Fa setmanes que hem d’estar amb els ulls posats a tres bandes: aquí, a Madrid i a Brussel·les. Són temps de molta activitat i cada dia hi ha coses noves que vénen d’un lloc o l’altre. Ahir, per exemple, hi va a ver dos fets importants. D’una banda, a Madrid, l’acord entre el govern espanyol, patronals i sindicats sobre l’allargament dels ERTO, i a Brussel·les (virtualment) l’acord entre els dinou ministres d’economia de l’Eurogrup per a obrir el primer de juny l’aixeta del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) amb 240.000 milions d’euros a repartir, amb un topall del 2% del PIB de cada país, que per a Espanya en són uns 24.000 milions. Tots dos acords tenen una cosa en comú, que deixen la sensació d’haver-se signat deixant una escletxa oberta.

Comencem pel MEDE. Aquí se n’ha parlat poc, però els italians n’han anat plens. Ambdós països som en una situació semblant, afectats fortament per la Covid-19, amb un deute públic astronòmic i amb les pitjors expectatives econòmiques dins la zona euro. I de què tenen por els italians? Doncs molt senzill, que no es fien de l’instrument del MEDE, que va ser el que en la crisi anterior, després d’haver deixat diners, va collar de manera molt dura els països del sud, obligant-los a retallades molt fortes en la despesa i amb inspeccions que sovintejaven més que no era volgut. El cas de Grècia va ser el millor exemple de què dic. Recordeu els homes de negre, les aparicions dels quals es comptaven cada vegada amb noves voltes al caragol dels diners a gastar. Ara diuen que el pacte és diferent, que no hi haurà tant de control, ni homes de negre, però…

La línia de crèdit serà oberta durant un any i mig, prorrogable durant sis mesos, dues vegades. Els préstecs seran a deu anys a un tipus d’interès molt baix i l’únic requisit que s’hi posa és que es dediquin exclusivament a sufragar els costs directes i indirectes de la pandèmia. La primera pregunta és què s’entendrà per costs indirectes? Cal pensar ‒l’acord dels ministres ha de ser ratificat pels caps de govern i d’estat‒ que hi haurà més detalls en el document definitiu.

Bé, els italians recorden que en la lletra de la constitució d’aquest mecanisme de rescat és molt clar que hi ha d’haver un control molt sever sobre aquests diners. La por els ve en pensar què passarà una vegada acabada la crisi i es torni a la normalitat, perquè faltaran encara uns quants anys fins al termini dels deu en què se signaran els contractes. I que passarà aquests anys? Quina mena de control hi haurà? Serà més important allò que s’hagi dit ara que no pas allò que diu el document de constitució? Ara com ara no hi ha respostes. Només una oferta i unes promeses…

Respecte de l’allargament dels ERTO, es va acordar entre el govern i els agents socials. Els que han tingut més problemes per a signar-lo han estat les patronals. Concretament hi ha un punt sobre el qual van protestar ja l’endemà d’haver-se publicat el decret: la prohibició d’acomiadar ningú, si es demanava un ERTO, durant sis mesos. Al final, l’acord s’ha signat, però deixant la porta oberta en aquest punt. Les patronals hi han aconseguit d’afegir una frase molt important: ‘… sempre que l’empresa no es vegi abocada al concurs de creditors’. És a dir, que si es dóna aquest cas, per evitar el concurs, sí que es podrà acomiadar personal. El dubte raonable és saber quan l’empresa estarà abocada al concurs. Qui ho certificarà? Cal pensar que es faran totes les auditories per a assegurar-ho, però… A mi em sembla que es deixa una escletxa, però esperem de la bona fe de tots plegats perquè no se’n faci ús i abús.

En realitat, l’argument dels empresaris és raonable. Quan es reprendrà la feina no es necessitarà el 100% de la plantilla. Això passarà només al cap d’un quant temps, quan hagin anat arribant les comandes i la capacitat productiva vagi tornant a la normalitat. De tota manera, aquest argument tindria més pes si l’ERTO fos un instrument inflexible. Però no sembla el cas, perquè l’empresa en podrà anar traient treballadors a mesura que en vagi necessitant. Que l’allargament actual fins al juny no és prou? Probablement. Sobretot per alguns sectors, però en l’acord signat es preveu la possibilitat que hi hagi un allargament addicional per a alguns, encara que sigui una mica més costós per a les empreses.

A mi em sembla que s’han fet dos passos importants, potser més el segon que no el primer. M’explico. El segon ja es fa servir ‒amb 3,4 milions de treballadors en aquesta situació en tot l’estat espanyol‒ i l’allargament era necessari. En canvi, el primer es farà servir? Recordem que resten dos instruments europeus encara en discussió. Un és el SURE, que ha de servir per a ajudar a pagar als desocupats temporals dels països, i l’altre el fons de recuperació, que s’ha d’utilitzar per posar benzina al motor econòmic quan es tornarà a engegar. D’aquest no se sap encara si serà en forma de subvenció, de préstec o un mix. Mentrestant, es va tirant del BCE, que ara com ara és la font més segura, i cal esperar que ho continuï essent, malgrat el TC alemany, després de les contundents respostes d’ahir de la presidenta del BCE, Christine Lagarde, i del mateix TJUE. Fins i tot hi ha dubtes que Itàlia i Espanya demanin diners al MEDE o simplement sigui com una assegurança, per si hi ha problemes amb els altres instruments.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.