El terme ‘lehendakari’, que es fa servir per a designar els presidents del govern de les tres províncies i del de Navarra, etimològicament significa ‘l’ofici de fer de primer’. Poques hores abans d’abandonar la presó de Logronyo, per mitjà d’un conducte tan especial com les pàgines del New York Times, Arnaldo Otegi va anunciar que tenia voluntat de concórrer a les eleccions basques d’enguany perquè, per primera vegada en la història, l’esquerra independentista basca guanyàs la lehendakaritza. Hi havia una expectació enorme a Sant Sebastià per a assistir al míting de benvinguda que l’esquerra abertzale dedicava al seu líder, després de sis anys i mig de presó. Otegi no va voler repetir el missatge que havia lliurat al diari americà i ens vam quedar tots amb les ganes de saber si es veia prou fort per a intentar encapçalar una campanya electoral que no serà fàcil per als seus. Però, dit això, ja va exercir de lehendakari en el sentit més concret del terme, va fer de primer entre els seus.

Hi ha moltes diferències entre els processos independentistes basc i català. Unes diferències que eren molt remarcables dins el vell pavelló d’Anoeta. La primera, l’existència dels presos. Tot l’acte va girar entorn seu. Otegi ha passat sis anys i mig a la presó, però ell va ser el primer de recordar els qui encara hi són i a reclamar-ne la llibertat. Fins i tot es va atrevir a fer bromes sobre quan tornaria a ingressar ell mateix en un centre penitenciari. Des de les grades del pavelló, molts familiars i amics de presos enarboraven les banderes del retorn i alçaven els punys fortament tancats cada vegada que retrunyia aquell ‘euskal presoak, etxera!’. Potser al nostre país abusem del crit d’independència però a Anoeta es trobava a faltar, era una expressió secundària en l’entusiasme. L’alegria de retrobar lliure Otegi semblava que no pogués expressar-se si no era recordant els qui encara no ho eren. La petjada de la violència, anys després de la fi de les armes, continua per això ben viva, especialment per l’obsessió de l’estat a no fer ni un sol pas que ajude a resoldre el conflicte.

En un moment de l’acte, molts familiars de presos van encendre llanternes amb els mòbils que el públic va acompanyar, il·luminant de manera espectacular el pavelló. Va ser, possiblement, el moment més innovador de l’acte. La resta no s’apartava gaire del guió formal i estètic que l’esquerra abertzale proposa de manera consistent des de fa dècades. Hi va haver cultura popular barrejada amb reivindicació, missatges de Palestina, Sud-àfrica o mig Amèrica Llatina, simulacions de manifestacions i vídeos on no faltaven, encara ara, les caputxes d’ETA. Possiblement ahir Arnaldo Otegi havia de parlar per als seus i en les claus que entenen els seus, però al mateix temps sembla que va perdre una oportunitat d’expressar aquest pensament nou, aquest enfocament diferent que ara vol presentar l’independentisme al poble basc.

Tanmateix, una diferència sí que era enorme respecte d’allò que era normal fa anys: el monolingüisme. Només Otegi, de tradició ‘poli-mili’, va alternar l’èuscar amb l’espanyol, en un ambient en què les converses dels passadissos i les salutacions fortuïtes eren totes en basc. Potser Otegi tenia l’obligació de fer-ho per a les televisions. I si era així ho va saber aprofitar. Ho aprofità per enviar un parell de missatges a Podem, la bèstia negra de l’independentisme basc, després dels extraordinaris resultats que van obtenir a Euskadi a les eleccions espanyoles. I ho va aprofitar per criticar també els mitjans públics bascs i les seues diguem-ne poc sensibles maneres envers ell.

Molta gent esperava un programa concret, unes idees, unes consignes. I l’accés al pavelló era el testimoni perfecte de l’expectació inusual que suscitava el discurs. Sota una pluja intensa es va formar una cua que envoltava completament l’estadi de futbol i que disciplinadament –i mira que els bascs en són, de disciplinats!– canalitzava una riuada expectant i somrient de gent primer cap al pavelló, ple a vessar, i després cap a un envelat amb capacitat per a cinc mil persones que també es féu petit.

Però Otegi no va revelar els canvis polítics que alguns esperaven. Va dir que calia escoltar més que no pas explicar, va insistir en les lliçons que Catalunya i Escòcia diu que donen al seu poble i va certificar amb molta vehemència que des de l’estat espanyol no es podia crear un ‘estat decent’ on viure.  A l’eixida, tothom comentava, animat, que fort i decidit que l’havien vist. Potser sí que els seus gests van ser més rotunds que les seues paraules. Però en qualsevol cas va fer l’ofici de primer dient que calia autocrítica, reclamant d’avançar en el camí de la independència, expressant la seua confiança en les majories democràtiques i sobretot apujant el to vital dels seus, transformats només amb la seua presència, aclamada amb emoció mal continguda.

I va tenir un gest que va causar sorpresa i que segurament va evidenciar més que cap altre unes noves maneres. Abans d’entrar al velòdrom, on l’esperava més gent i on l’esperaven els seus companys més pròxims i també els seus amics, Arnaldo Otegi es va aturar una bona estona a l’envelat on s’havien acomodat els qui no havien pogut entrar i els va adreçar un llarg discurs.

Els qui pensen que ahir va fer el primer acte de la campanya electoral van veure en aquell gest un símbol, una manera nova de fer les coses. Més nova, siga com siga, que les paraules que va dir en el primer discurs com a home retornat a aquesta llibertat que mai no havia d’haver perdut a mans d’una justícia que a l’estat espanyol és tan de part que costa fins i tot de reconèixer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb