manifestació

El país viu una urgència evident, però malgrat això molts tenim la sensació d’haver entrat en una fase, temporal, de paràlisi. El judici i tot aquest seguit d’eleccions que s’acosta ho paralitzen tot i ho condicionen tot. El país dels partits, aquell que s’interessa pel repartiment dels escons, pels tants per cent i per les hegemonies, viu el moment culminant, l’excitació més gran. I això, tant si ens agrada com si no als qui ens ho mirem des d’una certa distància, és inevitable. Si algú s’hi posa nerviós li recomane calma.

En el sistema en què ens movem, els partits polítics són la peça determinant. És veritat que hi ha política que es pot fer al marge dels partits i fins i tot en contra, com ho demostra la revolució catalana, però al final la gestió de les institucions sempre resta en les seues mans i això pesa sobre manera. I si bé és cert que els partits canvien, com ho demostra també la revolució catalana, ho és igualment que segueixen ritmes poc compatibles amb la realitat que vivim. Curiosament, poden segrestar de mil maneres la fotografia del moment, invalidar les eleccions al cap de vint-i-quatre hores a còpia d’enquestes, opinions i campanyes, però sembla que no troben la manera de validar-se a ells mateixos passades les vint-i-quatre hores, de confrontar si el votant està d’acord amb allò que fan o no.

El sistema de partits és necessari a la democràcia. Fins i tot hi ha la coneguda tesi de Schattschneider que defensa que els partits, de fet, són els que creen la democràcia. Però, com a sistema, s’ha envellit. Clarament. Ja no llegim les notícies una volta cada dia i prou. Ja no mirem tots junts un mateix film al menjador a la nit. Ja no comprem les mateixes cançons en discos LP. Ja no parlem per telèfon d’un en un, sinó que ens escrivim en grups constantment canviants. Ja no guardem diners a casa i de fet sovint ja ni els toquem. Ja no fem un munt de coses que fèiem i que donaven sentit a la societat on vivíem. Però continuem votant com abans i delegant el vot a un grup de gent que assumeix, com abans, que una volta emès el vot és seu i que pot fer-ne allò que vulga, sense preocupar-se que li ho puguen retraure.

Pel calendari que tenim, aquest cap de setmana hem viscut una apoteosi del partidisme. Tots els partits han pres decisions notables, en un sentit o en un altre, sense tenir en compte res més que el seu interès corporatiu. Junts per Catalunya, que semblava moribund, ha fet una jugada forta que fins i tot obligarà a fer canvis de govern. Els comuns han entronitzat Asens, mirant de reüll Esquerra. La CUP ha decidit que no anava a Madrid, amb la qual cosa ha decebut molta gent no habitual que aquesta vegada semblava disposada a votar-la. Compromís ha revalidat Mónica Oltra malgrat el rebuig evident que causa en una part del seu electorat. Esquerra ha pactat una cosa que no se sap encara fins on arriba amb Bildu. El PNB s’ha exclamat quan han vist Puigdemont encapçalant una llista de les europees que ells no volen. I…

Difícilment ningú, ningú que no siga militant de partit, se sentirà còmode amb tant de tacticisme i amb tanta mirada interessada al retrovisor quan els problemes que hem d’encarar com a país són majúsculs. Tens una estranya sensació que derrotar l’adversari els excita més que no pas guanyar la llibertat. I hi ha un cansament constatable, perquè et tornen a obligar a triar quan segurament tu no voldries fer-ho. Tot plegat és tan primitiu que decep inevitablement. Sobretot en les circumstàncies de repressió salvatge i alhora d’esperança col·lectiva que vivim. Però val més ser conscients que mentre no puguem canviar el sistema de representació política i introduir mecanismes moderns de democràcia permanent o directa, cada tant ens trobarem atrapats en les setmanes de campanya electoral i ens apareixerà aquesta pedra ritual en el camí. No podem fer res millor que mirar d’esquivar-la i procurar que en la maniobra perdem les mínimes forces possibles.

Els uns i els altres, els dels partits, avui semblen feliços perquè han fet una llista potent, perquè no s’han presentat aquells que els feien por, perquè aquest o aquell cap de llista els semblen un encert o un error, perquè es fan il·lusions dirigint la cosa pública si obtenen una majoria abassegadora que no és escrita, malgrat tot, enlloc. És evident que del resultat de les eleccions se’n derivaran conseqüències i aquesta és l’única raó per la qual –si cal amb una agulla al nas– tots hem d’anar votar. Fem-ho, doncs, però amb el grau d’escepticisme suficient per a entendre que aquest exuberant país dels partits que avui es desplega davant els nostres ulls ni és ni pot representar ja el país complex de tots. Ni pot ofegar-lo. I és això, sobretot això, que ens hauria d’importar més a tots.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb