L’homenatge a Oriol Bohigas que havia d’acabar en polèmica

El Model. Festival d'Arquitectures de Barcelona, homenatja l'arquitecte Oriol Bohigas a l'Ateneu Barcelonès, entitat que va presidir i va renovar a començament del segle XXI

VilaWeb
Joan Safont Plumed
07.05.2022 - 21:35
Actualització: 08.05.2022 - 12:21

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Oriol Bohigas, mort el 30 de novembre proppassat, va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès a setanta-vuit anys. No va ser una presidència honorífica, com alguns creien que seria la d’aquest prestigiós intel·lectual, arquitecte i polític. Un dels grans mandarins de la cultura catalana. Al contrari, amb la seva experiència en mil i un projectes i el seu esperit vitalista –que el va fer arribar a tocar dels cent anys– va capgirar i rejovenir una institució que estava abstreta en una dolça decadència, pensant en els temps millors que havia viscut dècades enrere. Per això no és estrany que, encara en vida, se li dediqués la sala d’actes de la casa, que havia renovat per convertir una sala teatral de vellut arnat en un modern auditori.

Milagros Pérez-Oliva, Rafael Moneo, Eduardo Mangada i Judit Carrera durant l’homenatge a Oriol Bohigas (fotografia: Goroka. Model. Festival d’Arquitectures de Barcelona).

L’ideòleg que no creia en models

Aquest mateix espai ha acollit aquest divendres un dels actes inaugurals del nou Model, Festival d’Arquitectures de Barcelona, un homenatge a un d’aquells professionals que va convertir-la en la ciutat dels arquitectes, com la va qualificar el periodista cultural Llàtzer Moix. Dirigit per l’arquitecta Eva Franch, una de les professionals emergents més internacionals, la seva veterana col·lega Beth Galí, còmplice professional i vital de Bohigas, i l’investigador cultural José Luis de Vicente, el Model ha volgut recordar i debatre les idees d’un arquitecte que va transformar la ciutat de Barcelona amb un urbanisme democratitzador que posava l’espai públic al centre de les transformacions urbanes. Un ideòleg a qui s’atribuïa la paternitat “del model Barcelona”, però que no creia en models.

Davant un públic en què destacaven personalitats com ara el comte de Sert, l’arquitecte Carles Ferraté, l’historiador Borja de Riquer, el poeta Vicenç Altaió i “l’ambaixadora” a Nova York Mary Ann Newmann, la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola, va donar la benvinguda bo i dient que no tindríem el país que tenim ara si no hagués estat per aquella generació “que ens va deslliurar de la mediocritat franquista”, personificada en l’arquitecte, urbanista, polemista, polític ocasional, pensador, intel·lectual i autor de la gran transformació urbana de Barcelona. Per parlar-ne, van ser convidats a debatre dos col·legues de l’arquitecte, Rafael Moneo i Eduardo Mangada, i la directora del CCCB, representant les generacions hereves del seu impuls cultural, que van ser moderats per la periodista Milagros Pérez-Oliva. Durant l’acte també es van projectar uns breus vídeos del sociòleg Richard Sennet i l’urbanista Ricky Burdett que van donar la dimensió internacional d’un urbanista que van situar a l’altura d’Ildefons Cerdà. O, fins i tot a parer de Sennet, més influent, atès que va aconseguir dotar d’un relat la ciutat “zombi”.

L’arquitecta Beth Gali i la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola (fotografia: Goroka. Model. Festival d’Arquitectures de Barcelona).

Un condottiero que es va autolimitar en política

Moneo va evocar el primer record que en tenia: fullejant la revista L’Architecture d’Ajourd’hui l’any 1956 va trobar que els únics representants de l’estat espanyol eren Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, de qui en va destacar la “intel·ligència generosa” com el tret més destacat d’una personalitat magnètica. De fet, també va ser descrit per l’autor de l’Auditori de Barcelona com un “catalitzador social nat” i una autèntica “força de la naturalesa”, amb una gran resistència física que acompanyava una enorme capacitat de treball, que convivia amb un gran polemista “invencible en la discussió” –va dir que quan li havia hagut de portar la contrària alguna vegada havia patit considerablement.

De fet, el retrat que en va fer Moneo va ser el d’un autèntic líder, identificat absolutament amb la catalanitat, que veia la ciutat i el país com una extensió de la seva figura i amb una necessitat de sentir-se útil per al seu país. Un condottiero –nom donat als capitans de la Itàlia del Renaixement– modern que, a parer seu, “hauria estat un gran president de la Generalitat”. “Per què no ho va ser?”, es va interrogar en veu alta, i va especular sobre la seva autolimitació, malgrat els dots de lideratge, i la seva satisfacció en la direcció de l’urbanisme i la cultura de la ciutat de Barcelona, amb què va influir més que no pas intervenint en la política de partits. Tal com diu Moneo, “quin barceloní no ha rebut l’influx del seu entusiasme?”.

Moneo i Mangada polemitzen al final de l’homenatge a Oriol Bohigas (fotografia: Goroka. Model. Festival d’Arquitectures de Barcelona).

Un polemista fill del noucentisme

Assegut ben a prop del seu col·lega, l’arquitecte i urbanista Eduardo Mangada, que va ser regidor d’Urbanisme l’Ajuntament de Madrid i conseller del mateix ram en el govern autonòmic –una mena de Bohigas de la capital espanyola–, va evocar també unes lectures dels anys cinquanta. En aquest cas, el volum Barcelona, entre el pla Cerdà i el barraquisme, en què el jove Bohigas posava les bases del seu pensament. Tal com va recordar Mangada, el llibre s’obria amb una “frase rotunda” d’Eugeni d’Ors, una influència decisiva en el pensament de Bohigas, que ha estat sovint definit com un noucentista d’esquerres que va freqüentar el vell Pantarca en els seus anys finals: “Les formes arquitectòniques d’una època determinada de la història són d’acord amb les seves formes polítiques.” Per Bohigas, segons Mangada, la polèmica era un instrument creatiu imprescindible: “La polèmica el va acompanyar tota la vida. Una polèmica fructífera la pèrdua de la qual l’entristia.”

De fet, després de la intervenció de Carrera, que va definir Bohigas com “un utòpic pragmàtic” plenament influït per la tasca de la Mancomunitat –va néixer l’any en què, ja molt desnaturalitzada, el dictador Primo de Rivera la va desballestar– que va assentar les bases del futur, Moneo i Mangada van protagonitzar una escalada dialèctica que ràpidament es va convertir en una interessant polèmica sobre la influència de les seves idees polítiques en la transformació de la ciutat que hauria fet les delícies d’Oriol Bohigas. Llàstima, va pensar el públic, que l’arquitecte navarrès se n’hagués d’anar ràpidament cap a Madrid, perquè molts ja s’imaginaven Bohigas proposant d’anar a sopar i continuar el debat entre copes i el fum del seu llegendari cigar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes