25.04.2019 - 21:50
*Comencem per un modelet de tot portar. Gràcies al fervor del públic, el verb ficar esquiva amb destresa la pressió de les marques d’alta costura lingüística (Optimot, diccionaris de referència…) fins a convertir-se en un dels supervendes de llarga durada de mercat de carrer. És com un ‘A 5 euros las calcetes, per 5 euros te n’endús mitja dotzena’ de la llengua. Hi ha qui fica tant que ja no necessita ni posar, ni escriure, ni dir, ni res; amb la ficamenta en té prou. I atenció perquè, malgrat els escarafalls dels lletraferits (com un servidor), compta amb un aval de tota consideració: ni més ni menys que el Diccionari català-valencià-balear (vegeu l’accepció 4).
*Quant a la moda infantil, es constata la difusió creixent de la variant ningun/a tant en funció adjectival (‘No hi havia ningun nen’) com pronominal (‘No he vist ninguna’, amb consegüent pèrdua de partitiu). Alerta a l’hora d’afrontar aquesta qüestió amb diccionaris a la mà, que n’hi ha que ho donen com a dialectalisme (l’Alcover, també) i en altres ni s’entén (el DIEC, per exemple). Si una cosa és segura és que no és un ús estàndard, cosa que sens dubte ha contribuït a l’èxit arrasador que té als patis d’escola. No es descarta que les Macedònia el triïn com a títol del seu nou disc.
*És clar que algú podria dir que aquesta canalla de Déu ho han agafat dels seus amiguets valencians, perquè últimament prenen força les tendències que vénen del sud. Per greu que li sàpiga a Rudolf Ortega, l’adverbi enguany sembla que sedueix els parlants per alguna cosa que va més enllà del pur estalvi sil·làbic (si l’incorporeu al vostre idiolecte, llegiu-ne primer les instruccions, que ja se n’han sentit usos llobregatins com ‘enguany que ve…’). Igualment, hi ha veus que propugnen l’adscripció a l’estàndard nord-ebrenc de gitar-se (manifestament més pràctic que ‘ficar-se al llit’ o ‘anar-se’n a dormir’) o creïlles (que facilitaria la distinció entre patates rosses, ‘papes’, i crues, la ‘creïlla’ pròpiament dita). En aquest darrer cas, però, ho veig poc factible. L’efecte cloïssa (pronunciada clòissa per un sector tossudament favorable al diftong) faria estralls.
*Passem a la categoria de peces emprades per a usos espuris (aquella rebequeta que et poses per bufanda, o a la falda un dia que vas amb moto i duus mini), de la qual tenim il·lustres precedents recents com ‘virulència’ o ‘comparativa’. Hi destaca la consolidació de ‘festejar’ en el sentit de celebrar. ‘Els jugadors, festejant damunt mateix de la gespa’, peu de foto que sens dubte devia fer xalar la secció de futbol del Casal Lambda. Per cert, i en hàbil lligam semàntic amb el punt anterior, això de l’esport de competició comença a semblar una gran sortida de l’armari emocional, perquè en un altre mitjà trobo que l’autor del gol ‘va córrer cap a la grada a petonejar la seva xicota’. Si els principatins no tinguessin aquesta aversió per besar, considerat un verb insofriblement culte, ens hauríem estalviat tan bavós espectacle.
I aprofito l’aparició del sufix –ejar per avançar la meva aposta de cares a l’any que ve: el mai prou blasmat verb bromejar, en el sentit de ‘fer broma’. Gràcies a l’ajut inestimable de traductor de Google i els mitjans afins, té davant, dissortadament, un futur radiant.
*Com a mostra que els patrons copiats de fora són perillosos no tant per la peça concreta que desentona (una torera damunt d’un vestit de pubilla, posem per cas) com per l’efecte imitatiu que poden causar, vet aquí l’últim crit en matèria de derivació col·loquial: lliripolles. El significat és evident a tothom, i la intenció sarcàstica també. La pega és que dissimula la seva procedència encara més que l’original, i per tant costa més de desemmascarar. N’hi hauria prou de fer la prova aquí mateix, però no m’hi arriscaré perquè el llirilingüisme del poble català ja ha donat sobrada mostra de fins on pot arribar.
*Per acabar, un obsequi de la casa. Us en recordeu de quan, no fa gaire, vau aprendre el mot ‘procrastinació’ i us va fer tanta gràcia que el vau incorporar (no cal que em digueu com el pronuncieu, que no ho vull saber)? Doncs vet aquí un altre hexasíl·lab que us farà molt de servei, si més no als qui, com un servidor, gaudiu d’un inexplicable poder d’atreure gent que xerra massa: perissologia. Segons el GDLC, significa ‘superfluïtat de paraules’, però el RAE afina una mica més (tradueixo): ‘Defecte de l’elocució, consistent a repetir o amplificar inútilment els conceptes.’ De tares i vicis de la parla, ja ho sabeu, n’hi ha a cabassos, però us imagineu el goig de poder interrompre aquell flux monòton i superflu al crit de ‘Que perissòleg que te m’estàs posant…’?
*I un de propina. Constato que, com era d’esperar, la cursa per penjar la llufa de castellanisme a tort i a dret ha acabat generant la seva pròpia caricatura. És, paradoxalment, l’efecte Arrimadas: quan fas de la mera provocació un programa polític acabes tractant de nazis els teus i tot. Veig que un apòstol del #boncatalà demana de substituir sol (l’astre) per solell (‘Vessant de la muntanya oposat a l’obac’, que es veu que un dia, i en algun indret, va tenir efectivament el significat de ‘sol’). Alerta a córrer massa de pressa cap a les cròniques medievals, no fos que ens fotéssim de cap contra una inscripció etrusca.
