Patrycia Centeno és experta en la imatge dels polítics. És autora de diversos llibres i escriu el bloc Política y moda. La imagen del poder’, on aquestes darreres setmanes ha estat analitzant la imatge dels candidats que es presenten a les eleccions del 27 de setembre. Tot i que li critica alguns detalls, es declara fan de l’estil del cap de llista de la CUP, Antonio Baños. I, en general, la imatge que té la CUP també li sembla un encert. Entre els seus piulets és fàcil de trobar-hi les etiquetes #LoveBaños o #CuquiCUP. El motiu de les lloances és, com explica Centeno, la coherència entre el seu missatge verbal i la seva imatge, un element que afirma que és determinant per a qualsevol candidat. En aquesta entrevista parlem, entre més, de la corbata de Baños, del ball de l’Iceta, dels cants del Rabell, de la calba del Romeva i, fins i tot, de les ulleres d’Artur Mas.

—Quin dels candidats té més bona imatge?

—Primer de tot vull deixar clar que, per molt que jo al meu bloc i a Twitter faci broma, quan parlem de la imatge d’un polític la cosa més important no és que ens agradi o no. El fet important és que sigui coherent. Hi ha d’haver coherència entre la imatge i el missatge verbal. Parlo de coherència ideoestètica, però també respecte del context geogràfic i social. No és igual presentar-se a unes eleccions municipals que a unes eleccions al parlament català o al congrés espanyol. No es vesteix igual a tot arreu.

—Aleshores, qui és el més coherent?

—Raül Romeva i Antonio Baños.

Romeva—Per què?

—Romeva, per molt que sigui cap de llista de Junts pel Sí, no hem d’oblidar que ve de l’esquerra i ha adoptat una estètica molt ‘progre’ catalana. Un ‘progre’ de Madrid no es vestiria igual. Aquí hi ha més influència de l’estètica francesa. A més, Romeva té molta cura dels detalls. Si ens fixem en el calçat, moltes de les marques que porta són alemanyes, amb un sentit ecoètic. Crec que tots el polítics que tenen sensibilitat ecosocialista, en això s’hi haurien de mirar molt.

—Dieu que Romeva no pot ser Varoufakis.

—El seu cap rapat s’assembla al de Varoufakis, però crec que més enllà del cap no hi ha grans similituds. Romeva es vesteix molt millor que Varoufakis. Els teixits que fa servir l’ex-ministre grec podrien ser molt més bons. Així i tot, l’actitud tan forta que mostrava cridava l’atracció.

—Junts pel Sí es presenta com un equip. Conjunten bé?

—És estrany i difícil. Hi ha moltes sensibilitats ideològiques i, per tant, estètiques. Crec que el president Mas queda una mica fora de l’equip. Els veiem a tots en texans i el president porta vestit. Ell vol representar la imatge de presidenciable, i ho fa molt bé, però dins de l’equip queda desencaixat.

Artur Mas—Però Mas és coherent amb la seva imatge?

—I tant. És una persona de dretes, conservadora i clàssica. És impecable. A Artur Mas li va costar molt guanyar les eleccions i sí que les va guanyar, però hi va haver el tripartit. I tenia una imatge que no acabava d’encaixar. Té una imatge molt americanitzada. Molt perfecta. Aquí hi entra la coherència geogràfica. No és igual presentar-se a unes eleccions a Catalunya que als Estats Units. Allà ho tenen tot controladíssim. Si vingués Obama aquí, ens semblaria una imatge massa perfecta. Ens semblaria que no és de fiar. Al principi, jo me’n queixava, d’aquesta perfecció de Mas, que desperta desconfiança. Jo l’animava que jugués amb les ulleres. És la manera de mostrar que té almenys un defecte. Cada cop les ha anades utilitzant més.

—I Junqueras?

—Si comparem la imatge d’Oriol Junqueras quan va aterrar a la primera línia política i la imatge que té ara passa una cosa molt curiosa i preocupant. La imatge anterior era molt millor que l’actual. Això ens fa pensar que l’assessoria d’imatge que té no és correcta. És una persona que no duia mai vestit i corbata i segurament els hi han imposat, pel fet de ser el cap de l’oposició. Imposar a algú una estètica que no veu pròpia i que s’hi sent incòmode, és un error. No ho podrà defensar.

—La CUP és trencadora també en l’estètica.

—Amb la CUP passa una cosa estupenda. Tenen la coherència que haurien de tenir tots els partits, sigui quina sigui la ideologia. La CUP aplica la coherència en qualsevol detall, també en la imatge, i s’hi miren molt.

—Les samarretes de David Fernàndez han marcat

—És un cas especial. Les samarretes pancarta, no les recomano mai a un polític. Fan que el públic desconnecti del discurs i es fixi més en la samarreta. En el cas de formacions petites sense gaire cobertura mediàtica, com passava a la CUP quan van entrar al parlament, crec que van ser un encert.

Baños—Us declareu fan de l’estil de Baños.

—La seva imatge va sorprendre. Passem de les samarretes del David Fernàndez a l’estètica de corbata, armilla, camisa i, fins i tot a vegades vestit. És una estètica molt interessant. Les ulleres que porta són molt d’esquerres. Rodones i antigues. Podrien ser les de Trotski. La manera com té cura de la barba també és d’esquerres.

—I porta corbata!

—La corbata podia ser conflictiva, en un moment en què l’esquerra s’ha alliberat d’aquesta soga al coll imposada pel capitalisme. Però, justament en aquest moment, és més trencador posar-se’n En un partit anticapitalista com la CUP, el missatge que dóna és: ‘Ei, nosaltres som els que portem la batuta.’

—Li critiqueu que no es cordi bé el nus de la corbata.

—Sí això li ho critico, però Baños em té enlluernada!

—Quin candidat ho fa pitjor?

—Miquel Iceta. No hi ha coherència amb la ideologia del partit. Se suposa que és un partit d’esquerres, però a hores d’ara tothom en dubta. A més, quan parlem d’estil també parlem de personalitat. I si no tens un estil definit és perquè no tens personalitat. Així mateix, és molt important de demostrar que tens respecte per als altres i també per a tu mateix. Aquí el fet més preocupant seria això, el respecte que té Iceta per ell mateix.

ball iceta—I quin efecte ha tingut el ball d’Iceta?

—Va ser meravellós. Vam veure una part de la seva personalitat que segurament té amagada, com passa a molts polítics. Possiblement aquesta personalitat que vam veure també l’hauria d’adoptar a la seva estètica.

—Després del ball d’Iceta, Rabell va cantar en un míting.

—Són coses que passen durant la campanya. Són coses que humanitzen el polític. És clar que si ara tots han de ballar i cantar o fer el pi pont, és massa forçat. Aquestes coses han de ser molt naturals i també és important de ser respectuosos amb la intel·ligència dels votants.

—D’Inés Arrimadas es diu que és jove i guapa. Per a una líder deu ser dolent que la identifiquin amb aquests trets.

—És horrible. A més, és molt masclista que passi això. Les qualitats que es demana a una imatge política perquè sigui creïble són la seguretat, la serietat i la proximitat. Aquesta última sí que és una característica força femenina. Polítics com Obama tenen un punt femení que ens atrau. En canvi, la seguretat i la serietat pertany als homes. Socialment, la seguretat l’entenem com la força i la serietat com la maduresa, però aquestes qualitats van en contra del que socialment es demana a una dona. Socialment, a una dona se li demana que sigui dolça i que no envelleixi mai. Arrimadas és una candidata de 35 anys, que tampoc no és que sigui gaire jove, però sí que políticament ens ho sembla. A més, té unes faccions de nena, molt infantils. I Ciutadans no ho ha fet bé. Al cartell electoral no sembla ella perquè han intentat envellir-la.

Colau—Ada Colau és coherent?

—No. Gens ni mica. A vegades ens pensem que anar informal o descurat és una estètica d’esquerres. Però això no havia passat mai. L’esquerra sempre havia tingut moltíssima cura de la seva estètica. Quan un obrer s’havia de reunir amb la patronal, sovint no tenia roba tan bona com la d’una persona amb diners i, per tant, havia de tenir la màxima cura de l’estètica amb allò que portava. Si ens fixem en polítics o sindicalistes, com Andreu Nin o Santiago Carrillo, tenien molta cura de la imatge. Ada Colau menysté l’estètica. A més, fa servir roba que no és gens sostenible. La seva pell és en contacte amb tot el que va contra allò que defensa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb