12.12.2015 - 02:00
Les Oques Grasses formen part de l’última fornada (Txarango, Els Catarres, La Pegatina) de grups catalans que aconsegueixen omplir places i sales de concert amb una facilitat admirable. Avui toquen a La Mirona de Salt (Gironès), on acaben la gira del segon disc. En les pròximes setmanes es tancaran a l’estudi per acabar de perfilar el tercer disc, del qual ja n’han avançat cinc temes. Tres els seus membres, Josep Valldeneu, Josep Moreno i Arnau Altimir, passen per la redacció de VilaWeb per parlar-nos de tot plegat: passat, present, futur i un gran dubte: Per què acaben tots els concerts despullats?
—Dono per descomptat que al final del concert d’avui, quan soni ‘Passos importants’, us despullareu. Com va començar aquest costum?
—Josep Valldeneu: Va ser sense voler. Era per engrescar la gent. Vàrem veure que alguns ho feien, que es treien la samarreta, i ens vàrem dir que si la gent de baix ho feia, nosaltres també ho havíem de fer. L’objectiu és fer que tot sigui més feliç.
—Josep Moreno: D’entrada, la cançó, no estava pas feta amb aquesta intenció. Igual que ‘Follar sempre’. No l’hem fet perquè tothom folli a tot arreu. De cop ens vàrem trobar que la gent es treia la roba i ens renyàvem si no ho fèiem. També era un moment en el qual tocàvem molt més a prop de la gent. Així va començar tot.
—Arnau Altimir: És que és la nostra essència, la gent espera el final del concert per això. Entre nosaltres hem comentat que haurem d’acabar sempre amb aquest tema. Amb una altra cançó també podries acabar el concert a dalt de tot, però no seria el mateix. És una eufòria sexual on la gent es desinhibeix.
—Teniu ganes de parar uns dies?
—J. M.: Sí. En general, tot el grup té ganes de parar una mica després d’aquests tres anys en els quals han passat tantes coses. Si compares abans que passessin aquests tres anys amb ara mateix, tot ha canviat molt.
—En quin sentit?
—J.M.: Clar, fa tres anys i mig o quatre tocàvem per deu persones i els arbres, i ara no. Per dir-ho d’alguna manera ara hi ha més responsabilitat i també, personalment, totes les coses que hem anat vivint s’han de pair algun dia. Quan en vius una, l’endemà un altre i l’endemà un altre no hi ha manera de pair-ho.
—J. V.: És que cada vegada ha anat a més. Ha estat molt bèstia. Encara no hem assimilat que hem tocat als EUA, a Itàlia, a Gal·les… molts llocs. Jo no m’hauria imaginat mai que tocaria al Summerfest de Milwaukee, un dels festivals més populars del món. I l’any que ve pot ser que hi tornem. Clar, se te’n va el cap i et preguntes: ‘Però què està passant?’
—Dieu que ho heu de pair però quan aviat us tornareu a tancar a un estudi i al maig, nou disc.
—A. A.: És que és com una necessitat de continuar produint i que no pari la festa. Suposo que ja ens l’anirem traient i algun dia haurem de parar.
—J.M.: Si algun dia ens ho podem permetre sí, pararem. Suposo que aquest dia haurà d’arribar. Però ara, l’important és que estarem mig any sense tocar i sense fer concerts. Estarem gravant, però això no desgasta molt. Ho fem per gust lo de fer cançons. Clar, si haguéssim d’estar quatre mesos sense fer res pel grup ni tocant música, seria com si com un càstig.
—J.V.: També fins ara hem preparat el directe en els mateixos concerts perquè no hem tingut mai temps. Si que ens apuntàvem coses que ens agradàvem i que les incorporàvem, però no els hem pogut preparar a consciència.
—Us heu sorprès de la popularitat que heu agafat en poc temps?
—A.A.: Ha estat molt progressiu. Cal tenir en compte que quan estàs centrat en la feina, no n’ets conscient del tot. Però sí que hi ha hagut diferents moments puntuals que et fan prendre consciència que la cosa ha canviat.
—Per exemple?
—J.M.: Un dels moments més forts el vàrem viure durant les festes de la Mercè, a la platja del Bogatell. Va començar a ploure vint minuts abans del concert. Un xàfec enorme. Tot va quedar negat, les taules de so també. No sabíem si tocaríem i alhora pensàvem: ‘Si toquem, ja no hi haurà ningú’. De cop ens van dir que sortíssim vint minuts més tard del previst. Potser havien marxat 20.000 o 30.000 persones, però n’hi havia 15.000 que s’havien quedat. Es van mullar una hora i mitja, tot el concert, per passar-s’ho bé amb nosaltres. Aquell dia vaig pensar: Què està passant? Tota aquella gent s’havia mullat i refredat per veure’ns. A menor escala, al principi, si tocàvem davant de 250 persones ja flipàvem.
—J.V.: La cosa ha anat creixent tant que ha arribat a un punt en el qual no podem ni pensar què vindrà, perquè sembla que no tingui límit. Van passant coses i cada vegada estem més sorpresos.
—Veieu el sostre?
—A.A.: Segur que hi és, però si continua sent més alt, jo encantat. Jo ara mateix estic perfecte, però si podem créixer més, endavant.
—J.M.: Estem satisfets en el punt en el qual estem perquè podem viure de la música. Mentre això es pugui mantenir, fantàstic. Jo he deixat de mirar-m’ho en si sóc més o menys famós, si no que ara penso que l’èxit està a poder viure d’això i gaudir-ho. A partir d’aquí si creixem bé, però tampoc gaire més. També ha de ser complicat. Si ara creixem el doble d’ara, no sé si m’agradaria. A vegades penses, on està la vida que portaves ara. Així que ja estem bé.
—M’agrada com definiu la vostra música. ‘Reggae a la cassola’, ‘música porno’. El quart disc ho continuarà sent?
—J.V.: Sí, sí. De fet en els cinc avançaments ja es pot veure.
—J.M.: És molt estrany quan ens demanen quina música fem. A mi m’agrada molta música. Fins i tot hi ha temes de reggaeton que trobo espectaculars, amb estructures brutals. I el que acaba sortint de nosaltres és això. És a dir, el reggae ens agrada molt, ens hi sentim molt còmodes i creiem que ens funciona, i després l’anem barrejant amb mil estils més.
—Com ‘Follar sempre’, on feu un reggaeton.
—J.M.: Exacte. Però és un reggaeton a la catalana. I parla de marranades, o no, depenent de com et prenguis la metàfora. Si t’has begut tres combinats i et posen reggaeton, flipes! Anar fent broma al final vàrem decidir fer-ne un.
—J.V.: Això sí, millorant la qualitat de les lletres, tot i que tampoc és gaire difícil millorar-les, ja que acostumen a ser un drama, en general. Ho vàrem portar al nostre terreny.
—Els Catarres, Txarango, Nyandú, Oques Grasses… Què passa a Osona?
—J.V.: Bé, dels Catarres n’hi ha dos que són d’Aiguafreda (Vallès Oriental) i de Txarango només n’hi ha dos que són d’Osona. La major part són del Ripollès.
—J.M.: Però sí que és veritat que surten molts grups de la comarca. Pot ser que sigui per les escoles de música o perquè la vida és menys intensa. Però sobretot, crec és pel fuet i els purins. Un dia beus aigua de l’aixeta, hi ha una mica de purí i et poses a cantar de cop (riures).
—A la vostra web es poden descarregar els dos primers treballs i del tercer ja n’heu avançat cinc temes, gairebé la meitat del disc. L’estratègia comercial és que no hi ha estratègia comercial?
—J.V.: Volem difondre la música al màxim perquè la gent gaudeixi i vingui als concerts, que és el que més ens agrada fer. Si algú vol destinar els seus diners a tenir el disc físicament perquè valora aquella feina, ja ho farà, però si no, no passa res.
—J.M.: Tot va començar quan no ens coneixia ningú. Vàrem veure que el que havíem de fer era dir ximpleries al Facebook i que la gent es descarregués el disc. Així preteníem arribar al major públic possible. D’entrada, aquest era el gran pla. I amb el temps doncs hem vist que no ens cal una discogràfica que ens escampi tota la comunicació. Al principi el nostre únic mitjà va ser el Facebook i vàrem passar de tenir 800 seguidors a tenir-ne 10.000. Clar, al final vàrem sortir als mitjans. Però hem vist que amb la gent que ens segueix, publicant les cançons i mantenint-los informats, ja tirem.
