Per què Noruega no vol els jocs d’hivern?

Noruega, un país que no arriba als cinc milions i mig d’habitants, és la primera potència mundial en esports d’hivern. Cap nació no ha guanyat més medalles a la història dels jocs olímpics, i en disciplines com l’esquí de fons, els salts i el biatló no té rival. Quan se celebren els jocs cada quatre anys –perquè a Noruega “els jocs” són els d’hivern– la nació es paralitza i tothom segueix les competicions. La llista d’ídols locals és extraordinària, des d’Oddvar Brå, cèlebre per la final en què se li va trencar un dels pals a pocs metres de la meta, fins Marit Bjørgen, que podria reclamar el títol de millor atleta de tots els temps: medallista en cinc jocs consecutius, a Pyeongchang 2018, a punt de fer trenta-vuit anys i després de ser mare, encara va guanyar dos ors, una plata i dos bronzes. Aquests èxits són possibles gràcies a un sistema educatiu que fomenta que els nens es diverteixin practicant esports des de petits, i després permet que els millors atletes puguin desenvolupar-se sense deixar els estudis.

Davant de tot això, podríem pensar que les autoritats noruegues es deleixen per tornar a muntar uns jocs que enlairin encara més el prestigi del país. I no és així. L’última vegada que el Comitè Olímpic noruec va decidir d’impulsar una candidatura, Oslo 2022, l’estat la va acabar retirant tot i ser la favorita. De fet, aquell any van renunciar a presentar-s’hi gairebé totes les ciutats que ho havien anunciat (per exemple Estocolm, Cracòvia i Lviv), i el COI tan sols va poder triar entre Almati, al Casaquistan, i la guanyadora, Pequín.

La candidatura d’Oslo 2022 va engegar el 2012 amb l’impuls de l’ajuntament i de diverses federacions esportives. En un referèndum consultiu fet el 2013, els ciutadans de la capital van donar suport a la proposta amb un 55% dels vots, però totes les enquestes mostraven un gran escepticisme a la resta del país, i alguns partits polítics hi van estar en contra des del principi. El principal motiu era econòmic. Hi havia el record de Lillehammer 94, que malgrat ser un èxit organitzatiu va tenir un sobrecost immens d’un 270% –una xifra semblant a la de Barcelona 92. Un estudi de dos economistes de la Universitat d’Oxford va calcular que la desviació pressupostària mitjana de les ciutats que organitzen uns jocs és d’un 156%, molt més gran que qualsevol altre projecte de gran escala. Per als autors, el model olímpic és pervers: l’organització no té l’opció de desdir-se’n ni la possibilitat d’estalviar costs canviant el calendari, o sigui que l’única solució de qualsevol problema és usar més diners; i, en canvi, accepta l’obligació legal de cobrir totes les despeses, sense límits. Un xec en blanc.

Ara, allò que va ensorrar la popularitat de la candidatura va ser la filtració al diari VG de les exigències dels dirigents del COI, recollides en un manual de set-centes pàgines. Entre més qüestions, volien una recepció al Palau Reial amb còctels pagats pel monarca, carrils separats per quan circulessin per Oslo (i sempre amb els semàfors en verd), espais VIP a les instal·lacions per evitar que s’haguessin de barrejar amb el públic i amb menjar “d’alta qualitat”, i fins i tot una cerimònia a la pista de l’aeroport quan aterrés el president. Les especificacions per als hotels on s’allotjarien també eren precises: bar obert tota la nit, un esmorzar amb productes diferents cada matí, servei disponible les vint-i-quatre hores, i la indicació que havien de ser rebuts amb un somriure. Unes altres obligacions, com ara el control de tots els espais publicitaris de la ciutat i el tancament de les escoles per reduir el trànsit, xocaven amb els principis d’una democràcia liberal. En uns altres països la classe política està encantada de participar en aquesta opulència, però al nord s’imposa la frugalitat, i més davant uns dirigents que provenen de dictadures, de famílies aristocràtiques o que han aconseguit el càrrec gràcies a la corrupció.

Quan l’octubre del 2014 els partits del govern van decidir de retirar la candidatura, algunes veus van avisar que la decisió podria ser l’inici de la decadència dels esports d’hivern al país, però va passar tot el contrari, i els èxits a les competicions van créixer. Tampoc es va lamentar la falta d’inversions al voltant d’Oslo, perquè cap polític noruec seria tan agosarat de vincular el suport al món rural amb un esdeveniment de quinze dies. Noruega té des de fa dècades una política per a evitar que la gent emigri a les ciutats, amb rebaixes d’imposts per a les regions àrtiques, i la intenció que els serveis i les comunicacions siguin similars per tot el territori. De fet, quan el darrer govern conservador d’Erna Solberg (2017-2021) va començar a fusionar administracions i a tancar equipaments en nom de l’eficiència, el càstig electoral va ser enorme, i el ruralista Partit de Centre es va disparar. Avui és al govern i controla el Ministeri d’Economia.

Des de llavors no hi ha hagut cap més proposta d’una candidatura, tot i que el Comitè Olímpic noruec no es rendeix i encara somia amb uns jocs al país. Darrerament presenta un argument nou: segons alguns models climàtics, no es pot garantir que a partir de 2030 hi hagi prou neu a Oslo per organitzar les competicions, i, per tant, val més afanyar-se.