El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

“Pensa, somia, creu i atreveix-te”. Així recordava Walt Disney, director i creador de la productora de dibuixos animats més important del món, que si creus en alguna cosa, pots aconseguir-la. Aquesta és la moral que es pot extreure de les seves pel·lícules, excepte si ets una dona.

Tots hem quedat encisats algun cop pels colors, la música o els personatges de les seves pel·lícules. Però, si les mires més enllà, el que hi ha darrere de tanta ostentació sensorial resulta esgarrifós i una severa antítesi de l’ideal social d’igualtat de gènere que intentem construir. Dones passives, beneites però precioses que l’esperança que tenen en la vida per ser felices és trobar el príncep dels seus somnis.

El principal públic de les pel·lícules d’animació són els més petits, fet que resulta perillós. Els nens capten moltes més coses de les que creiem, i és precisament allò que els crida l’atenció de les pel·lícules el que acaben agafant de referent.

L’Alba Orteu, psicòloga infanto-juvenil especialitzada en l’àmbit socioeducatiu, explica que “els nens, quan miren una pel·lícula, veuen un model a seguir i n’adopten patrons. Construeixen la seva realitat assolint els rols que han vist”. Els infants s’ho qüestionen tot i, per això, Orteu recomana que els adults estiguin al seu costat quan mirin una pel·lícula. Així, podran respondre’ls preguntes i explicar el rerefons d’allò que passa.

L’univers masculí de Disney i Pixar
Les pel·lícules de Disney porten més de 80 anys a les nostres vides. Gràcies a elles, milions de nens i nenes han après valors importants de la vida, com l’amistat, la bondat o l’amor. No obstant, el missatge que transmeten no sempre és beneficiós pels infants.

Des del seu primer èxit el 1937, La Blancaneu i els set nans, la productora nord-americana ha deixat un gran llastre sexista al seu pas. A partir de la Blancaneu, les princeses s’han convertit en el tema estrella de Disney, creant una societat femenina que s’ha de basar en la bellesa exterior: l’únic mitjà pel qual una dona pot aconseguir els seus objectius.

Això fa que cada dia sigui més latent la «síndrome princesa» en la societat. El concepte, popularitzat per la doctora Jennifer L. Handstein en el llibre Princess Recovery, es refereix a que els contes de fades promouen la idea que una nena, si és bonica i vesteix bé, trobarà la felicitat. Per això, la professora de sociologia aplicada de la Universitat Europea de Madrid, Rebeca Cordero, considera que els valors que desprenen les obres de Disney ajuden a crear la societat patriarcal en què vivim.

Les princeses, però, no són l’únic element que fa tremolar l’ètica de les obres de Disney. Peter Pan, pel·lícula de 1953, n’és un exemple. Els personatges femenins d’aquesta història representen la dona submisa, gelosa, competitiva, que és dependent i fa de mare.

El protagonista persuadeix la Wendy perquè vagi amb ell al país de Mai Més a fer de mare dels ‘nens perduts’. Ella, seguint l’ideal d’amor romàntic, deixa que Peter li descobreixi el món que només ell li pot mostrar, sempre obeint els desitjos del jove.

L’altra dona important que hi apareix és la Campaneta, la fada que acompanya en Peter en les seves aventures. A part de florir, en ella, l’estereotip de dona com a complement de l’home, la fada també assoleix el paper de dona gelosa que competeix, en aquest cas amb la Wendy, per aconseguir l’atenció masculina.

Disney, però, no és l’única productora que ha contribuït en perllongar rols de gènere en la societat. Tot i que les princeses Disney en són l’exemple més colpidor, Pixar és un altre gran gegant del cinema d’animació que cal analitzar.

La productora de la làmpada no havia contemplat mai cap protagonista femenina fins el 2012 amb Brave. Fins aleshores, el paper de la dona es reduïa al d’acompanyant de l’home. Així doncs, Pixar ha posat en dubte al llarg de la seva història les capacitats de lideratge de la dona i n’ha objectivat la figura.

L’escalada de la figura femenina cap a la normalització
Des de la primera pel·lícula de dibuixos fins a la més actual, les característiques principals dels personatges es repeteixen i normalment es completen i contraposen entre ambdós sexes. L’home, el príncep blau, ha de ser valent i fort per salvar la princesa, la qual, ha de tenir bon físic per merèixer l’amor del cavaller.

Com que el patró es repeteix, les dones de les pel·lícules sempre són o bé inferiors o bé malèvoles. Es dóna gran importància, a més, a la seva bellesa, que inclou una llarga cabellera i una cintura impossible. La bellesa exterior, doncs, es mostra sobreposada a la interior.

D’aquestes percepcions imposades pel cinema d’animació se’n deriven projectes tan interessants com el de Lola Rougier Onnis. En aquest vídeo es pregunta a diverses nenes què preferirien: ser bones i lletges o boniques però malvades. Totes preferirien el segon.

Sembla ser, però, que les pel·lícules d’animació més recents s’han adonat de com de perillós s’està tornant jugar amb la figura de la dona i han rectificat. Estem en una època d’escalada cap a la normalitat on, els valors passius, dependents i d’amor romàntic de la dona estan esdevenint en qualitats més útils i més reals: deixant enrere la importància de la bellesa.

Encara que el primer pas s’ha donat, la petjada que Disney i Pixar han deixat costarà d’esborrar. “Obvi. El príncep salvaria a la princesa” va ser la resposta que un nen de 5è de Primària de l’escola Daina-Isard d’Olesa de Montserrat va donar a la pregunta: “Si escriguessis un conte, quin personatge salvaria a l’altre?”.

Malgrat que sembla que es tendeix a l’equilibri del paper salvador d’ambdós gèneres en les històries, altres respostes a l’enquesta mostren que el món dels més petits segueix polaritzat. La majoria de nens no diran mai que els agrada el rosa ni la majoria de nenes no assumiran mai que també els agrada jugar a futbol.

A més, se segueix creient que a cada sexe se li han d’atribuir característiques concretes. Per exemple, el personatge femení ha de ser més bonic que el masculí, que ha de ser més fort i valent. La intel·ligència, però, adquireix especial èmfasi ja que es comença a dibuixar una perspectiva diferent de la capacitat intel·lectual de la dona.

Tret de sortida a la igualtat 
Tot i que cada vegada es fan més canvis a les pel·lícules d’animació per representar amb més exactitud la realitat, encara hi ha molts estereotips de gènere per superar. En paraules d’Alba Orteu, els individus necessitem tenir llibertat, però els estereotips ens la treuen. Així, resulta molt complicat avançar.

Si les pel·lícules d’animació continuen marcant clares diferències entre allò que està ben i mal vist, sense tenir en compte la diversitat, es continuarà produint una gran exclusió social. Orteu considera que, si això continua així, podríem acabar vivint en una societat dicotòmica sense matisos. Els estereotips són els que els eliminen i fan de la societat un espai o bé blanc o bé negre. Per tant, cal eliminar-los i que ens deixin apreciar, també, el gris.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.