Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Després de dos ajornaments consecutius, finalment TV3 va estrenar dimarts la segona temporada de ‘Coolhunters‘ (10,4% d’audiència, 197.000 espectadors). Originalment, l’estrena era prevista el 28 de juliol, però es va deixar per a la setmana següent per emetre l’entrevista de Vicent Sanchis a Carlos Carrizosa, després d’haver entrevistat Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Però la setmana següent, la casa reial espanyola va anunciar la fugida de Juan Carlos I i TV3 va tornar a canviar la programació per oferir una nit temàtica sobre els escàndols dels Borbons.

Per qui no conegui ‘Coolhunters’, es pot dir que són reportatges sobre qüestions de moda que s’intercalen amb una mena de making-of ficcionat de la redacció del programa. I qui el conegui sabrà que aquesta descripció es queda totalment curta. L’essència del programa no és la moda concreta que presenta el reportatge, sinó el to irreverent, àcid i amb mala llet que s’hi fa servir. Al capdavant del programa hi ha Patrick Urbano –que fa de director exemple del periodista sense escrúpols– i Serapi Soler –un presentador barceloní que és la personificació perfecta dels seguidors hostils que poblen les xarxes socials. VilaWeb va parlar amb Urbano hores abans de l’emissió del programa per copsar les seves sensacions abans d’estrenar, finalment, la segona temporada de ‘Coolhunters’.

Estreneu la segona temporada del programa amb episodis que duren gairebé el doble que els de la primera. Sembla que defenseu el format, quines expectatives teniu?
—Si parlem de les audiències, no ho sé. Sincerament, no hi penso gaire, i menys a l’estiu, que sol ser una època boja. Al final, t’has de preocupar de si les coses que pots controlar s’han fet bé. Crec que hem fet un molt bon producte. Després mana el públic i la situació actual. Les nostres expectatives ja s’han complert. Era complicadíssim fer un programa en la situació actual per la covid-19, tant pel que fa a poder-lo vendre a TV3 com per enregistrar-lo.

Heu hagut de fer gaires invents per enregistrar amb les mesures de seguretat?
—Hi ha qüestions que haurien estat molt més fàcils però que s’han complicat. Ens hem hagut d’adaptar a la situació actual i ens n’hem sortit prou bé. Ha estat un plus de dificultat. Si fos un videojoc, seria jugar amb l’opció difícil en comptes de la normal.

Tinc entès que ‘Coolhunters’ era una proposta per al canal 33 però que finalment va acabar programant-se a TV3 durant l’estiu i va funcionar. Us va costar gaire convèncer TV3 de fer un programa amb un humor menys blanc i diferent del que és habitual al canal?
—Sempre costa molt fer un programa diferent i vendre’l, però més enllà d’això, no ens ha costat pas. Vam presentar-nos a un concurs públic de nous formats per a joves o que no són del cercle habitual de la producció del país. En Serapi i jo vam haver de fer una presentació verbal del projecte i la vam fer amb el mateix to que havia de tenir el programa, de manera que es va poder veure per on aniria la cosa. Sembla que aquesta mena d’humor va agradar a la casa i no hem hagut d’adaptar-nos a cap model. Fem allò que ens agrada fer i com ho volem fer. Tot l’equip hem tingut una llibertat creativa gairebé absoluta. Que et passi això amb 30 anys és una de les alegries més grans que pots tenir en aquest sector: fer l’humor que creguis que has de fer.

Què en penseu, del debat sobre com rejovenir TV3?
—TV3 ha de fer continguts una mica més pensats per a la gent jove, i crec que a poc a poc en va fent. ‘Coolhunters’ n’és una mostra, però n’hi ha més. És important que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals faci aquest exercici de dirigir-se als joves. No fa gaire, vam tenir la notícia que tornaria el 3XL. Als mitjans públics, s’hi ha de fer contingut de qualitat i en català de diferents formats. Crec que se’n va fent i que a poc a poc se’n faran més, però no en tinc cap informació.

Creieu que ‘Coolhunters’ pot tenir continuïtat?
—No m’agrada gaire parlar del futur si té a veure amb decisions que no són meves. Puc dir que en la primera temporada de ‘Coolhunters’ vam crear un to, un tipus d’humor molt concret, i l’audiència va comprar els personatges. Per molt que ens diguem Serapi, Patrick, Cinta o Pol, no som nosaltres, són personatges. A la segona temporada hem enriquit aquest univers i hem establert les bases d’un format més evolucionat i madur. No sé si hi haurà una tercera temporada, la qüestió important és haver fet bé aquesta segona temporada i que a la gent li agradi. El futur és difícil de predir, ara mateix no sé dir si demà podrem sortir al carrer. Atrevir-se a fer una porra és arriscat.

El vostre personatge és el del d’un periodista sense escrúpols. D’on ve?
—He treballat a programes de TV3, del 33 i de Betevé, als serveis informatius de 8tv, al 20 minutos, al Grupo Zeta… I crec que hem d’aturar-nos a pensar com som a la professió periodística. He mirat de fer la paròdia d’un periodista sense escrúpols aglutinant totes les coses del món periodístic que són incorrectes, com l’obsessió per l’exclusiva, la rapidesa o treure coses de context només per tenir audiència. Això d’una banda. I d’una altra, com a director del programa, he mirat de fer una paròdia del món empresarial. Dels caps sense escrúpols a qui només interessen els beneficis, que no pensen en els treballadors i els tenen com a autònoms o amb contractes en convenis que no es corresponen a les funcions que fan, que s’aprofiten de les idees dels treballadors per treure’n rèdit personal o que constantment diuen eslògans en anglès. Dels dèspotes que tots hem aguantat i que tu, com a periodista, també deus haver aguantat. He volgut aglutinar aquestes dues figures en una paròdia que, tot i que té una part tendra, és una persona horrible.

És una figura que recorda molt Michael Scott, el cap de ‘The Office’.
—És un dels nostres referents absoluts. Des del primer moment ens hem emmirallat en ‘The Office’ i a la segona temporada això es desenvolupa més, perquè la part de ficció creix i hi ha més trames i personatges. De fet, al despatx d’en Patrick hi ha la tassa de Dunder Mifflin [l’empresa fictícia de la sèrie] a la taula. És una picada d’ull.

Que el Patrick Urbano de ‘Coolhunters’ és un personatge es veu perfectament si es compara amb el Patrick Urbano de Twitter, que critica titulars amb manca d’informació, pescaclics, sensacionalisme, racisme… Quins creieu que són els grans mals del periodisme català?
—No sé si són només del català, però els mals del periodisme que a mi em causen odi són el racisme, la persecució dels menors no acompanyats, la criminalització de l’ocupació perquè hi ha una agenda política darrere i, fins i tot, la criminalització de la pobresa. Són coses execrables, no em fan ni gràcia. M’agradaria que me’n fessin, per poder viure-ho amb cinisme, però no em provoca ni això. A banda, també em molesta que un mateix fet sigui bo o dolent segons si el protagonista és dels meus o no. No podem tenir un periodisme de trinxeres, és una cosa patètica. Acabem fent uns jocs malabaristes ridículs per a justificar l’actuació de qui és amic o defenestrar qui no és dels nostres.

Vau escriure el Manual de autodefensa jurídica para periodistas. Els periodistes no sabem prou els nostres drets?
—A més de periodisme vaig estudiar dret i sempre he trobat que els periodistes no tenen un coneixement real i útil dels seus drets. Saber-los i saber com aplicar-los és una mesura apoderadora. Tu has de saber quins drets tens a la teva feina, coses com que el teu cap no pot publicar un article teu signant-lo si no hi estàs d’acord. I en l’àmbit laboral es cometen autèntiques bogeries. No és que el periodisme no generi diners, sinó que sovint no estan ben repartits. Tenim una professió molt polaritzada en la qual n’hi ha pocs que cobren molt i molts que cobren poc o que no cobren. Què és aquesta bogeria de no cobrar per la teva feina? Tenim implantat una mena de mantra que els diners no són tan importants. No és veritat, amb els diners pagaràs el lloguer, compraràs alguna cosa que necessita el teu fill o sortiràs de festa, m’és igual. És clar que en un sistema capitalista els diners són importants. Una altra cosa és el valor que els dónes. Amb la història aquesta de la passió que tenim pel periodisme, s’estableix la mecànica de no pagar o de pagar una misèria. De diners sí que n’hi ha, però hem de veure qui se’ls queda. Que ha de ser qui treballi els reportatges i les notícies.

També passa que qui més necessitat de plantar cara i denunciar els abusos que rep és qui es troba en una posició més feble.
—Costa tant arribar a una certa estabilitat que, quan la tens, vius en un castell de cartes que es pot desmuntar en qualsevol moment. No és tant que a l’estat hi hagi censura –que n’hi ha, i amb casos flagrants–, sinó autocensura. No tocaré aquest tema o no parlaré malament d’algú perquè després s’emprenyarà i no em trucaran més o em fotran fora. L’autocensura és censura, però més trista. També passa la cosa contrària, periodistes que es dediquen a parlar molt bé i explicar totes les bondats de certs grups de gent de l’àmbit polític, econòmic o cultural perquè saben que els convé molt.

Traslladeu aquesta apreciació als vostres alumnes de periodisme de la UOC?
—Jo estic molt enamorat dels alumnes que tinc, any rere any. No sé si és pel perfil d’estudiant que té la UOC, que no entra a la universitat per la inèrcia d’haver acabat el batxillerat, sinó perquè realment té un interès a fer periodisme. Em trobo que tenen ganes de ser bons periodistes i fer una bona entrevista o un bon reportatge.

Moltes vegades, a les carreres de periodisme els professors són persones que fa dècades que no treballen de periodistes i s’han desconnectat del món actual.
—Això és absolutament real. Al món del periodisme passa una cosa molt curiosa, que és que quan comences, una gran majoria de professors tenen la necessitat imperiosa de recordar-te que no tindràs feina d’això. I fa molta gràcia, perquè t’ho diu gent que segurament no ha treballat de periodista des que va fer vint-i-cinc anys. Fa pena. El periodisme és una eina. Quan l’estudies, realment aprens a fer funcionar una eina per a moure’t pel món i explicar què passa. És clar que és important que hi hagi una part teòrica, com ètica periodística, que trobo que s’hauria de reforçar molt, però et trobes amb gent que t’expliquen com és el món del periodisme i ells no hi pertanyen.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.