Barcelona: tapas, flamenco, sangria

  • Els ‘souvenirs’, la gastronomia, l’entreteniment, tot apunta a un mateix missatge per al turistam: “Spain is one, and not fifty-one”

Marta Rojals
08.07.2024 - 21:40
Actualització: 08.07.2024 - 23:56
VilaWeb

Poc o molt, tots hem estat turistes alguna vegada. Siluetes de fons a les fotos d’uns altres turistes en un indret somiat i massificat. Llavors, de cop, entre la massa, sentiu una veu que es fa clara com un got d’aigua. Us gireu, els veieu, doneu un cop de colze als vostres acompanyants: “Mira, catalans.” No sé què us explico, perquè segur que us ha passat.

No us havíeu vist mai, no us coneixeu de res. Heu anat a petar al mateix lloc estranger, al mateix càmping, hotel, a la mateixa cua per a entrar en una catedral, a un museu. No porteu cap distintiu, cap pin, cap bandera; no sou més rossos ni més morenos que ells, ni més alts ni més baixos que ningú; no sou endevins, però us endevineu: catalans. Tan naturalment com també us endevinen els qui diuen: “catalanes”, a vegades amb les dents serrades, amb la mateixa precisió de radar. Mira si és fàcil d’explicar, sempre ho ha estat. Només cal un aire que agafa la forma d’un codi comú, un fil sonor que és la continuació d’una mateixa història. No cal res més: un baf, i l’encertareu, us encertaran.

Ja ha esdevingut un clixé: un català no ha estat turista si no ha pogut dir, quan torna de viatge: “Era ple de catalans”, o “Ens hi vam trobar catalans”, o “Hi havia un matrimoni de Matadepera”. Posa-hi valencians, mallorquins, lleidatans, gironins –cadascú afina segons d’on ve–; i qui diu Matadepera diu Alcoi, Manacor, Andorra –si el contacte ha anat a més, però això ja no és endevinar i no ens interessa tant. Torno al fil: doncs un dia passa que et sents dir, fluixet, a qui t’acompanya: “Mira, catalans”, i no ets ni al Taj Mahal, ni al Machu Pichu, ni a l’Alhambra. No has agafat cap avió ni has pagat cap entrada a la porta: ets a Barcelona, al bell mig del passeig de Gràcia. Quant de temps fa, de la primera vegada que et va passar?

En efecte, els catalans hem esdevingut turistes a la nostra capital –a les nostres capitals, ja ho anirem especificant–, això ja s’ha dit molt, no som originals. Però no es tracta només dels Airbnb, de la parctematització, de les botigues de records i de carcasses. Ni tan sols que Barcelona ens estigui expulsant com a tants altres empadronats. És que hi ha un afegit que és pur aire transparent i que només se n’adona qui el respira: la manera com aquesta indústria et fa saber no només que no ets a la teua capital, sinó que n’ets molt lluny: amb aquell cafè que no t’ha volgut servir, amb aquell somriure que s’ha ennuvolat tot just quan has demanat la carta, en el tracte degradant que et dispensa l’amo a través d’un personal mal pagat, explotat, importat, que de seguida aprèn a exercir l’únic poder que la situació li permet, el petit gran poder de poder-te dir: “En espanyol.” Com sou els catalans, que fins això els voleu prendre.

De la manifestació de dissabte a Barcelona contra el turisme desbocat, molts observadors van fer notar que els lemes, el xerrar i la pancarteria eren aclaparadorament en català. Bona notícia, deien uns. Hi ha esperança, deien uns altres. No està tot perdut, els de més enllà. M’apunto a creure-m’ho, no em costa gens, però encara em costa menys d’interpretar que qui s’hi va sentir cridat és qui hi té més a perdre. Fins i tot la moderada afluència (per un dissabte a la tarda deunidoret, perquè això tot just comença) aportada per la barbaritat de cent quaranta entitats veïnals, socials, ecologistes, que vol dir cent quaranta maneres diferents de vetllar col·lectivament el bé que senten comú, de fer pinya davant una mateixa amenaça, de no resignar-se a perdre allò que es comparteix. Si tu vols, cent quaranta maneres d’expressar el sentit de pertinença al lloc que es defensa –un sentit que no es compra, ni es ven, ni figura en cap document d’identitat forçada.

Per als catalanòfons, aquesta guerra va més enllà dels blocs d’habitatges reconvertits en hotels encoberts, de la contaminació ingent dels creuers, dels guiris badocs obturant els carrers. La pèrdua va més enllà de la merceria que ens falta, de la botiga d’ungles que obre o de la papereria que tanca. Perquè la tens a dins, i la sents igual a Barcelona que a Perpinyà que a València, igual a Palma que a Andorra la Vella. Aquell aire que dèiem que no es veu, que no es nota si no et cal per a respirar, que no se sent si allò que ets no en depèn. Per això, als Països Catalans del sud, per exemple, no podem esperar que els nostres conveïns d’expressió castellana desenvolupin cap sentiment de pèrdua semblant, atès que la indústria turística i les seues conquestes parteixen de la mateixa base identitària. Els souvenirs, la gastronomia, l’entreteniment, tot apunta a un mateix missatge per al turistam: “Spain is one, and not fifty-one.”

Sembla un contrasentit: dèiem que a tot arreu on vas trobes catalans, i alhora ens lamentem de la massificació de visitants a les nostres capitals. A banda que no a tot arreu són tan curts de mires de muntar el negoci turístic contra els locals –un factor a tindre en compte si tenim ganes de voltar–, hi ha una diferència bàsica, fonamental, sideral que fa que el “viatge” no acabi igual per als catalanoparlants que per als castellans: i és que un cop ens han tornat turistes a casa nostra, ja no tindrem casa on tornar. I d’això no en tenen cap culpa els viatgers: tot el que es troben quan vénen, els ho oferim naltros. També i primer de tot catalans que han trobat en el filó turístic una manera fàcil de fer quartets, és a dir, sense trencar-s’hi gaire la closca, desposseint els conciutadans de sortides qualificades perquè passi allò que ja es comença a percebre: que cada vegada hi hagi més i més gent depenent del negociet, que vol dir cada vegada menys catalans pesats protestant als carrers.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor