24.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2025 - 08:24
Com més gran em faig més em meravella la veritat d’aquella dita que pregona que no hi ha res de nou sota el sol. Ara que tant es parla d’una llei òmnibus feta pel govern espanyol, estic en condicions d’afirmar que aquest tipus de lleis les carrega el dimoni perquè, sense sortir de les dites populars, solen pretendre que en una mateixa glopada endrapem bou i bèstia grossa.
No aniré gaire enrere ni gaire lluny: els primers mesos del 2011, el govern del president Artur Mas va redactar un projecte de llei òmnibus (el nom tècnic no era aquest, però se li entenia tot) en el sac del qual es va posar de tot i força: normatives que havien quedat obsoletes i que ningú havia derogat, matisos que es volien llimar sense fer gaire soroll i altres meravelles per l’estil.
I si passa, passa.
Una de les mesures òmnibus que més varen revoltar el personal va ser una pretesa reforma de la Institució de les Lletres Catalanes que en rebaixava rang, contingut i atribucions fins a reduir-la a una dependència administrativa més. Una reforma que al conseller d’aleshores –el senyor Ferran Mascarell– no li devia semblar gaire malament perquè no recordo que s’hi oposés gens.
Sort en vàrem tenir –i crec que és de justícia reconèixer-ho ara– de la ferma oposició del sector de les lletres liderada per Francesc Parcerisas, el degà de la Institució d’aleshores, que des del primer moment va plantar cara a les intencions del legislador.
Va costar mesos de picabaralles –patides en primera persona pel Degà, que era qui donava la cara contra la direcció del departament– fins que finalment les coses varen tornar a mare i la institució no va patir cap minva de rang, estructura i competències.
Les lleis òmnibus les carrega el dimoni però no són paraula de Déu. Només és qüestió –passeu-me la gracieta– que algú es decideixi a posar-hi la banya…