Tots aquells catalans, principalment del sud, espantats per la situació creada a Espanya arran del pacte a favor de Mariano Rajoy –que acomboien el PP, Ciutadans i els socialistes–, farien bé de preocupar-se també pel resultat de les eleccions franceses, on, si no canvia res gaire gros, veurem enfrontar-se el dia de Sant Jordi la dreta extrema contra l’extrema dreta. Fillon contra Le Pen. Ho anuncia el resultat de les primàries de la dreta, fetes ahir.

Falta molt de camí encara per a arribar al 23 d’abril, però ningú no creu que l’esquerra puga presentar cap candidat, cap ni un, capaç de batre els dos de la dreta francesa. De manera que a la segona tanda de les eleccions presidencials l’opció serà o bé votar la dreta extrema o bé votar l’extrema dreta. I els electors d’esquerres es trobaran cridats a votar-ne una per evitar-ne una altra, per evitar bàsicament que Marine Le Pen esdevinga la primera dona presidenta de França.

En tot aquest afer francès crida molt l’atenció la intranscendència absoluta de l’esquerra. Intranscendència que és igual en el cas espanyol, especialment pel que fa al Partit Socialista. En tots dos estats les possibilitats que l’esquerra arribe al poder aquests anys vinents són ínfimes, gairebé zero. O hi ha un terratrèmol imprevisible i sorprenent (l’11-M ho va ser…) o la dreta a Espanya i a França tenen el camí pla per a aplicar les seues polítiques diria que durant dècades. I en tots dos estats els socialistes, aquells que a la dècada dels noranta construïen tant l’estat com bastien Europa, avui no troben la manera de connectar amb l’electoral i el seu partit ha passat a ser una mena de geriàtric de votants que pensen més en Felipe o en Mitterrand que no pas en les polítiques que els proposen avui líders cada cop més desconcertants que els anteriors.

El fenomen no és banal. I no s’hi ha arribat de qualsevol manera. Això que passa és fruit de la decepció dels votants per les polítiques dels partits de l’esquerra oficial. Però també és fruit de l’escassa capacitat d’aquests partits d’adaptar-se a nous envits, d’estudiar noves realitats, d’escoltar una mica més tot allò que es cou a peu de carrer. I això, aquesta actitud al final mig mandrosa mig altiva, és molt difícil de corregir. Especialment si s’estimen més mantenir-se en l’ortodòxia més antiga i previsible quan els esclaten a la cara fenòmens, un dels molts exemples del qual podria ser l’independentisme, que representen de manera molt particular un nou envit, l’expressió d’una nova realitat que creix i una canalització poderosa, precisament, del batec del carrer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb