NFT, la paraula de moda: què és realment?

Expliquem tots els detalls de la tecnologia de què tothom parla i n'aclarim els malentesos

VilaWeb
El creador de Signal ha mostrat com es poden canviar les imatges d'un NFT.
Marc Belzunces
30.01.2022 - 20:51
Actualització: 30.01.2022 - 18:59

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Els NFT són el darrer fenomen nascut al món de les criptomonedes. Aquests darrers mesos tothom en parla. Alguns artistes digitals els fan servir per vendre les seves obres, amb pagaments milionaris. En el món de l’art i la creació és tota una revolució. Els NFT prometen de dur els principis de les criptomonedes a la propietat intel·lectual. Descentralització, desjerarquització, fiabilitat criptogràfica i inviolabilitat. Gràcies als NFT es financen moltes iniciatives, amplificades pel ressò mediàtic de les grans quantitats de diners que mouen, que fins i tot superen el món tradicional de les subhastes de productes físics. Tanmateix, més enllà de la novetat tecnològica i les primeres aplicacions, molts experts posen en dubte que els NFT puguin proporcionar allò que prometen. Tot seguit analitzem un dels darrers fenòmens tecnològics.

La definició tècnica

Una de les percepcions més generalitzades és que els NFT permeten d’adquirir o crear un bé digital i en garanteixen la propietat, l’autoria i la integritat –que no hagi estat modificat. Segons aquests principis, el fitxer és solament nostre, podem demostrar-ho inequívocament, no ha estat alterat i ningú no el pot copiar o robar. És a dir, es duu a l’àmbit digital la manera d’operar amb els productes físics. Com ara al món del col·leccionisme els quadres o les escultures. Una novetat, atès que fins ara qualsevol fitxer digital el podíem copiar indefinidament i transmetre’l a qui volguéssim, cosa que li treu tot valor intrínsec. Amb les excepcions de les proteccions anticòpia, que tard o d’hora algú s’acaba saltant. És un dels grans debats i maldecaps de tot allò nascut a internet: com protegim la propietat intel·lectual? Com fem que els creadors puguin guanyar-se la vida amb la seva feina, si la seva obra pot ser copiada i repartida de franc per tercers tard o d’hora? És per això que el sector de la creació ha rebut amb molt bons ulls la tecnologia NFT. Al cap i a la fi, les criptomonedes, tot i ser un fitxer digital, no es poden copiar. És el primer sistema informàtic de què ningú no ha pogut trencar els sistemes de protecció anticòpia. Els NFT, en aquest sentit, són les criptomonedes de la creació.

Malgrat tot, aquesta percepció força generalitzada és incorrecta. Per a entendre-ho, primer cal començar per la definició tècnica, que és força incomprensible per la gent de fora de l’àmbit de la criptografia. NFT és un nom que prové de les sigles en anglès de non-fungible token. En català, s’acostuma a traduir per criptovalor no fungible, tot i que el TERMCAT encara no l’ha incorporat. Token o criptovalor fa referència a un codi numèric generat matemàticament. No fungible vol dir que és únic i indivisible, en contraposició als criptovalors fungibles, com ara el bitcoin i la resta de criptomonedes. Per exemple, podem tenir un bitcoin i dividir-lo en subunitats, obtenint dues meitats de bitcoins (0,5), deu desenes parts de bitcoin (0,1), etc. Després, aquestes subunitats les podem repartir o intercanviar-les per un producte –comprar. Això confereix la propietat de fungible a una moneda digital. El codi del bitcoin original és destruït i transformat en més codis per a cada subunitat. En el món físic tradicional podríem pensar en un cupó de descompte. Quan l’intercanviem per un producte, el cupó es destrueix –es fa fungible. En contraposició, un NFT no el podem dividir en subunitats, i per això es diu no fungible. Igual que les criptomonedes, s’emmagatzema en una cadena de blocs, que és un llibre de comptabilitat públic de què hi ha còpies repartides per tota la xarxa d’ordinadors que en formen part.

Treasureland és un dels portals de creació i venda de NFT més conegut internacionalment.

Hi ha un detall molt important que contradiu la percepció generalitzada exposada al començament. Els NFT van associats a fitxers digitals com ara fotografies, vídeos, àudios i jocs electrònics, però no són el fitxer en si mateix. Són dues coses paral·leles i independents. Els NFT inclouen un enllaç al fitxer en qüestió. Però el fitxer de l’obra s’emmagatzema típicament en un servidor web tradicional i, atenció, pot ser copiat per qui sigui com qualsevol altre fitxer a la xarxa. El codi NFT, a diferència del fitxer, no es pot copiar: el desem en un moneder digital de la mateixa manera que fem amb les criptomonedes. De fet, alguns serveis tradicionals de monedes digitals, com ara Binance, ja ofereixen fins i tot un mercat d’NFT. Coinbase, un dels altres portals de criptomonedes de referència, també n’oferirà ben aviat. Podem vendre i intercanviar NFT a través de moneders digitals, així com es fa amb les criptomonedes. Us ho explicarem més endavant.

Continuant amb els detalls tècnics, els NFT principalment fan servir la cadena de blocs d’Ethereum, que és una versió evolucionada de la de Bitcoin i que admet molts més protocols –la xarxa Bitcoin no admet NFT. En general, cal entendre que una cadena de blocs defineix una moneda, però que unes quantes monedes poden compartir una mateixa cadena de blocs o basar-se en cadenes diferents. Així, a més de la cadena de blocs d’Ethereum, unes altres cadenes de blocs han començat a admetre el protocol NFT, com ara Cardano i Tezos. Un segon aspecte cabdal dels NFT és que la cadena de blocs tan sols emmagatzema el codi, però no el fitxer en si. El motiu és bàsicament pràctic, perquè tècnicament podria ser així. És així perquè un fitxer ocupa molt més espai que no pas un codi. D’un punt de vista pràctic, és inviable que una cadena de blocs pública i amb moltes còpies emmagatzemi també els fitxers: els recursos computacionals que caldrien serien immensos, perquè l’acumulació de fitxers acabaria tenint una mida exorbitant.

Per l’NFT d’aquesta obra de l’artista digital Beeple s’han arribat a pagar seixanta-nou milions de dòlars (font: Christie’s).

De fet, tan sols per a conservar els codis numèrics a les cadenes de blocs cal una capacitat de càlcul tan gran que el consum energètic equival al de països sencers. Una font de polèmica de les criptomonedes en general, pel seu impacte ambiental –les emissions associades a la generació d’electricitat– i que també va lligada als NFT. Un últim detall tècnic, i que pot explicar també l’èxit dels NFT. Cada vegada que venem un NFT, el creador s’emporta una part de l’import –alguns creadors reben un 10% de cada operació. D’aquesta manera, si un NFT agafa un gran valor una vegada venut, el creador també es beneficia de les noves vendes amb el preu més alt.

La piulada dels tres milions de dòlars

Així doncs, tenim un fitxer digital i volem crear-ne un d’NFT per posar-lo a la venda. Com ho hem de fer? En primer lloc, necessitem un moneder digital de criptomonedes, perquè necessitem moneda digital per a pagar-ne les comissions de creació i transacció, que poden arribar a superar els cent dòlars, segons el cas. Les plataformes NFT no admeten moneda corrent. Tot seguit, necessitem un servei d’encunyació –mint, en anglès– d’NFT per a crear-lo. Hi ha uns quants portals que ho permeten, però un dels més usats és Treasureland, atès que l’encunyació és de franc i també fa de mercat de venda. En aquests portals, haurem de pujar el fitxer digital en qüestió, triar la cadena de blocs que volem fer servir –Ethereum, Cardano, etc.– i pitjar a un botó per crear-lo, i pagar-ne les comissions si pertoca. Després, el podem posar a la venda als mercats d’NFT que suportin la cadena de blocs que hem triat. Sigui Treasureland o uns altres serveis com ara Bakeryswap. Generalment, aquests portals fan de casa de subhastes digital, en què els usuaris van apujant pel preu. Quan l’usuari ha guanyat la subhasta, el propietari rep els diners i paga les comissions de la venda. L’NFT passa al moneder electrònic d’NFT del comprador. Si després vol vendre’l, pot subhastar-lo a la mateixa plataforma o transferir-lo a unes altres. Recordem-ho: el creador original rebrà una comissió per cada venda futura.

Gràcies a això, molts creadors i famosos han començat a vendre productes en aquestes plataformes. La cantant canadenca Grimes va subhastar l’NFT d’un videoclip de 50 segons, que va arribar als 390.000 dòlars. Una quantitat petita si es compara amb els gairebé 3 milions de dòlars que va obtenir el creador de Twitter per l’NFT de la seva primera piulada, que deia: “Tan sols configuro el meu compte.” Una xifra minsa davant els 6,6 milions de dòlars que s’han pagat per una obra de l’artista digital Beeple. Si us sembla un nombre alt, també és poc: Beeple mateix en va vendre un per 69 milions a Christie’s. Un artista que abans dels NFT el preu màxim que havia aconseguit per la seva obra havien estat 100 dòlars.

Unes altres iniciatives volen usar els NFT per fer conèixer imatges del nostre passat (font: South China Morning Post).

Més enllà d’aquestes operacions que s’han fet famoses a la premsa internacional per les quantitats desmesurades, artistes molt menys coneguts han aconseguit diners gràcies als NFT. Empreses de videojocs han començat a experimentar i vendre parts de l’univers dins els jocs –com ara certes armes, poders, vehicles, edificis, etc. Fins i tot com una mena d’accions per a poder desenvolupar jocs, en què els NFT són parts del joc que ens corresponen. Un altre perfil d’usuari utilitza els NFT com si fos una criptomoneda, diversifica el risc i té un objectiu purament especulatiu: n’adquireix esperant que es revalorin per obtenir-ne un guany futur, sense estar interessat en allò que hi ha darrere. També hi ha iniciatives més benèfiques. Com ara la del South China Morning Post, fundat a Hong Kong el 1903, per connectar, descobrir i col·leccionar imatges del passat. Uns altres mitjans de comunicació, com ara el nord-americà Quartz, també hi han fet proves per aconseguir ingressos.

De la teoria a la realitat: els NFT no donen garanties i poden ser un element de frau

És evident que els NFT mouen molts diners i que són tot un fenomen. Però comencen a rebre crítiques fonamentades per part dels experts en relació amb allò que promet i allò que proporciona en realitat. Per començar, encara que els NFT diguin que asseguren l’autenticitat i la propietat, en tot cas, l’asseguren en termes criptogràfics. Legalment, ara per ara no tenen cap validesa. Els drets d’autor estan regulats independentment dels NFT, i són els que prevalen.

El següent aspecte és la còpia. Els detractors dels NFT en fan mofa perquè qualsevol persona pot aconseguir de franc qualsevol fitxer d’un NFT fent clic al botó dret del ratolí i desant el fitxer al seu disc dur –tot i que alguns webs ho dificulten. Per exemple, qualsevol lector de VilaWeb pot agafar el vídeo de Beeple de 6,6 milions i descarregar-se’l: és exactament el mateix fitxer que el del propietari de l’NFT. Tampoc evita que el mateix fitxer pugui ser pujat a una altra plataforma i ser venut amb un NFT diferent. Així doncs, l’NFT no restringeix la còpia, ni que algú altre se’n pugui apropiar.

També ha rebut fortes crítiques del món de la criptografia. És el cas del criptògraf i fundador del programa de missatgeria Signal, Moxie Marlispike, que hi ha fet proves tal com explica al seu bloc. Posa en evidència un dels altres inconvenients dels NFT: els enllaços i l’allotjament dels fitxers. Tal com hem vist, l’NFT és un codi que va lligat a un fitxer allotjat típicament en un servidor estàndard, amb un enllaç que incorpora l’NFT. La cadena de blocs assegura l’autenticitat i la integritat de l’NFT, però no la del fitxer ni la de l’enllaç. Així, el fitxer al qual apunta l’enllaç web pot variar. Sigui perquè el propietari del servidor el canvia o perquè un pirata informàtic entra al servidor i posa un fitxer amb un virus. Així, ens podríem trobar que hem pagat per un NFT d’un paisatge de muntanya i després algú canvia el fitxer al servidor i mostra una persona. No tindríem cap dret de reclamar, i no podríem demostrar el canvi criptogràficament, atès que l’NFT no diu res del contingut del fitxer.

També podria ser que l’enllaç o el servidor deixés de funcionar. Si per exemple el creador de Twitter decidís d’esborrar la seva primera piulada o Twitter entrés en fallida i desaparegués, la persona que en va pagar tres milions acabaria sense res i sense poder reclamar. El creador de Signal fa més crítiques tècniques, però la seva conclusió, en general, pel web3, però també pels NFT, és aquesta: “Una de les coses sorprenents per mi, malgrat haver-se construït sobre ‘cripto’, és la poca criptografia que sembla haver-hi.” De fet, segons ell, no ofereix res que el web i els serveis tradicionals no ofereixin, sense la necessitat de totes aquestes capes criptogràfiques que afegeixen molta complexitat a un usuari normal.

Per què es fan servir els NFT?

Aleshores, com és que hi ha gent que paga aquestes quantitats de diners per una cosa que no dóna garanties? Alguns sostenen que per una simple qüestió d’estatus social per part dels superrics. Una manera de demostrar públicament que tenen molts diners. Uns altres ho atribueixen a frau fiscal, emblanquiment de capital, extorsió o pirateria informàtica. En cert sentit recorda a allò de “venc bolígraf per 1.000 euros, i de regal una entrada per al Barça-Madrid”. Se sap del cas d’un pirata informàtic que va vendre un NFT per 244.000 lliures atribuint-lo al conegut artista Banksy. Per fer-ho més versemblant, el pirata va entrar i manipular el web de l’artista i hi va posar l’enllaç a l’NFT. Finalment, va tornar els diners, però va demostrar que els NFT no donen cap garantia d’autoria.

Malgrat això, si volem tirar endavant una recaptació benèfica de fons, o un projecte en què unes quantes persones vulguin col·laborar econòmicament sense esperar realment res a canvi, els NFT poden ser una molt bona opció. Per una banda, perquè és una novetat, està de moda. Per una altra, perquè hi ha gent que ha fet molts diners amb les monedes digitals i no vol o no pot transformar-les en moneda tradicional, però vol contribuir a iniciatives socials o empresarials sense sortir d’aquest món digital. Ara per ara, les criptomonedes tenen un gran volum econòmic, que pot ser aprofitat per infinitat de projectes de manera positiva al món real. Per què desaprofitar-ho, si tothom és plenament conscient d’allò que realment és un NFT?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €