Des que tinc consciència política, d’ençà dels setze anys, que he estat independentista. I tinc molt clar que mai com ara no hem estat tan a prop d’aconseguir la independència de Catalunya.

Malgrat que l’Octubre Republicà de l’any passat no acabés com tots desitjàvem, sí que vam fer coses extraordinàries i que han fet arrelar profundament l’independentisme a casa nostra, i no pas amb plantejaments identitaris, sinó cívics i democràtics, de valors republicans inclusius.

Actualment, només cal mirar-s’ho amb una mica de distància per entendre que ens amara una certa frustració per haver-nos quedat a mitges ara fa un any, després d’haver estat capaços de posar les urnes i votar, malgrat la violència de la policia del primer d’octubre; i després d’haver votat la República Catalana el 27 d’octubre, malgrat no haver-la desplegada. Però això, en termes històrics, és extraordinari. I ho és tant que hi ha compatriotes que ho paguen amb la presó i l’exili.

Una presó i un exili que han escapçat els lideratges de partits i entitats i que, entre altres coses, ens han portat a una certa desorientació i a la manca d’unitat que va ser tan necessària per a fer possibles les jornades més glorioses de l’Octubre Republicà, sens dubte el primer d’octubre i el 3 d’octubre, dues dates que van fer eclosionar un bloc democràtic que es va deixar liderar per l’independentisme.

És trist de veure com en l’independentisme ens assenyalem, ens acusem i fins i tot ens arribem a perdre el respecte, cosa que fa perillar el gran capital acumulat ara fa un any. Segurament la manca d’una anàlisi real, crua i compartida de què va succeir, què va funcionar i què va fallar l’octubre passat fa que la catarsi col·lectiva es mogui massa amb l’estómac, molt més que amb el cap i el cor.

Aquesta actitud autodestructiva i de faccions viu de la frustració del passat, però l’octubre del 2017 ja ha passat. Hem d’assumir què no va acabar de funcionar, però, sobretot fer nostre allò que sí que vam aconseguir: vam posar les urnes, vam votar, vam defensar els col·legis electorals i vam teixir un bloc democràtic entorn de la República Catalana. I de tot plegat en vam treure la legitimació del projecte independentista i un resultat d’una votació, que no va ser reconegut internacionalment, però que hi és.

Prenent el que tenim de l’Octubre Republicà, hem d’encarar el present i el futur, per tal de guanyar. I per fer això cal recuperar la unitat d’acció i la coordinació estratègica. Això vol dir que, des del respecte i la lleialtat mutus, hem de ser capaços de fer que les organitzacions del republicanisme (partits i entitats) s’asseguin en una taula i que facin balanç de l’octubre passat i de la situació actual, que es discuteixi, que s’arribi a acords i que es basteixi una estratègia guanyadora. I això implica tornar a ser capaços de sumar les dinàmiques de mobilització i les del govern de les institucions nacionals i locals. Cal crear ara mateix una Taula Permanent del Republicanisme Català.

Com a moviment d’alliberament nacional, el republicanisme català ha de vetllar per mantenir un dels grans capitals que té: la pluralitat d’actors, ideològica i social, una transversalitat que ens fa ser tan forts com hem demostrat a les mobilitzacions de l’Onze de Setembre i durant la defensa dels col·legis electorals.

Des de bon començament, tots els actors del republicanisme han assumit que la sortida més neta i democràtica del procés nacional català seria una referèndum acordat i vinculant sobre la independència. També és l’opció que permet de sumar sectors democràtics no independentistes però favorables al dret d’autodeterminació. Sumar sempre ens fa més forts. Però no ens enganyem, difícilment l’estat acceptarà d’acordar un referèndum que significaria atorgar la sobirania al poble català per tal que decidís el seu futur com a nació.

Més que un referèndum acordat, potser cal parlar de referèndum forçat, tal com diu Carod-Rovira. I per forçar aquest referèndum hem de motivar instàncies internacionals a implicar-s’hi, la UE i l’ONU, on hem d’evidenciar les tares democràtiques de l’estat espanyol (endogàmia político-judicial, repressió política, etc.) i l’esperit democràtic i pacífic de l’independentisme català. I en la internacionalització del procés nacional català, els presos polítics i l’exili hi tenen un pes determinant.

També cal no oblidar el front intern i la necessitat de posar en contradicció Catalunya amb els poders fàctics que sustenten el règim del 78, i mantenir un conflicte polític permanent amb l’estat espanyol que qüestioni els interessos de l’Íbex 35, de la monarquia corrupta i de  la justícia al servei del nacionalisme d’estat, una tríada que controla bona part de la política espanyola. I aquí l’exili, els presos i el procés judicial injust també hi tenen un pes determinant.

Internacionalització, lluita pels drets civils dels catalans i acció no violenta i democràtica contra els interessos de l’estat i de qui el sustenta.

Però l’estratègia per a forçar un referèndum vinculant ha de tenir dues premisses clares. La primera és que ningú no utilitzi aquesta via per a no avançar i mantenir-nos en l’autonomisme. I la segona, que si, malgrat que reconstruïm un bloc democràtic en favor del referèndum, no és possible d’acordar un referèndum, cal recuperar el primer d’octubre i el seu resultat i desplegar els acords votats al parlament. No renunciar a cap via democràtica i pacífica per aconseguir la República Catalana és el capital polític més important que podem tenir.

I per fer tot això cal ser més. Però no pas perquè si som més l’estat espanyol cedirà, sinó que cal ser més per a ser més forts a l’hora d’encarar els embats contra l’estat. No guanyarem pel fet de ser més ni de ser demòcrates. Guanyarem si ens fem dignes de la República Catalana i si som capaços de derrotar democràticament i pacíficament un estat com el Regne d’Espanya. I això vol dir persistència i capacitat de sacrifici col·lectiu i individual.

Jordi Fàbrega i Colomer, batlle de Sant Pere de Torelló per Esquerra Republicana de Catalunya i diputat a la Diputació de Barcelona

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb