga migdiada de Déu, reviu un moment de profunda transformació del món tradicional que fins aleshores ha estat ben viu. Un instant en què el tractor i l’emigració no havien capgirat la vida dels masos i en què el poder de l’Església o de la Guàrdia Civil servia per a mantenir un ordre determinat. Un ordre en què contrastava la vida nòmada dels gitanos.
—El lector que es va entusiasmar amb Dos taüts negres i dos de blancs trobarà en aquest llibre el mateix estil, el mateix paisatge… És a dir, el Pep Coll més negre?
—Penso que és una història diferent. Potser hi trobarà un cert aire de família. Més que res potser amb l’estil que no pas amb el lloc. Un estil que no varia gaire respecte de La llarga migdiada de Déu, que passa de llarg del Pallars i concentra l’acció a la cara nord del Pallars. En tot cas, volia fer una cosa bastant diferent, sobretot amb aquesta visió teatral que té la novel·la, gairebé de ficció.
—En quins aspectes hi destacaríeu més la visió teatral?
—Hi ha diverses escenes de la vida quotidiana del poble que són molt teatrals, molt rituals. Per exemple, des de la missa o els exorcismes a la noia que es té per posseïda, fins al tracte de la fira. També el judici oral a l’Audiència no deixa de ser una actuació.
—Ficció, veritat, simulació, mentida… Al llibre hi ressona la frase de l’evangelista Joan, “la veritat us farà lliures”.
—Què és la veritat? Quan li pregunten a Jesús què és la veritat, no contesta. I aquí és el nucli de la novel·la.
Podeu comprar Els crims de la mel de Pep Coll a la botiga de VilaWeb
—Partiu d’un crim real, esdevingut l’any 1953 i les històries que va originar, sobre si un germà s’havia fet passar per l’assassí, quan en realitat havia estat l’altre… Que hi havia alguna cosa que no lligava.
—Tot plegat s’ha convertit gairebé en llegenda, però aclareixo al final què hi ha de cert i què no hi ha de cert. O què hi pot haver de cert. Aquí, més que en el cas de Dos taüts, que era una recreació d’un crim real, d’una matança, diria que és una novel·la basada en fets reals. Però no segueix, ni de bon tros, diríem, tots els fets tal com podria ser que ocorreguessin. Aquí, l’autor té molta més llibertat amb la ficció, perquè volia fer anar els personatges on m’interessava portar-los.
—Fet i fet, acabeu dient, bo i citant Carson McCullers, que hi ha més veritat en la imaginació que no pas en la realitat.
—Almenys en una novel·la. Una novel·la, bàsicament, és ficció. Tot això que diuen que aquesta novel·la és molt bona perquè parla d’un crim real em sembla un error. En tot cas, serà bona la investigació, però una novel·la és bona si s’aguanta literàriament, no si el crim de què parla –o el que sigui– és real. Depèn de com apareixen els personatges i com es descriuen, no per si és real o no. Quan mirem un film, no el valorem per si allò que explica va ser cert o no. Una altra cosa és el documentari.
—El punt de partida és l’assassinat d’un noi gitano, i la confessió del crim per part d’un innocent. Què pot portar una persona a confessar un crim que no ha comès?
—En aquest cas, el qui es confessa com a autor del crim és l’hereu d’una casa. I, en aquest cas, és una persona que depèn d’una institució superior que el domina. Ser l’hereu no deixa de ser estar subjecte a una institució tradicional. El fill gran, pel sol fet de ser-ho, es queda amb tota la hisenda i la casa, però no se’n pot desfer. I això no deixa de ser també una presó. Obeeix a un manament que li ha vingut imposat, el de ser el mantenidor de l’herència de la casa, per als que vindran. És a dir, si en tot cas es declara culpable, és per a afavorir la continuïtat de la casa, en aquest sentit, de la família, de l’herència… Per tant, no és ell com a persona qui actua, sinó com a representant d’una institució, en aquest cas.
—El que ens sembla molt interessant és que els fets s’esdevinguin l’any 1953, quan la institució de l’hereu, les fires de bestiar, les formes de vida tradicionals encara persisteixen, molt poc abans d’enrunar-se…
—Els anys cinquanta –i els quaranta també–, sobretot a les zones rurals, van ser com el camp del cigne de l’agricultura tradicional. És a dir, la guerra, per exemple, no va canviar res en aquest aspecte. En canvi, després els anys seixanta se’n va anar tot en orris. Com més arraconat estaves, més tard va arribar la migració. Però als dos Pallars, l’emigració no arriba fins cap a mitjan anys seixanta. És a dir, quan passa el crim encara falten nou o deu anys en què molts pagesos no veuen a venir el que vindrà. Es viu una època, en algun aspecte, gloriosa, perquè no passen fam com a les ciutats, on hi ha manca d’aliment i d’espai i s’institueix el racionament. Els pagesos, en aquella època, fan bastants diners amb la ramaderia, perquè les bèsties es cotitzen molt. Els corders, els porcs o els vedells van caríssims. A més, les cases de pagès també són autosuficients i pràcticament no gasten res. L’agricultura tradicional veu els últims moments bons abans de l’arribada del tractor.
—Els tractors posaran fi a les fires de bestiar, com la de Salàs, per exemple, i cases de deu, dotze generacions, acabaran tancades i els seus hereus se n’aniran a ciutat.
—El llibre és la història de dos alliberaments. Per una banda, els gitanos, que tot i que viatgen molt i veuen molts horitzons, també es poden sentir en la presó del nomadisme i el condicionament de la tradició. Per una altra, l’hereu que està condemnat a un destí que no ha triat ell, sinó que ve de lluny. A la novel·la, un personatge diu a un dels protagonistes que és esclau dels seus morts. En certa manera és com si aquests li haguessin escrit el destí, que és no moure’s d’allà i veure cada dia el mateix horitzó. Aquesta història va una mica per aquí, d’aquests alliberaments, o intents d’alliberament, que ja ho veurem al final si s’alliberen o no. Depèn de com es miri.
—Si fem la volta a la idea que la veritat ens fa lliures, la mentida ens pot fer presoners? Dir una mentida per salvar el patrimoni, o per la raó que sigui, pot portar un innocent a ser condemnat.
—La novel·la juga amb aquesta paradoxa. També sobre si al desenllaç realment aquesta frase és certa o no. És a dir, si mirem el desenllaç, que lògicament és un dels ganxos per al lector, és quan es pot jutjar si és certa aquesta frase. Ha fet lliures els protagonistes o els ha fet esclaus? Serveix, una mentida? És a dir, la mentida realment et pot fer lliure o no? O fins a quin punt una novel·la ja és una mentida, perquè de fet és ficció. I en aquest sentit, la novel·la també juga amb aquesta estructura teatral de la novel·la, en què cada capítol és com escenari diferent. Fins i tot hi ha la terminologia teatral, que de tant en tant treu el cap. Al lector, tampoc no pots dir-li tot directament, però sí que ho suggereix.
—A la novel·la es recrea el final del món agrari tradicional, però també el nomadisme dels gitanos que es dedicaven a la compra-venda de cavalleries.
—Als anys quaranta i cinquanta passaven sovint colles de gitanos, que a l’hivern s’establien en zones més benignes. En el cas dels de la novel·la, baixaven cap a Cambrils o Tortosa. Durant l’any es dedicaven sobretot a la compra i venda de bestiar. Bàsicament d’ases, perquè les mules eren molt cotitzades. Eren les dives del bestiar de les fires. Als anys cinquanta es cotitzaven moltíssim i, poc després, als seixanta, van caure en picat amb l’arribada del tractor. Els gitanos anaven fent els seus itineraris seguint les fires. Salàs tenia una fira durant la primera lluna plena del mes de març, però va arribar a tenir tanta importància que se’n va fer una segona a mig novembre. I després, cap a la fira de Sant Andreu a Organyà.
—En la compra-venda també hi havia una certa teatralització…
—El mateix tracte de la fira és un teatre. De fet, sovint hi ha tres personatges,
el comprador, el venedor i, en acabat, un intermediari. Un intermediari que, a vegades, venia pagat, per una banda o per l’altra, però que, de fet, apareixia com a independent i els animava a posar-se d’acord. Era el testimoni final de l’acord, quan se segellava el pacte amb una estreta de mans. Era teatre pur, teatre real. I el compromís i la paraula anaven a missa. Tenia valor real.
—Expliqueu com era la vida nòmada, però com els veia la gent, els gitanos? Hi havia racisme, malfiança històrica, acusació de totes les malvestats…?
—L’arribada d’unes famílies gitanes a un poble provocava sentiments contraposats.
Per una banda, temor de veure què ens poden robar. Després també compassió, sobretot en veure aquella canalla descalça. A vegades, ràbia de dir que aquests no treballen, no paguen impostos… Sentiments diferents. I, a més, la Guàrdia Civil, que els controlava de lluny i els prohibia que l’estada fos gaire llarga. Una nit o dues o tres, depèn de cada casa caserna.
—De fet, ara que dieu la casa caserna, la Guàrdia Civil hi té un pes important, no?
