Ovidi 25 al Barnasants 2020 (fotografia: Bel Zaballa).

No n’havia vist mai cap fotografia, jo, de la Teresa. I em vaig trobar mirant-la fixament a la cara, de grans dimensions, mentre a l’escenari Mireia Vives cantava la seva cançó, amb en Toti Soler a la guitarra i en Borja Penalba acompanyant-los amb l’acordió que un dia va llegar de Laura Almerich. Imagina’t com n’és, de llarg, aquest fil roig, i com teixeix. Era divendres al vespre, a les Cotxeres de Sants, i allà també hi havia David Fernàndez i David Caño, en un escenari ple de simbolismes on res no era gratuït, en una vetllada també farcida de sentits, que s’inaugurava el vint-i-cinquè Barnasants, com vint-i-cinc són els anys que fa que Ovidi Montllor se’n va anar de vacances. I ell, que un dia va ser-ne el motiu, s’ha fet tan present que avui és l’excusa. Una raó per a tornar-lo a recordar, i més que no posar-lo en cap pedestal, fer-lo un company de viatge.

Amb poesia, música i l’humor de la complicitat, amb reivindicacions polítiques i homenatges, un viatge pels racons de la memòria col·lectiva acompanyant l’Ovidi, acompanyats de l’Ovidi. Vam sentir un món nou, perquè vull, perquè no m’agrada aquest. I recordant l’Ovidi i tot allò que cantava, a què cantava i contra què cantava, un viatge també per a recordar tot de referents més, de Vicent Andrés Estellés a Maria-Mercè Marçal, de Josep Palau i Fabre a Salvador Puig Antich. De Joan Brossa a Marc Granell. I a Isabel-Clara Simó, a qui aquest mateix dia havien acomiadat al seu poble, Alcoi, i l’homenatge als dos alcoians vingué d’un altre alcoià, Alfons Om, que va fer retrunyir la sala. I com que passa que igual com cal recordar els qui ja no hi són i resseguir el fil roig de la història, també cal tenir presents els qui encara hi són i poden veure com són homenatjats i reconeguts, l’aplaudiment de la nit i el moment més emotiu i tendre i necessari va ser l’aparició de Toti Soler dalt l’escenari, ell que havia acompanyat l’Ovidi i en va ser un fidel amic, sí, i que és un dels grans guitarristes que tenim al país, conjugant el verb en present. Què et sembla, Toti.

‘No se’n va, és qui torna’, i la cosa és que fa uns quants anys que va tornar, l’Ovidi, que el van fer tornar, i segurament ja s’hi ha quedat per sempre. David Fernàndez parla de la generació Guillem Agulló. I jo penso en aquell Palau de la Música ocupat fa quinze anys, en un dels primers homenatges a l’Ovidi que va ser un revulsiu. També hi va haver els Inadaptats i aquella Fera Ferotge amb què es tornaren acústics per a recuperar-lo, i des d’aleshores n’han vingut molts més, d’homenatges. Tota una generació de joves (aleshores), molts dels quals no l’havien ni arribat a conèixer, que el van descobrir i van decidir fer-li un lloc digne entre nosaltres. I tota aquella comunió generacional semblava confluir aquest vespre a l’escenari amb la rapsòdia enèrgica de David Caño, el talent de Borja Penalba, la veu lluminosa de Mireia Vives i els discursos de David Fernàndez estirant el fil i portant al present les lletres de l’Ovidi. Que ens pot ploure altra vegada. Aquella generació que el va recuperar per a fer-lo present per sempre i que avui té fills i els posa de nom Ovidi i que quan canta ‘Homenatge a Teresa’ fa un silenci durant el vers que recorda aquella primera decepció dels infants per no esguerrar-los els Reis abans d’hora.

Ah, la Teresa. La que els donava lliçons d’anatomia. I jo no n’havia vist mai cap fotografia, encara, fins divendres a les Cotxeres de Sants, on em vaig deixar hipnotitzar per la seva mirada i el vals més famós de la nostra cançó. A Teresa la soterraren el 1952 en una zona comuna del cementiri d’Alcoi perquè ningú no la va reclamar. I uns anys més tard, arran d’una remodelació, les restes foren exhumades i varen anar a parar a l’ossari general. Encara uns anys més tard, damunt d’aquell ossari s’hi va construir un panteó d’il·lustres alcoians i en aquest panteó, ja veus per on va la història, el 1995 hi van anar a reposar les cendres d’Ovidi Montllor. Coses del destí, avui Teresa reposa ben a prop del cantant, l’artista, el pallasso que la va fer eterna. O dit d’una altra manera, avui l’Ovidi reposa ben a la vora de la dona que els parlava de l’amor com la cosa més bonica i preciosa i a qui va dir que sempre recordaria. Coses de la poesia de la vida.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb