Escric aquesta peça uns quants dies abans que no tinc costum, en un moment que Catalunya està feta un Bronx a les xarxes, així que no sé quines noves pors deuen haver ocupat l’actualitat aquest dimarts. A cegues, doncs, us trec a la llum una dada de la qual es parla poc –què ens volen amagar?– i que tal com està el panorama a Telegram segur que no us sorprendrà: l’any passat es van registrar un total de 1.794 agressions amb armes penetrants a Catalunya, 149 al mes, 5 al dia. La xifra suposa un increment d’un 2,9% respecte del 2024, i alerta: un 433% més que fa deu anys. Amb aquesta epidèmia de terror costa d’entendre que els butlletins no obrin amb la notícia –vés a saber qui els paga–, que no tinguem un mosso instal·lat a cada cantonada, que no torni el sometent, que després passa el que passa i tots ens posem les mans al cap.

Ara ja puc dir que he fet una mica de trampa per exigències del guió: quan parlava d’armes penetrants, em referia a unes que no surten al diccionari com a tals, tot i que tenen en comú amb els ganivets allò que se sol dir que de normal fan molt de bé i, en segons quines mans, poden fer molt de mal. Aquí algunes i alguns de valtros ja ho deveu haver endevinat, perquè les xifres es referien a agressions sexuals amb penetració –però només les registrades oficialment. Oooh, ja sento la decepció dels decebuts, i és que equiparar pius i ganivets només se li pot acudir a una feminista antihòmens radical, sabent com sap tothom que amb els primers com a molt et poden violar, mentre que amb els segons et poden matar, matar, matar, i també mutilar, i degollar, i esquarterar, i tot el repertori sangonós que triomfa al cinema de masses, als videojocs i als divertiments simbòlics dels xiquets de tots els temps.

Per tant, aquesta violència tan efectista i tan terrible i tan universal no pot ser menys temible que les agressions per penetració, tan anodines, tan corrents, tan subterrànies, tan de part. I mentre tenim assumit això, tots estem més disposats a acceptar que el nano de casa jugui a punxar els amics amb una espasa de plàstic que no pas que faci veure que els enfila a cops de maluquet. No passa res, així de contradictoris som la gent, i així de complexos són els nostres temors més profunds. Sigui com vulgui, a la pràctica, els uns i les altres hem estat educats per a témer unes agressions abans que no unes altres, i això vol dir pensar les amenaces en un ordre probabilístic diferent.

Aquests dies m’ha interessat una dada en què coincidien experts variats: que, de la pandèmia ençà, tot i que l’estadística delictiva es mantenia si fa no fa, s’havia observat un augment de l’agressivitat social i les reaccions violentes, que l’individualisme creixent havia anat corcant la tendència a resoldre les diferències de manera civilitzada. A casa nostra, quan els tertulians i altres agents d’opinió es tiren els arguments pel cap sobre les causes i conseqüències, sempre surt la mateixa llista de sospitosos habituals: la immigració, les màfies, la pèrdua d’autoritat i de valors, per una banda; la precarietat, la desigualtat, l’exclusió social, la crisi de salut mental, per l’altra. Però, si anem a aquell ordre de probabilitats que dèiem, personalment sempre trobo a faltar l’esment a un factor, el comú denominador que ho travessa tot, i que és el component de gènere.

Traslladat al binomi de seguretat i immigració que dóna tant de rèdit electoral: la violència no és un atribut del foraster, sinó de la masculinitat tal com ha estat construïda tradicionalment. A totes les societats del món i en totes les èpoques, són hòmens de la franja de divuit a trenta-cinc anys que cometen molts més delictes que la resta de la població, siguin d’on siguin. Delictes violents, sí, i també patrimonials, informàtics, financers, mediambientals, de seguretat viària, fraus. Per tant, els col·lectius que concentren més hòmens d’aquestes edats –com els que emigren sols– són els que tendeixen a figurar més a les estadístiques policials. A l’altre extrem, els grups predominats per dones –com les que emigren soles– tenen uns índexs de criminalitat molt baixos, coherents amb el fet universal que les senyores cometen molts menys delictes que els senyors. I el mateix patró el trobaríem en qualsevol població estrictament autòctona amb la mateixa estructura d’edat, sexe i nivell de precarietat.

Dit tot això, quan servidora sento parlar d’una baralla a la via pública, una batussa a ganivetades, una persecució de carretera, el tret d’una arma en un bar, una revenja al carrer, el primer factor d’inseguretat que hi veig és la manifestació de la masculinitat hegemònica de sempre. Amb les seues lleis de la selva, les pixarades per a marcar territori, per a demostrar-se els uns als altres qui mana, per a amenaçar, intimidar, fer el gallet a la manera que mana el patriarcat: al carrer, com al bar, com a la carretera, però també com a la multinacional tecnològica o com a la presidència d’una potència nuclear. No cal dir-ho perquè cada vegada hi ha més hòmens que saben quan s’han de sentir al·ludits, però per si de cas: el patriarcat ens té de víctimes a hòmens i dones de la mateixa manera, però els seus missatges bàsicament els interpel·len a ells. I al nostre país, ja és casualitat, hem començat a sentir parlar d’inseguretat tothora quan la seguretat ha començat a amoïnar els hòmens “de casa” als seus dominis territorials, quan la por parla l’idioma que han mamat, més a la ficció que no pas al seu món real. Quan els hòmens se senten insegurs, correm-hi tots. Quan s’hi senten les dones, bé: quina és la novetat?

El titular d’avui no és femení genèric, que ja sabeu que no en gasto, però em permetia aprofitar la confusió d’un temps que les paraules ja no volen dir res per introduir la qüestió: que el concepte d’inseguretat no significa el mateix per a tothom. Que hi ha una meitat de la població educada socialment en la por des del bressol, en la idea que l’espai públic no és mai seu del tot, ensinistrada per a estar alerta en les situacions més quotidianes, de dies, de nits, corrent, pedalant, a l’ascensor, a l’escala de veïns, a la carretera, a la platja solitària, advertida de tocs de queda no escrits i d’hores que no li pertanyen, i què voleu que us digui, ja té prou fenya per carregar ara més pors fantasma. Com a dona i com a vostra woke de confiança, ja us dic que les amenaces que tinc al pòdium personal de pors no se solucionen amb plans de repatriacions, posant més mossos al carrer o instal·lant una alarma a casa.