Paradoxes d’una visita a la presó Model

  • «L'any 1940, després de la guerra de 1936-1939, hi havia gairebé 13.000 interns, tot i que havia estat dissenyada per a 1.000! Model?»

Martí Estruch Axmacher
05.09.2017 - 08:33
Actualització: 05.09.2017 - 12:25
VilaWeb

Presó Model, quin gran oxímoron! Vet aquí la primera paradoxa, el pecat original: com pots batejar una presó amb el nom de Model? Els catalans sabem que el nom no fa la cosa, però també hauríem de saber que sí que ajuda a fer-la. Mentre espero davant la porta del carrer d’Entença, imagino les bones intencions de qui es va empescar aquest nom, com els pares que li posen Honest al fill confiant que no es faci atracador. Inaugurada el 1904, es veu que la Model de Barcelona havia de guiar les passes del nou sistema penitenciari espanyol de l’època. També Madrid i València van tenir presons amb aquest nom. L’any 1940, després de la guerra de 1936-1939, hi havia gairebé 13.000 interns, tot i que havia estat dissenyada per a 1.000! Model?

La segona paradoxa és que la gent que fa cua davant meu, i jo mateix, i les 64.000 persones que ja han esgotat les entrades per a visitar el centre penitenciari i l’exposició ‘La Model ens parla’ fins a final de novembre vulguem entrar precisament en un dels pocs espais que, juntament amb els hospitals i els cementiris, la gent defuig per naturalesa. Entrar en una presó com a visitant desperta la morbositat, és clar, i si ets periodista la curiositat innata ho justifica tot. Obrir-ne les portes a la ciutadania mentre se n’acaba de decidir l’ús posterior em sembla un gran encert del Departament de Justícia. Pel que fa a l’allau de reportatges dels mitjans de comunicació, amb periodistes que hi han fet nit i tot, benvinguts siguin. Però no passem per alt que la funció dels mitjans també és informar de les presons obertes i de si, nom a banda, funcionen prou bé o són simples magatzems de persones tancades.

Les visites es fan en petits grups, sobre un itinerari marcat, i encara que hi ha parts que no són accessibles, tot plegat permet de fer-se una idea força aproximada de com era i com funcionava, fins i tot de la pudor que hi feia. L’exposició d’Agustí Alcoberro hi ajuda, però encara hi ajuden més els guies que hi treballen, que són interns del CIRE, el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció. Una bella paradoxa que els encarregats d’obrir i tancar els tres cancells al pas dels visitants siguin justament presos en la fase final de la condemna. I qui sinó ells pot explicar les rutines del dia a dia o les sensacions que es tenen dins una presó quan hi ets per força i no només per a fer-hi una visita?

Les parets de la Model acullen infinitat d’històries. La més bèstia és la de Salvador Puig Antich. Només d’arribar, abans de passar la primera porta, a mà dreta, hi ha la paqueteria. Un llum zenital il·lumina el lloc exacte on el van executar. És el calfred de benvinguda. L’exposició en recull 13 d’històries, incloent les de Lluís Companys i Salvador Seguí, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lluís M. Xirinacs i El Vaquilla, entre més. Però més que els cartells creats expressament, a mi em van interessar els cartells que encara resten de quan la presó funcionava. Com el que dóna les instruccions dels canvis de llençols, el de l’horari de la missa dominical o un que demana de no escopir. El millor, però, un de molt petit amb el preu dels cafès al pati de la tercera galeria: 30 cèntims un cafè, 35 un tallat i 60 un cafè bomba. Just a sobre, un altre cartell una mica més gran avisava la clientela: ‘No se fía.’

La paradoxa més deliciosa la vaig trobar al bell mig de la presó. Allà hi ha el centre de control, anomenat panòptic o ‘l’ull que tot ho veu’, un hexàgon amb les partes de vidre i ple de pantalles des del qual es vigilaven alhora les sis galeries de la presó, que tenen forma radial. Assegut en una cadira, un home gran, amb l’uniforme posat, com si encara hi fes guàrdia. Simpàtic i de conversa fàcil, explica que fa quaranta anys que treballa a la Model, primer als llocs més ‘calents’ i després en un de més tranquil, l’economat. N’ha vistes de tots colors, és clar, motins i intents de fuga inclosos. De seguida es veu que l’home s’estima el seu ofici i, per extensió, l’edifici. Però la sorpresa encara ha d’arribar: resulta que en les hores lliures, en Julián es dedica a fer trucs de màgia i que la seva especialitat és… l’escapisme!

No tan simbòlica és la paradoxa final de la meva visita, però confesso que m’ha fet il·lusió. D’ençà que he publicat diverses fotografies de la presó a les xarxes socials, amb l’etiqueta #LaModel, he començat a incorporar tot de joves i belles models entre els meus seguidors a Instagram. Suposo que els interessa això de la vida penitenciària i l’ús futur que tindrà aquest edifici amb 113 anys d’història al darrere. Espero no decebre-les.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any