—Entre la tartana vulnerable i fràgil i que cada dia canvia d’horitzons, i la masia ancestral centenària, que no es mou d’allà amb els seus habitants, que tota la vida veuen els mateixos horitzons des de casa, hi ha la casa caserna, que quedaria al mig. Perquè, per una banda, és un habitatge fix, però, per una altra banda, els seus habitants canvien, perquè tenen diferents destinacions, pels trasllats i, a vegades, les promocions. I després també és curiós de la casa caserna que els guàrdies treballen i viuen al lloc de feina. A la primera planta hi havia les oficines i el calabós, i a dalt hi havia els pisos on els guàrdies vivien amb la família. Amb aquest contacte també, a vegades, de la família amb la investigació. En fi, amb la tafaneria. És un altre món desaparegut al nostre país.
—D’alguna manera era el recordatori d’una ordre, d’una llei, d’una vigilància.
—Eren els defensors de la propietat privada dels pagesos, en teoria.
—Una altra escena teatral és la deliberació dels tres jutges del tribunal.
—Allà també es posen en contradicció molts sentiments i moltes visions diferents. Consultant el sumari m’he trobat un tractament de la justícia que m’ha sorprès per part de l’Audiència de Lleida. En cap moment parla de gitanos a la sentència. Són el senyor tal i el senyor qual. A vegades, tens el prejudici dels vagos y maleantes, que en deien, però una cosa és la Guàrdia Civil i l’altra cosa són els pagesos.
—Un altre detall d’època és que fins els anys cinquanta, el règim franquista amagava tot allò que eren crims i, a partir d’un moment determinat, passen a omplir la premsa.
—Hi ha un canvi radical, en aquest sentit. Als quaranta, per exemple, quan vaig intentar consultar què havien dit els diaris de la matança de Carreu, que explico a Dos taüts negres i dos de blancs, no hi vaig trobar absolutament res. Hi havia un silenci imposat, l’Espanya franquista era un paradís, la gent no es matava ni al camp.
—Tot havia de ser flors i violes, doncs?
—Sí, en canvi, als cinquanta és totalment al revés. Això és perquè llavors el territori es considerava totalment controlat, després de la Segona Guerra Mundial. I a partir del 1953, precisament, l’Espanya franquista és reconeguda internacionalment pels països europeus i americans. Els crims distreuen la gent, com el futbol i la religió. El 1952 és quan es fa el Congrés Eucarístic de Barcelona.
—En Galderic, l’hereu del Rebollé, passa uns quants anys a la presó, però no es pot dir que siguin anys en va, sinó que d’alguna manera es produeix un canvi dins seu.
—D’alguna manera, el fa canviar d’aquell home lligat a una masia a veure unes altres possibilitats. Llavors a la presó hi havia presos polítics, però eren prou pacífics. Hi havia els que feien estraperlo, que tenien a veure amb el mercat negre. O els que havien comès delictes amb escopeta. Eren més aviat crims de persones soles, que s’enrabiaven amb el veí i el pelaven. No eren pas de cap màfia. I, també hi havia andorrans, perquè a Andorra no hi havia presó i baixaven aquí els contrabandistes que detenien. Una cosa que m’ha sorprès és que la presó de Lleida, inaugurada l’any 1954, no es pot comparar amb les presons actuals, ni per la violència que hi ha a dins, ni per la presència de la droga. Hi havia molts presoners a què realment els servia com a escola. O almenys s’hi assemblava bastant. Una mica com la mili.
—Mentre és a la presó, el germà canvia totalment la masia agrícola per passar a ser una explotació ramadera.
—També hi ha aquesta lluita, això es troba sovint en aquells territoris de mitja muntanya i al Pallars Sobirà. Aquest canvi de passar de l’agricultura autosuficient a la ramaderia especialitzada. Tradicionalment, havies de fer una mica de tot, encara que el terreny no fos bo. Per exemple, cereal, tot i que l’estiu és molt curt i, per tant, no pot madurar bé i s’ha de segar abans d’hora. Però el sembraves perquè necessitaves blat per a fer pa. Havies de tenir hort i tota mena d’animals. En canvi, aquesta transformació tenia per objectiu que tot fossin pastures i tenir un bon nombre d’animals. Això va dividir les famílies.
—Hi ha un altre gran personatge que és la Samara, la vídua del mort i una autèntica supervivent.
—La casen a quinze anys, per tant, quan maten el seu home és prou jove per a veure que pot tenir una altra vida. Es vol alliberar. El seu alliberament no és d’una masia fixa, sinó d’una família. Ja quan mor el marit s’allibera, i li permeten de tornar amb la seva família, però no es podrà tornar a casar per les lleis gitanes, almenys. Per alliberar-se haurà de passar-les magres i fer un gran sacrifici.
—Andorra té un paper clau a la novel·la.
—El desenllaç és ambivalent, i uns lectors poden pensar que és feliç i uns altres, que no. I també podran veure fins a quin punt és cert que la veritat ens farà lliures. Ara, tenir Andorra és molt temptador. Tant per a la història com per a mi. En certa manera, tota la novel·la mira cap a Andorra.
