Narcisa Moreno, la dona que parla amb els voltors

Cada dia, desenes de famílies són desnonades al nostre país. Les causes són diverses. Però moltes expulsions tenen en comú que els propietaris dels habitatges on residien de fa anys ara són fons d’inversió. Empreses especialitzades en l’especulació immobiliària. Per com s’acarnissen amb els més vulnerables són anomenats fons voltor. Aquests fons d’inversió internacional fets de societats entrellaçades i pantalles, la majoria amb noms estrangers que sonen molt bé, són propietaris de desenes de milers de pisos. Les associacions que lluiten contra els desnonaments o que ajuden la gent sense recursos no donen l’abast amb tots els casos que els arriben. Aquesta és una història de resiliència. Una entre tantes.

Narcisa Moreno

“Em dic Narcisa Moreno Cortés. Tinc trenta-quatre anys. Amb la meua parella, que té una discapacitat física, tenim tres fills de deu anys, set i sis. El de set té dislèxia. Ara no treballem cap dels dos i vivim amb la pensió no contributiva que cobra ell. He nascut al barri de la Torre, però ara vivim en un pis de protecció al barri dels Orriols.”

Narcisa Moreno arriba puntual a la cita en una cafeteria de la Torre de València. Un descafeïnat amb llet i un mini croissant. Acaba de deixar tots tres fills a l’escola. Va vestida amb una samarreta blanca, però a la bossa en duu una de verda de la PAH i se la posa quan veu el fotògraf. “Em fa il·lusió posar-me-la”, diu. Pertany a aquesta associació d’ençà que va tenir dificultats molt serioses amb l’habitatge. Tan serioses que es va veure obligada a ocupar un pis. Diu que és la cosa que més mal li ha fet, el que més sensació de malestar i de vulnerabilitat li ha produït mai.

Ara que les ha resoltes, aquestes dificultats, ajuda els veïns de la Torre, el barri on va nàixer i on encara viuen els seus pares, i els de la Fontsanta, on vivia en un pis llogat del qual la van fer fora. La coneix molta gent i saben la seua història. La cerquen quan tenen un problema perquè saben que, per mitjà de la PAH els ajudarà a fer gestions, però també perquè ha trobat la manera de relacionar-se amb el fons Promontoria Coliseum, el nom que té el malson d’aquests barris.

“Volem que la gent tinga lloguers socials per evitar els desnonaments i resoldre els impagaments. Quan la gent comença a parlar-me’n, a contar-me coses… Com que jo vivia allí, conec la major part de famílies. Van començar a arribar-los cartes en què els deien que no els renovaven el lloguer. Els pisos eren d’un banc i se’ls va quedar un fons voltor anomenat Promontoria Coliseum i no els volen renovar el contracte. No solament a la Fontsanta, sinó a molts barris més. Són moltes famílies que cada dia passen per això”, diu.

Dos barris molt perifèrics

La Torre i la Fontsanta són molt allunyats del centre de la ciutat. L’un, la Torre, és al sud, més enllà del nou llit del Túria. Era una pedania que va ser annexionada per València. La Fontsanta pertany als anomenats poblats de l’oest. Tenen en comú que la major part de blocs de pisos és molt modesta. Tots són molt semblants, com fets amb un motlle. Planta baixa i tres altures. Construccions antigues, de mitjan segle passat. Alguns, edificats per aquell Instituto Nacional de la Vivienda del règim per reallotjar els afectats per la inundació del Túria del 1957. Amb tot, n’hi ha de més recents, més ben conservats. I, fins i tot, hi ha l’esquelet de la urbanització Sociópolis que va acabar varada i a mig fer amb la crisi del 2008. Ara l’empresa pública d’habitatge de la Generalitat hi farà habitatges assequibles amb diners europeus. Aquests que són més nous pateixen del mateix mal que els vells: se’ls han apropiat els voltors. En una caminada que farem pel barri, Narcisa assenyalarà un bloc els veïns del qual ja han rebut les temudes notificacions.

“La meua relació amb el barri de la Torre és que vaig nàixer ací. Tota la meua família, els meus pares, els meus avis, viuen ací d’ençà de fa més de quaranta anys. Això és tota la vida.”

Pegar una puntada a la porta i ocupar

Quan va conèixer la seua parella, Narcisa se n’anà a viure a la Fontsanta. Van llogar un pis a una immobiliària. La propietària era una dona particular. “Estàvem molt contents, però quan feia deu anys que hi vivíem, la propietària es va morir i la filla va heretar el pis. Vint-i-cinc dies després, ja l’havia venut, i així va començar el nostre calvari. Ens vam veure al carrer. Els meus pares tenen un pis de dues habitacions i les meues dues germanes viuen amb ells. Nosaltres som cinc i no hi cabíem. Ens vam clavar en un pis d’un banc.”

Els veïns els van ajudar a trobar aquest pis, que era buit i el van ocupar. S’hi van poder estar una temporada, però un dia van trobar una nota de la policia demanant-los que es presentassen a comissaria. “No ens havíem vist mai en aquesta situació. Allò era nou per nosaltres i ho passàvem molt malament. Vam cridar a la policia i ens van dir que els amos d’aquell pis volien saber qui érem. Els amos eren Bankia.”

D’això ara fa tres anys. Narcisa no treballava, pràcticament no tenien ingressos i depenien de la pensió de la parella. Està contenta de com la policia els va tractar perquè els va encaminar per trobar una solució. “Ens van dir que hi ha llocs on hi ha gent que ajuda les persones que tenen casos com el nostre. Vaig investigar i preguntar i em van fer anar a Psicòlegs Sense Fronteres, a la Fontsanta. Són molt bona gent i em van derivar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Fan una tasca meravellosa. Que algú t’ajude, que estiga amb tu en els pitjors moments, que t’acompanye al jutjat i que ho faça de manera gratuïta és molt d’agrair”, diu.

Gràcies a la PAH va entrar en contacte amb l’EVHA, que és l’Entitat Valenciana de l’Habitatge i el Sòl, que gestiona el parc públic d’habitatges, i els van facilitar el pis de lloguer social on ara viuen al barri dels Orriols. Troba que va tenir sort perquè no hi ha prou pisos per a tanta gent que en necessita, per això, al llarg de la conversa, és una de les peticions que reitera: un parc públic d’habitatge.

Els seus fills continuen anant a l’escola Pare Manjon, de la Torre, un edifici antic, que ocupa tota una illa i que ara és en procés de rehabilitació. De moment, els xiquets els han recol·locat en un altre espai. “Serà una escola preciosa quan estiga acabada”, diu. Els tutors els van recomanar que per la seua estabilitat emocional era millor no canviar-los d’entorn. Cada dia agafa el cotxe per dur-los al centre. La combinació d’autobusos de l’EMT que hauria d’agafar tarda més d’una hora a enllaçar els Orriols amb la Torre.

Centenars de veïns en la seua situació

Aquesta estabilitat que ara té permet a Narcisa d’ajudar els veïns que tenen el mateix problema que ella va patir. “Em motiva molt treballar per ells perquè pateixen el que vam patir nosaltres.” La majoria dels casos s’assembla. O bé són execucions hipotecàries o són contractes de lloguer que s’acaben i que no són renovats. “A algunes famílies els diuen que per a renovar-los han de pagar molt i no poden. A unes altres, directament els diuen que tal dia han de lliurar les claus. Imagina’t la situació per a la família. Moltes tenen menors a càrrec. Unes altres tenen gent amb discapacitat. Jo ho he viscut, psicològicament és terrible. No dorms perquè no saps quan vindran a fer-te fora. Són moments molt difícils.”

Parlar amb el fons voltor

Promontoria Coliseum és el fons predominant a la Fontsanta, encara que ja ha començat a clavar les urpes a la Torre. Narcisa Moreno ha aconseguit de posar-se en contacte amb ells. Hi parla regularment. “Ells” és una treballadora que fa d’intermediària. No vol donar gaires detalls de quina és la seua estratègia. Deixa alguna frase a mitges: “No sé si això ho puc dir.” Però explica que la PAH va cercar l’esquerdeta per a poder posar-se en contacte encara que siga de manera telemàtica amb aquesta intermediària, encara que siga per demostrar-los que els veïns estan organitzats, encara que siga per no posar-los les coses fàcils.

Amb tot, reconeix que han pogut resoldre molt pocs casos. “Hem aconseguit que en renoven molt poquets. Els contem les situacions més greus, i la intermediària ho comenta amb els superiors. Són fons pantalla, dissimulen, fan veure que ens escolten. A vegades es passen les propietats els uns als altres i no saps mai on els pots trobar. A vegades lluites i et diuen: ‘Mira, ara això no pertany a Promontoria, pertany a uns altres’.”

En els casos més beneficiosos han aconseguit que el fons aplique l’anomenada “tàcita de reconducció”, que és que quan s’acaba el contracte els concedeixen un any més sense signar cap paper. Continuen al pis i paguen la mensualitat. “No els tiren i poden anar cercant una solució.”

Amenaces com més va més extremes

A mesura que els fons voltor prenen possessió dels barris, les amenaces que fan sobre els residents són més i més fortes. Un dels estratagemes que practiquen és oferir diners a les famílies perquè se’n vagen. “Saben que el procés judicial serà molt llarg i els interessa que la gent abandone els habitatges i, per exemple, ofereixen 2.500 euros a una família perquè se’n vaja del pis. A vegades pugen la quantitat i a vegades la baixen, segons el que consideren”, diu Narcisa Moreno. Ella sempre els recomana que no accepten aquests diners perquè encara que a vegades puga semblar una quantitat interessant, no tindran l’oportunitat de trobar un pis de lloguer. D’una banda, perquè els demanen molta documentació de la qual no disposen, i d’una altra perquè han de pagar una fiança de tres mesos. Amb tot, alguna gent sí que ha agafat els diners i ha marxat de casa seua.

“Les telefonades i les visites a les famílies són constants, fins al punt que vénen plorant i ens diuen que no poden més. Els representants dels fons els parlen amb molta duresa, els diuen que agafen els diners perquè no són els amos i tard o d’hora hauran de marxar.” Les amenaces arriben a extrems que potser encara falten mesos perquè s’acabe el contracte de lloguer i les famílies ja reben telefonades i cartes avisant-les que no els el renovaran.

La cafeteria és plena a vessar i hi ha molta activitat. Alguns clients miren de cua d’ull la taula alta en què Narcisa descriu la situació del barri. Duu uns papers amb unes notes. No es vol deixar res sense dir. Ho fa cada volta que un mitjà de comunicació s’interessa per les dificultats del veïnat. “Demanem lloguers socials. Els fons voltor disfressen la seua presència, dissimulen que el capital espanyol i el capital de la banca internacional estan units i no donen la cara. Aquestes empreses no sabem on són. Se salten la llei i no fan els contractes de set anys prorrogables a tres més. Especulen. Això no solament passa ací. Passa als Orriols, a Benicalap, al Cabanyal, a pobles com Alfafar.” Narcisa descriu l’avanç del fons com una plaga que va estenent-se i infestant les ciutats.

Actitud positiva de les administracions

“Com que cada volta som més, la gent s’organitza i s’apodera. Tant l’ajuntament com la Generalitat ens escolten, hem trobat una actitud positiva, però hi ha molts problemes a resoldre. No s’ha de tirar ningú de casa si no els donen una solució. S’ha de controlar el preu dels lloguers perquè en cinc anys han pujat d’un 50%. Amb un 1,15% d’habitatges que formen part del parc públic, si caus, no et pots aixecar.” I en aquest moment recorda la tristesa que li van produir les imatges d’un desnonament amb força que feia poques hores s’havia produït a Malilla.

La major part de finques, amenaçades

Quan ens acabem el cafè, acompanyem Narcisa a caminar per les finques més amenaçades del barri. Coneix pràcticament cada cas. Mentre caminem, ens indica un baix que és ocupat de fa poc, o un primer pis on viu una parella de jubilats que pagava el lloguer i que ara no els volen renovar el contracte. Assenyala i relata casos que s’assemblen massa els uns als altres.

Quan ens assenyala un dels pisos ocupats, li demanem a ella, que durant uns mesos va ocupar, què en pensa. Distingeix entre les ocupacions que es fan per necessitat a propietats que pertanyen a bancs o a la Sareb o a fons voltor d’aquelles que es fan amb finalitats delictives. Critica obertament els qui ocupen pisos buits, cobren per anar-se’n i n’ocupen un altre. “Viuen d’això, i no m’agrada.”

Abans d’acomiadar-nos, formulem la pregunta incorrecta: “Quan parleu amb la intermediària del fons, noteu una mica d’humanitat?” La resposta és contundent: “Si tingueren una miqueta d’humanitat, s’haurien resolt molts problemes.” I Narcisa Moreno se’n va perquè el matí ha passat volant i té moltes coses a fer.