El 16 d’octubre de 2017, poques hores abans que la jutgessa Carmen Lamela enviés Jordi Sànchez a la presó de Soto del Real, el seu fill Oriol, de vint anys, era un feix de nervis. Va decidir d’anar al gimnàs per provar de desconnectar de la situació que el seu pare vivia a l’Audiència espanyola. Va rebre un últim missatge al mòbil en què li deia que n’hi havia per temps, i va tardar uns minuts a reaccionar.

Des d’aquell dia, la seva vida ha canviat radicalment. És tímid i ha hagut d’assumir un rol que no volia. Ara és un dels altaveus del seu pare. Llegeix cartes seves, assisteix a actes i concentracions, concedeix entrevistes als mitjans de comunicació… Res que, fa un any, hagués pensat que hauria de fer.

Oriol Sànchez rep VilaWeb a casa seva pocs dies abans del primer aniversari de l’empresonament del seu pare i de Jordi Cuixart. Té una remota esperança en el judici del Suprem, que diu que no serà just, i espera que el cas arribi aviat al Tribunal d’Estrasburg. El pitjor sentiment de tots, diu, és la incertesa de no saber què passarà cada vegada que Jordi Sànchez va a declarar a la justícia espanyola. En aquesta entrevista, explica com ha viscut aquest últim any, com se sent i la importància del suport de la gent als presos polítics.

Fa un any que van empresonar el vostre pare. Quines sensacions teniu?
—Crec que no som conscients que ja fa un any. El temps ha passat de pressa. Amb les meves germanes, mirem enrere i sembla que va ser ahir que el pare va anar a l’Audiència espanyola, i el referèndum, el 20 de setembre… Que el temps hagi passat tan de pressa no ens fa ser conscients de la gravetat de la causa.

Com recordeu aquella nit del 16 d’octubre?
—Va ser una nit molt dura. Al final, vaig poder dormir perquè estava baldat. Mentalment, el 16 d’octubre és potser un dels dies que ho he passat més malament, jo i també la meva família. Ja sabíem que podia passar, però rebre la notícia va ser una galleda d’aigua freda perquè era entrar en una dimensió desconeguda. A partir d’aquell moment, no sabíem que passaria. La incertesa dels primers dies va ser molt dura. La situació ara és la mateixa. Ell no hi és i nosaltres som aquí. Però potser ara tenim la calma de tenir les idees clares i de saber més o menys per on aniran les coses.

De tot aquest any que ha passat, ha estat el moment més complicat?
—Com deia, no saps ben bé què passarà. És una situació nova, no saps què implica que ell sigui a la presó. La primera nit, despertar-te el primer dia que ell no hi és, és com tornar a començar. Com si la vida fes un tomb de 180 graus de cop.

Aquell vespre, éreu al gimnàs provant de desconnectar.
—Sí, va ser un dia de declaracions a l’Audiència espanyola. Es feia molt llarg. Que s’allargués ja indicava que hi havia moltes possibilitats que no acabés bé. Ho seguíem per televisió, però no podíem suportar els nervis. És una situació de molta impotència. Tota la tarda esperant que en algun moment diguin si el teu pare anirà a la presó o no. Vaig decidir d’anar al gimnàs per fer alguna cosa i potser desconnectar. Quan era allà, vaig començar a rebre missatges. Un de seu. Deia que anéssim a dormir. Que allò anava per llarg. Després vaig saber que era just el moment en què li havien dit que entraria a la presó. Ens va enviar aquell missatge. Al cap de cinc minuts, vaig començar a rebre missatges de suport de molta gent. No n’era conscient. No en vaig fer gaire cas. Al cap de pocs minuts, vaig entendre-ho tot i vaig entrar en xoc. Me’n vaig anar. Vaig arribar a casa i em vaig trobar la meva mare al sofà, plorant. Les meves germanes eren al llit. Ens vam mirar i no ens vam dir res.

 

L’angoixa i les hores d’espera són la pitjor part?
—És un pensament que l’hem comentat amb altres fills dels presos. La pitjor cosa de totes és la incertesa. Recordo els dies que anaven a declarar. Podia haver-hi notícies positives, podia ser que sortissin. El mateix 4 de desembre, quan alguns consellers van sortir… Aquests dies, ets a casa mirant la televisió. Potser aquesta nit tornarà, o potser no. La falsa esperança d’aquests moments és la que ho fa passar pitjor. Ell no torna, però tu has tingut uns segons d’il·lusió, uns minuts d’esperança. Això, després, et fa mal.

Abans d’entrar a la presó, havíeu parlat amb el vostre pare de la possibilitat que el tanquessin?
—Sí, ens ho havia comentat. Però és una situació que, fins que no la vius, no l’assumeixes ni t’hi acostumes. Primer de tot, no te la creus. I després, et canvia la vida radicalment. Fins que no passa, no n’ets conscient.

Com us ha canviat la vida aquest últim any?
—Per començar, som aquí fent aquesta entrevista. Jo i altres familiars dels presos hem assumit una vida semipública. Anar als mitjans, fer les coses que feien els nostres pares. Fer d’altaveu seu. Després, emocionalment, hi ha alts i baixos. En el meu cas, que estudio,, hi ha situacions que no ajuden. En els moments que estàs sol, sobretot al principi, costa més de tirar endavant i concentrar-te. També ha canviat tota la qüestió logística. Abans havíem d’anar a Madrid, que implicava que teníem només un dia cada tres setmanes per veure’l. En general, ens ha canviat bastant a tots.

El seu empresonament ha fet que el vostre vincle emocional s’hagi enfortit?
—Sí, això és una cosa estranya. Ara que estem separats, és quan tota la família estem més junts. El fet que ell sigui a la presó ens ha unit més a tots sentimentalment. Abans, per exemple, feia mandra fer coses amb la família, com els passa a molts adolescents. No ens venia de gust. Ara, com diu la meva germana, pagaríem per viure situacions quotidianes que abans no ens venien de gust.

Teniu dues germanes petites. Això us ha fet assumir més responsabilitat en aquest moment?
—És cert que sóc el germà gran, però les meves dues germanes, que tenen disset anys i dotze, ho han encaixat molt bé. Potser en algunes situacions, com ara fer entrevistes, he hagut d’assumir aquest paper quan la meva mare no hi arriba. De cara a casa i emocionalment, crec que totes dues han estat força bé i que tots hem mirat endavant. No he estat només jo qui ha tingut cura d’elles, elles també m’han cuidat a mi.

Com ho han encaixat la mare i els avis?
—Per als avis, és una situació més difícil. Són persones grans i la situació és més extrema. No saben si seran vius quan el meu pare surti de la presó. És molt dur, això. Cada dia que passa, per a ells compta molt més que per a nosaltres. La meva mare, al principi es va veure força sobrepassada, però de mica en mica s’ha refet i se’n surt tan bé com pot.

Al principi, només vèieu el vostre pare en el vis-a-vis, perquè ell no volia que us veiéssiu separats per un vidre. Quina relació teniu ara, pel que fa a les visites?
—La relació és semblant a la de Soto del Real. Hi ha quatre visites de locutori, les de vidre, i una o dues al mes de vis-a-vis. Poden guanyar-ne un d’extra si fan feines com fregar el terra o rentar plats. Per tant, el nombre de visites és el mateix. Fem a un vis-a-vis familiar mensual segur i si ens ve de gust i ell vol, també anem al locutori.

Com és la sensació de veure’l amb un vidre entremig?
—La primera vegada xoca. L’ambient dins la presó és fred i que t’impedeixin de tenir contacte físic amb una persona amb qui sempre n’has tingut, impacta. Fa que la visita sigui més freda i difícil. La del locutori és una visita més curta. Quan agafes el ritme i comences a parlar més és quan s’acaba.

 

 

Heu explicat que el fet que us atropellés una moto quan teníeu dotze anys us ajuda a relativitzar les situacions negatives. Us ha ajudat a encarar la situació del vostre pare d’una manera diferent de la d’altres?
—Des d’un principi, sabia que la situació seria forta i que tothom de la família estaria tocat. Hi ha moments en què cadascú ha de mirar per si mateix. Si no penses en tu, a estar bé, hi haurà moments que estaràs sol i ningú més no t’aixecarà. Sempre he intentat mirar les coses positives. Tot i aquesta situació, també n’hi ha hagut. A partir de tot això, he provat d’agafar-me a les situacions positives.

Ara s’acosta el judici. Com el veieu?
—Estic convençut que no serà un judici just. Bàsicament, per les coses que hem vist fins ara. Però vaja, mantinc l’esperança.

El fet de conèixer els fills dels altres presos i d’haver pogut parlar de tot plegat ha estat positiu?
—És una de les coses positives d’aquest procés. Són les persones amb qui pots compartir els sentiments perquè només ells els entenen. Podia explicar què vivia o què pensava als meus amics, però realment només ho podien entendre els fills d’altres presos.

Durant aquest any, hi ha hagut centenars d’actes arreu de Catalunya. Concentracions, sopars grocs, cantades als Lledoners… Noteu el suport de la gent?
—Al principi, una de les coses que tant nosaltres com el meu pare temíem més era que la gent s’oblidés que eren a la presó. Ha passat un any i cada setmana hi ha manifestacions, actes… Estem molt agraïts a tothom. Creiem que gràcies a tot aquest esforç de la gent que dia rere dia dóna suport als presos, a la gent que porta els llaços grocs, que es concentren, que van als sopars, tant nosaltres com els presos hem pogut suportar millor la situació.

Abans no us interessava gaire la política.
—Ha estat bastant forçat. Ara miro debats i sobretot m’interesso per la situació del meu pare. M’havia de centrar en la política, llegir els diaris, les notícies… I m’ha acabat interessant.

L’independentisme passa un moment de crisi al parlament. Com ho veieu?
—La situació és molt difícil per als polítics. Crec que, com hem demostrat, quan anem junts tot va millor. Són moments complicats i crec que cal unitat.

Abans no éreu independentista.
—No ho veia gaire clar. Potser, abans d’aquest any, ho associava a un moviment nacionalista. Ara crec que va molt més enllà d’un sentiment de poble. És una qüestió de drets i una oportunitat perquè les coses puguin anar bé. Per això ara crec en la independència.

Hi ha un moment de trencament que us faci canviar d’opinió?
—A partir del 20 de setembre. Quan envien els policies al port, a Tarragona, i amb els fets al Departament d’Economia i a la seu de la CUP… És un moment en què l’estat perd tota la credibilitat. Demostra que no és un estat democràtic i que es vol imposar a la força. A partir d’aquell moment, avalat pel referèndum, deixo de creure en solucions dins l’estat.

Heu parlat amb el vostre pare, del 20-S, de l’1-O?
—No n’hem parlat gaire. Com que les visites són curtes… Al principi, vam pactar que de tot això en parlaríem quan sortís. Ens centrem a parlar de coses del dia a dia, no del passat o a reflexionar sobre allò. En alguns moments hem parlat de la situació política o del que pensa ell.

Aquesta situació que patiu us genera algun sentiment negatiu? Rancor? Ràbia?
—La ràbia no porta enlloc. No tinc ràbia. Però això no vol dir que oblidem què hem passat. És important no fer-ho. S’han tret la màscara i la seva única solució era empresonar-los. Això no ho oblidarem. Però no hem d’actuar amb ràbia.

Confieu en la justícia europea?
—Des d’un principi, sabia que a Espanya no hi hauria un judici just. Com diu en Cuixart, hem d’anar al judici d’Europa. Aquí no hi ha garanties ni res. El problema és que potser passarà molt de temps. Mantinc l’esperança que la justícia europea intervingui com més aviat millor i que allà sí que s’hi faci un judici en condicions.

Què us agradaria fer amb el vostre pare quan surti de la presó?
—Ho anirem a celebrar tots junts. Amb un bon dinar en un restaurant.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb