05.03.2025 - 21:40
The Washington Post · Kasha Patel, Helena Andrews-Dyer
[Advertència: aquest article conté informació important del setè episodi –i de la resta de la primera temporada– de la sèrie Paradise.]
Per ser una sèrie que s’anomena Paradise, la trama és lluny de ser idíl·lica.
La història comença amb l’assassinat d’un president. A priori sembla un cas policíac, però un canvi de guió inesperat revela que els personatges viuen en un món postapocalíptic. No és fins l’episodi setè de la sèrie, estrenat la setmana passada, que es revela la rècula de catàstrofes que va empènyer els personatges a traslladar-se sota terra: l’explosió d’un supervolcà, seguida d’un tsunami de gran magnitud, l’esclat d’una guerra nuclear i uns quants desastres més que tot aquest caos relega a un segon pla.
“L’obsessió amb la mortalitat és part de la condició humana”, diu Dan Fogelman, creador de la sèrie. “La mortalitat plana sobre les nostres vides en tota moment. I la mortalitat del món? No hi ha res més transcendental que això.”
Però fins a quin punt és possible que les catàstrofes que apareixen a la sèrie passin a la vida real? Heus ací què n’opinen els científics.
Què hauria de passar perquè hi hagués un “tsunami global”?
L’anomenat “supervolcà” de la sèrie entra en erupció sota la capa de gel de l’Antàrtida, i desencadena un “tsunami global” que envia onades de 90 metres d’alçària a tot el món. Les onades del tsunami, que es desplacen a gran velocitat, arrasen en qüestió d’hores les costes del planeta, de l’Antàrtida fins al pol nord. Tot allò que jagui per sota dels 90 metres d’elevació queda sota l’aigua en un tres i no res.
Crear un tsunami capaç de generar onades de 90 metres d’altura és difícil, però no pas impossible: a la vida real, de fet, ja ha passat, segons Sam Purkis, investigador en ciències atmosfèriques i marines de la Universitat de Miami. Tot depèn de com potent sigui l’erupció inicial: l’aigua és pesada de moure, afegeix, per la qual cosa caldria un detonant extremadament potent.
El 2022, el volcà submarí Hunga Tonga-Hunga Ha’apai generà onades de fins a 85 metres d’alçària quan entrà en erupció. Purkis i els seus col·legues calcularen aleshores que la força de l’erupció havia arribat a les 15 megatones –l’equivalent a 15 milions de tones de TNT, aproximadament, o bé a l’assaig nuclear més potent dut a terme per l’exèrcit dels Estats Units.
El volcà Hunga Tonga-Hunga Ha’apai, diu Purkis, es troba a la profunditat ideal per a desplaçar grans quantitats d’aigua. Encara que les onades en el punt original de l’erupció arribaren als 85 metres, l’impacte en altres punts va ser molt més reduït: a les costes del Perú, per exemple, les onades del tsunami no superaren els dos metres d’altura. Així i tot, aquestes onades més petites també van tenir efectes mortals.
Però l’erupció d’un volcà a l’Antàrtida, explica, no crearia cap tsunami: el volcà es trobaria en terra ferma i, per tant, no hi hauria aigua a desplaçar.
Sí que seria possible que el volcà, en entrar en erupció, fes caure el gel de l’Antàrtida a l’oceà, i això desencadenés una esllavissada submarina que podria acabar produint un tsunami. Va passar a Alaska l’any 1964, quan un terratrèmol de magnitud 9,2 –un dels més forts d’ençà que se’n tenen registres– desencadenà una esllavissada submarina que desfermà onades de gairebé 70 metres d’altura. Els efectes del tsunami van sentir-se en punts tan allunyats com Mèxic, Xile i Nova Zelanda.
Una altra possibilitat, diu Purkis, és que l’erupció del volcà creï una onada de pressió atmosfèrica que empenyi l’aigua cap avall i la faci ressorgir en altres punts del planeta. Després de l’erupció del Hunga-Tonga, Purkis detectà un tsunami a Miami causat per la pressió atmosfèrica. Ara, les onades d’aquest tsunami foren minúscules, de tan sols uns pocs mil·límetres.
Però sí que tenim un exemple històric d’un tsunami que desfermà onades de gran altura a milers de quilòmetres del punt d’origen: l’asteroide que causà l’extinció dels dinosaures.
En impactar contra la superfície terrestre, l’asteroide de Chicxulub desplaçà una quantitat d’aigua prou gran per a generar, segons les simulacions, onades de gairebé un quilòmetre d’alçària en totes les direccions.
Perquè hi hagi un tsunami global, doncs, caldria que un asteroide de gairebé mil milions de tones impactés contra la Terra. En aquest cas, ironitza Purkis, “el tsunami seria l’últim dels teus problemes”.
Existeixen de debò els “supervolcans”? Com en seria una erupció?
La sèrie fa referència tant a un “supervolcà” com a una “megacaldera en massa”, dos termes informals sense validesa científica. L’erupció de la sèrie sembla desencadenar un seguit de catàstrofes, incloent-hi el tsunami esmentat, i els científics que hi apareixen afirmen que el volcà ha erupcionat molt més de pressa que no preveien.
Encara que els supervolcans no són una categoria científica, les “erupcions supervolcàniques” són reals, i tenen repercussions globals. Al sistema volcànic de Yellowstone, per exemple, va haver-hi erupcions supervolcàniques fa tan sols 630.000 anys; i a la rodalia de Nàpols se’n registrà una altra fa tan sols uns 39.000 anys.
Una erupció es considera supervolcànica quan el volcà expulsa a l’aire mil quilòmetres cúbics, pel cap baix, de material. L’expulsió de cendra, que pot ser transportada pel vent una distància llarga, és especialment perillosa perquè pot causar problemes respiratoris. Les erupcions també emeten molt diòxid de sofre, que quan arriba a l’atmosfera fa de capa protectora contra la llum solar i, de retruc, pot reduir la temperatura a la superfície.
Aquestes erupcions, que es produeixen en volcans terrestres, són especialment potents a causa del magma, ric en diòxid de silici, que s’hi troba a sota. El magma ric en diòxid de silici és molt enganxós i difícil de moure, cosa que dificulta la sortida de gasos a la superfície. El gas, atrapat, acumula pressió fins que finalment es despressuritza i explota violentament, com una llauna de refresc després de ser agitada.
L’Antàrtida té uns quants volcans, però no n’hi ha cap que hagi produït mai una erupció supervolcànica, segons que explica Jamie Farrell, sismòleg en cap de l’Observatori Volcànic de Yellowstone i investigador de la Universitat de Utah. Una gran erupció de grans dimensions al subsol antàrtic, tanmateix, podria fondre grans quantitats de gel, cosa que podria fer augmentar el nivell de la mar. Com Purkis, Farrell diu que tampoc no està segur que una erupció supervolcànica a l’Antàrtida pogués desencadenar un tsunami de la magnitud del de Paradise.
Atesa la lentitud del moviment del magma, els científics probablement tindrien notícia d’una erupció supervolcànica amb setmanes, o fins i tot mesos, d’antelació. A Yellowstone, Farrell i els seus col·legues monitoren regularment l’activitat sísmica, les deformacions del sòl i la quantitat i tipus de gasos que n’emanen –tres factors que, amb tota probabilitat, canviarien dràsticament en les setmanes immediatament anteriors a una gran erupció.
Tot això, tanmateix, és pura especulació, atès que al sistema de Yellowstone no s’ha registrat mai cap erupció supervolcànica. Si avui n’hi hagués una, diu Farrell, “realment no hi hauria gran cosa a fer per a mitigar-la, més enllà d’advertir el públic i evacuar la població de la rodalia”.
La humanitat podria sobreviure a aquesta mena de catàstrofes?
Els científics tenen pistes que indiquen que els humans, en el curs de la història, han aconseguit d’adaptar-se a catàstrofes naturals sense precedents. L’arqueologia indica que els humans van canviar radicalment la seva dieta després d’una erupció supervolcànica a Indonèsia, fa uns 74.000 anys: en compte de caçar mamífers, passaren a menjar més peix. També van haver d’aprendre a sobreviure en condicions molt àrides.
Encara que l’erupció del volcà Tonga, l’any 2022, va deixar uns quants morts, la xifra de víctimes –menys d’una desena– va ser molt inferior a la d’erupcions volcàniques del passat. Segons Purkis, aquesta diferència es pot atribuir a la millora en la preparació i la previsió, com també al fet que, en el moment de l’erupció, a la zona hi havia molts menys turistes que no és habitual.
A la sèrie, les catàstrofes naturals no són l’únic factor que empenyen els protagonistes cap a un paradís artificial: les accions d’uns altres humans, de fet, tenen un paper tant o més important en aquest trasllat cap al subsol.
Fogelman i l’equip de producció de Paradise van consultar uns quants científics a l’hora d’elaborar la seqüència de la fi del món que apareix a la sèrie. És una cascada d’esdeveniments, començant per una catàstrofe climàtica, el trencament de la cooperació internacional i, en darrera instància, una guerra nuclear.
“Al començament del projecte vam tenir converses molt morboses”, diu Fogelman. Tots els experts consultats sobre el projecte van propugnar versions semblants d’un mateix escenari: un efecte dòmino de catàstrofes, amb les males decisions de la humanitat com a primera fitxa a caure.
Els temes apocalíptics més ombrívols de la sèrie són poc habituals per a Fogelman, que es defineix com a optimista per naturalesa i que diu que continua creient que la gent és intrínsecament bona.
“Hi ha raons per a l’esperança en aquests moments, per més que costin de veure –diu Fogelman–. Estic en el mateix estat de por morbosa que tenim tots. Però repeteixo que la humanitat és bona: que som brillants, que continuem essent capaços de resoldre problemes, com la crisi climàtica, abans no passi res de realment terrible.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
