Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.

Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.

Però alerta.

Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.

Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.

El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb