El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Era el divendres 27 de març al vespre, probablement un dels dies més durs de la pandèmia. Al Principat, aquell dia moriren 338 persones de coronavirus. Sí: 338. Perquè ens entenguem: cada quatre minuts de mitjana, implacablement, moria una persona de la covid-19 a Catalunya. La vida es comptava, per això, per minuts, si no per segons. No per hores, ni dies, ni setmanes, ni anys.

Aquell 27 de març, Pedro Sánchez ja s’havia proclamat autoritat única, s’havia envoltat de militars i policies i havia decidit que feia cas omís de la constitució i dels estatuts i adquiria les competències de Sanitat i Interior de tot l’estat espanyol. I que, d’acord amb això, centralitzava les compres del material sanitari, una decisió horrible. Als hospitals, la gent moria pels passadissos, i als sanitaris, a la primera línia de lluita, els faltava de tot. Gairebé no tenien ni guants ni màscares ni res de res. Recordem que van haver de vestir-se –i vam veure com ho feien– coberts amb bosses de fem. La desesperació era total i absoluta. I era natural que fos així.

Aquella nit, C. P., una professora catalana que fa anys que viu a Hong Kong, sopava al restaurant La Paloma, un petit local de Tai Ping Xan, en un dels extrems de l’illa. El restaurant, que a la carta hi té especialitats catalanes com ara els calçots que ella havia demanat, era gairebé buit perquè la pandèmia també havia castigat durament la ciutat asiàtica. Sopava amb una bona amiga sinoamericana propietària de moltes fàbriques tèxtils. I en un moment determinat, l’amiga li va explicar que a corre-cuita havia reconvertit algunes de fàbriques per produir d’urgència material sanitari. Aquells dies tots els països del món anaven de corcoll en cerca de carassetes i bates.

Quan C.P. va sentir-ho, reaccionà immediatament i demanà a l’amiga si una part d’aquell material no podia arribar a Catalunya. C. P. seguia amb angoixa la situació als hospitals catalans, que li contaven els de casa. Era conscient que el material necessari no arribava als centres sanitaris, fins i tot que ni tan sols arribava a l’estat espanyol per culpa de les absurdes decisions preses a Madrid.

La resposta, lògica, de l’amiga de C.P. va ser preguntar amb qui havia de parlar. Per ella no hi havia cap inconvenient, ben al contrari. Havia estat moltes vegades a Barcelona i estava completament disposada a fer allò que calgués. Però necessitava un interlocutor. I qui era aquest interlocutor?

Sense ni moure’s de la taula, C. P., aprofitant que l’amiga havia d’atendre unes telefonades, va fer unes gestions ràpides per demanar a tot de coneguts seus com podia parlar amb algú de la Generalitat o d’algun hospital que tingués la possibilitat de negociar per aconseguir aquell material sanitari.

A Barcelona eren les 14.15 del 27 de març quan el president Quim Torra va rebre al mòbil un missatge de WhatsApp avisant-lo d’allò que passava a l’altra punta del món. I vuit minuts després, a les 14.23, C. P. i el president Torra ja havien parlat i ja s’havia activat una operació que acabà duent més d’un milió i mig de carassetes i més d’un milió de vestits, els primers que van rebre els sanitaris per a contribuir en la lluita contra la pandèmia. Només van caldre vuit minuts per a activar-ho tot. Cosa que s’entén de sobres si pensem que cada quatre minuts moria una persona. No es podia perdre ni un segon.

C. P. és amiga meua i m’ho va explicar tot al cap d’un temps. Em digué que aquella nit li havia sonat el mòbil i que quan l’havia despenjat havia sentit la veu del president Torra, directament. I que a partir d’aquell mateix moment ella i el president Torra havien col·laborat per impulsar un operatiu de la Generalitat que va ser clau per a frenar el primer colp, l’impacte brutal del primer colp de la pandèmia. Sense cerimònies ni intermediaris, sense parsimònia, desbrossant a cuita-corrents el camí per a aconseguir que els avions carregats de material arribassen tan aviat com fos possible a Catalunya i fossen repartits encara més de pressa als hospitals.

Els detalls de l’operació, molt més complexa i rocambolesca encara que l’operació Urnes, són autènticament de pel·lícula i supose que algun dia es podran explicar fil per randa. Però no serà per la voluntat del president que avui, a Madrid, s’enfronta a un judici d’inhabilitació.

Perquè Torra va fer allò que havia de fer com a president, però també va fer una cosa pròpia i diferenciada, que defineix molt bé quina mena de persona és: no es va fer cap fotografia amb els avions, com tants altres van fer; ni va fer valer mai en públic les seues gestions personals, ni el resultat que van tenir; ni va reivindicar mai que treballava fins a aquests extrems, ni tan sols que ho feia malalt de coronavirus com estava, i confinat a la Casa dels Canonges.

No sé si el president s’enfadarà perquè explique aquesta història. Però m’ha semblat que ho havia de fer avui, després de veure el debat de política general d’ahir i abans del judici que ha d’afrontar avui. Per remarcar, ara que s’acaba el seu temps de president, com és el Quim Torra més real.

I sobretot perquè crec que no es pot tolerar aquest procés de deshumanització pública i de controvertització tan enorme que el president Torra ha hagut d’aguantar. D’ençà que va arribar a la presidència ha rebut colps innobles, l’un rere l’altre. Sempre maldant per ridiculitzar-lo, sempre mirant de presentar-lo com aquell qui diu com un boig, com un autèntic irresponsable. Fins i tot quan durant la pandèmia ha estat ell, de vegades tot sol, la veu de la sensatesa i del sentit comú. Durant la pandèmia el president Torra ha estat insultat, agredit, menystingut i caricaturitzat abans que els altres acabassen fent allò que ell proposava, però sempre quinze dies i desenes de morts massa tard. I encara ha d’aguantar el sonsonet –el va haver de tornar a suportar ahir– que és un sectari que no governa per a tots els catalans.

Avui l’estat espanyol l’expulsarà del càrrec de president de la Generalitat –no cal que ens enganyem, que el judici ja s’ha fet abans de començar. I és així que assistirem a una cosa que cal denunciar com allò que és, sense ambages: el nacionalisme espanyol, obcecat, venjatiu i irresponsable com ell sol, farà fora de la presidència de la Generalitat, encara en plena lluita contra la pandèmia, un servidor públic que ha viscut nit i dia, de fa mesos, dedicat completament a defensar la vida de tots els ciutadans, siguen qui siguen, voten què voten i pensen què pensen. A un president que no únicament no ha dubtat a l’hora de resoldre amb una telefonada personal els problemes que uns altres havien creat inútilment, sinó que ha evitat també curosament de fer servir això políticament, treure’n cap profit per a ell.

I amb això es demostra encara més que sí que hi ha irracionalitat, sectarisme malaltís i menysteniment per la faena en pro del conjunt dels ciutadans. Sí que n’hi ha, però és al costat del nacionalisme espanyol. I ho demostra tot això que fan al president Torra els qui governen només per als seus i contra els altres. Al preu que siga. I posant en joc el que siga. No ho oblideu pas i no us deixeu enganyar mai.

PS. I tots aquests que encara insisteixen a dir que el president Torra serà inhabilitat per no haver despenjat a temps una pancarta estaria bé que explicassen les coses tal com són, també: serà inhabilitat per haver defensat els presoners polítics. Punt.

 

Llegiu les deu raons per les quals heu de fer-vos subscriptor de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.