El nosaltres deixa pas

Després d'anys, el grup comença a cedir protagonisme a la força, també inspiradora, de l'individu.

Andreu Barnils
18.06.2022 - 22:00
Actualització: 19.06.2022 - 19:50
VilaWeb
El grup de gent s'obre per deixar pas les maces individuals durant la Patum de Berga

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El tu, l’ell, el jo, ja em torna a atrapar més que no pas el nosaltres. L’individu ja em torna a encuriosir més que no pas el grup. Durant anys, i dic anys, m’havia atrapat la força creativa, l’ímpetu, la intel·ligència i el poder del grup. En canvi, els relats, les històries personals i les obsessions individuals, incloent-hi les meves, m’interessaven menys. Clars exemples de la potent força del grup van ser els primers temps de Twitter o l’octubre del 2017 català.

La plataforma Twitter és irrecognoscible d’aquells primers anys que em van fer descobrir, en directe, la intel·ligència col·lectiva. Mai com amb el primer Twitter vaig experimentar l’enorme plaer de veure grups de persones pensant a la vegada, de manera anònima, sobre cinema, política, sexe o religió. Un caos ordenat, un ordre caòtic, gairebé improvisat, d’on treies idees que havien sorgit del diàleg entre el grup. Desenes de persones en contribució amb centenars de persones. Res d’un savi sol en una torre de vori. La intel·ligència era la suma de tots. Una assemblea addictiva d’on treies llibres per a llegir, persones per a conèixer, accions a fer.

I què no dir de l’octubre del 2017 de l’independentisme català, amb aquella força creativa de grups anònims: uns sense-nom feien entrar urnes, uns estudiants tocaven la marxa de l’estrella de la mort davant el pas dels ‘piolines’, uns tercers, punks altruistes, posaven en marxa el sistema informàtic del col·legi del Primer d’Octubre, en una harmonia que evidentment tenia part de cosa planificada, i organitzada, però que també incloïa una part d’improvisació que funcionava, de grup que va sol, de gent autoorganitzada.

Aquesta primavera que dijous s’acabarà els intensos relats personals m’han seduït, atrapat, impactat, com abans ho havia fet el grup. Un grup, sigui Twitter, o la política organitzada, que no viu el millor moment. Amant com sóc de biografies, i de la importància de l’individu, tinc un respecte sagrat a les opcions personals, il·luminadores, salvadores, inspiradores. Anar a la teva no ha de voler dir ser egoista. També pot voler dir ser independent. Jo aquests dies em torno a refugiar en vides que semblen de pel·lícula, relats inspiradors de persones que he entrevistat, dels llibres que n’he llegit, conegut una mica i que, per un atzar, aquest mes m’han seduït com poques vegades. Individus sols que m’han seduït com abans m’havia seduït el grup. I no sóc jo sol. Amb la gent del meu voltant ja no parlem de coses que fan els grups. Parlem de coses que fan els individus.

Jo he sabut gaudir de la impactant infantesa a l’exili de luxe mexicà de Víctor Hurtado, home que va acabar tornant a Catalunya per fer mapes preciosos de la història de Catalunya (mapes sobre els almogàvers que diries que ell ha seguit a peu abans, per tota la mediterrània, abans de dibuixar-los a mà), a enamorar-me de la cabana de fusta que el poeta Albert Roig es va fer al Brasil, on va viure anys en un tros de platja (mig any a Catalunya, mig any al Brasil), que explica a Els Ulls de la Gossa (62), home que llueix independència intel·lectual en un país de capelletes. De quedar seduït per la bellesa de l’escriptura de Milena Busquets, que et fa entrar al seu món amb elegància, sense amagar mai la cruesa de les relacions complexes, per exemple amb la mare, lluitant per aconseguir un racó de vida pròpia. O retenir en la memòria detalls que ja no em deixaran (Anna Schlegel, una de les poquíssimes directives de Silicon Valley, catalana nascuda a Olot, que va a estudiar a la universitat de Barcelona vestida de British Airways, on treballava mentre estudiava), a la tendresa inesperada de les memòries d’Agustí Colomines, entrevista que publiquem avui, on l’home, polemista com pocs, es despulla parlant de l’amor, el desamor, la narcolèpsia, els suïcidis i el càncer d’una manera que et convencen que la vida, faci què faci el grup, l’hem de viure nosaltres, intensament. I que si la força creativa del grup és inspiradora, la vida de tots i cadascun de nosaltres també ho ha de ser. La teva vida és teva, no badis.

Grups autònoms de ciutadans lliures. Grups lliures de ciutadans autònoms. Aquest és el somni. Estaria bé de viure totes dues coses alhora, no pas separades.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes