Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquest serà un Nadal estrany, diferent de com estem acostumats. Però, en realitat, la pandèmia pot ajudar a recuperar-ne l’essència i deixar enrere l’opulència d’un Nadal consumista. Enguany, aquestes festes recordaran més que mai el Nadal que celebraven els nostres avis. És la teoria del folklorista i educador social Amadeu Carbó, autor del llibre Celebrem el Nadal, amb qui parlem sobre aquesta festa i les seves tradicions.

Aquest serà un Nadal molt diferent, estrany per la pandèmia…
—No serà un Nadal diferent, és la vida, que ha canviat. Les celebracions, Nadal, són conseqüència de la vida i la comunitat. Això ja ho vam veure aquest estiu, quan no vam poder celebrar les festes majors, una cosa molt important per a nosaltres com a comunitat. Ara arriba Nadal, i no ho podem celebrar amb la nostra petita comunitat, que és la família.

Moltes vegades associem aquestes festes als àpats amb família. Enguany no es podran fer com estàvem acostumats.
—Sí, però malgrat que no puguem ser trenta persones a taula, ho hem de celebrar. De la pandèmia també hem après coses positives, com ara que hem de buscar allò que és essencial. I probablement, enguany, per celebrar aquestes festes haurem de buscar el Nadal més essencial. Potser no és tan important trobar-nos trenta a casa, sinó veure sis o deu persones, com digui el consell del Procicat, i viure-ho amb intensitat. No podrem celebrar-ho des de l’opulència d’unes festes consumistes i boges, com hem fet sempre. Probablement, amb la pandèmia recuperem un Nadal que no hauríem hagut de perdre mai. Segur que s’assemblarà més al que celebraven els nostres pares i els nostres avis. No ho celebrarem des de l’opulència, sinó des de la possibilitat familiar.

“Probablement, amb la pandèmia recuperem un Nadal que no hauríem hagut de prendre mai. Segur que s’assemblarà més al que celebraven els nostres pares i els nostres avis.”

Parleu d’essencial, però què és, exactament?
—És aquella cosa que hem d’anar a cercar en la interioritat personal i col·lectiva, i que fa que allò tingui sentit. És a dir, cal despullar-ho de qualsevol element accessori. Els qui som cristians, això ho vehiculem celebrant el naixement de Jesús. Els qui no, celebren la continuïtat del grup familiar a partir del solstici d’hivern. Però ambdues coses són essencials. I, de vegades, justament perdem això. Penseu que un àpat de Nadal és tan potent que no el fem damunt d’una taula, sinó d’un altar.

Un altar?
—Sí, ho hem d’entendre no com un altar catòlic, sinó com una taula sacrificial. Aquell dia, la taula acostuma a ser més gran. La revestim amb les millors estovalles que tenim. Moltes són les estovalles de fil que la iaia Maria posava cada Nadal. Segurament, fins i tot, ella ja les havia heretades de la rebesàvia. És a dir, podem trobar quatre generacions que han renovat el seu compromís familiar en l’àpat de Nadal, i que han utilitzat les mateixes estovalles. Aquesta taula acaba convertint-se en una instantània de la família en aquell moment. Allà és on se’ns presenten les novetats: els cunyats, els qui han nascut aquell any… Però també es reflecteixen les defuncions de l’any. I a la vegada és quan es veu clarament la redefinició de rols. Quan una persona mor, a la família es redefineixen molts rols: com es reconfiguren els llocs a taula, qui s’ocupa de les seves funcions assignades… Per Nadal, d’alguna manera, es redefineix el grup familiar. Es renova un any més la continuïtat de la família. És com una mena de vot. Al meu entendre, no importa ni el menú, ni els regals, ni les cançons… L’essencial és el grup que es reuneix.

“El Nadal que jo celebrava amb els meus pares és força diferent del que faig amb els meus fills”

Aquesta és una festa que evoluciona contínuament. Perdem i rescatem coses constantment.
—El Nadal que jo celebrava amb els meus pares és força diferent del que faig amb els meus fills. Les celebracions sempre són la conseqüència del moment. Jo vaig néixer el 1970, en canvi, el meu fill gran, el 2003. Les situacions familiars, econòmiques, laborals, socials no són les mateixes. Això fa que sigui diferent. Però hi ha coses que es mantenen i que fan que aquestes festes ens relliguin amb els nostres avantpassats.

Per exemple?
—Ho és el ritual de fer el pessebre a casa. És una tradició força moderna, però ara ens relliga amb els nostres avis i besavis. I més, si s’hereten les figures de pares a fills. La gent comença a fer pessebres a casa al segle XVII, quan es comencen a seriar les figuretes, fet que les va abaratir. I ara, quan s’acosten les dates de Santa Catalina o Santa Llúcia, anem a les golfes de casa i baixem aquelles caixes plenes de papers on hi ha les figures. La taula on posem el pessebre s’acaba convertint en un lloc sagrat.

Què voleu dir?
—El pessebre el posem en un espai ordinari de casa que aquells dies el revestim d’un contingut i el transformem. Tots tenim espais sagrats a casa. Per exemple, tots tenim aquell prestatge on hi ha aquella fotografia del familiar que s’ha mort o és lluny. Potser no som conscients que per Nadal també tenim aquest espai sagrat, però segur que si tothom ho pensa, el trobarà. El lloc on posem el pessebre, la taula de l’àpat, on posem el tió… Aquests espais són sagrats per a moltes famílies.

Segurament, enguany, que la gent passa moltes hores a casa, la tradició de muntar el pessebre s’ha recuperat a moltes cases.
—És clar, per recuperar allò que és essencial necessitem temps. Necessitem aturar-nos, per veure’ns a nosaltres mateixos i veure qui som. En el confinament ens vam adonar que vivim molt accelerats, i que si desacceleràvem, hi havia coses magnífiques que podíem fer i que donaven sentit a la nostra vida. La gent va aprendre a fer pa. Una cosa que és tan simple com farina, aigua, llevat i sal, va omplir la vida de molta gent. Segurament, tot plegat ens ha permès de tenir temps i recordar que fer el pessebre era una cosa molt bonica i essencial que alguns havien perdut.

“El raïm per Cap d’Any és una tradició que va popularitzar Radiotelevisió Espanyola quan va començar les retransmissions de les dotze campanades des de la Puerta del Sol de Madrid.”

Una altra cosa que potser costa d’imaginar és un Cap d’Any sense menjar el raïm amb família o amics… Però és una tradició nova.
—És molt nova, els nostres avis no menjaven raïm. És una tradició que va popularitzar Radiotelevisió Espanyola quan va començar les retransmissions de les dotze campanades des de la Puerta del Sol de Madrid. Era una tradició que començava a arrelar-se a Madrid, però que no es feia enlloc més. La televisió ho va convertir en un fenomen de masses. Abans només menjaven raïm els rics. Ho feien amb una mica de cava. Però a Madrid es va popularitzar per tothom arran d’una protesta. Hi va haver un ban municipal que prohibia a la gent de fer gatzara durant la nit de Reis, i per queixar-se, el poble va sortir la nit de Cap d’Any i va fer mofa de la gent benestant que menjava raïm aquell dia. Per protestar, ells van decidir de fer-ho a la plaça. I així va néixer la tradició tal com l’entenem ara.

“Abans sortien a buscar els Reis, però no els calia veure’ls. No hi havien cavalcades”

També se’ns fa una muntanya no poder fer la cavalcada de Reis… Els nostres avis tampoc ho celebraven. Com ho feien, ells?
—Les cavalcades de Reis són molt noves. Nosaltres tenim documentació que confirma que al segle XVIII, a la Barcelona barroca, s’havien fet epifanies dels Reis de l’Orient. Però no en sabem ni la quantitat, ni l’abast. Era molt similar al que fan avui a Igualada, on els patges van amb escales i pugen als balcons. Però després hi ha un desert al segle XIX. Ara tenim la influència d’aquestes festes que es feien a ciutats com Alcoi o Igualada, i són fruit de la industrialització. Les societats rurals no tenien la necessitat de veure res per creure-hi. Ells plantaven una llavor sota terra i tenien l’esperança que allò germinaria. A la societat industrial, no es planta cap llavor, i abans d’entrar a fabricar un projecte, l’has hagut de dibuixar, per tant, ja l’has vist. Ara has de veure-ho per creure-hi. I aquest canvi cap a una societat menys crèdula fa que els Reis de l’Orient hagin d’aparèixer per creure que existeixen. Per això, els primers llocs on apareixen les cavalcades són zones industrialitzades. I durant molts anys els pobles continuen sense fer-ne.

Què feien en aquests pobles?
—Sortien a buscar els Reis, però no els calia veure’ls. Sortien amb atxes als ramals del terme a fer senyals als Reis de l’Orient perquè no es perdessin. De fet, aquesta tradició encara es conserva en alguns llocs d’Osona.

—També portaven fanalets, oi?
—Sí, en alguns llocs portaven fanalets. Feien llum perquè no es perdessin. En realitat, això és el refinament de la tradició de l’atxa. A Barcelona, en canvi, durant la nit de Reis anaven a les muralles i feien sonar corns perquè els Reis els sentissin. A més, encenien cordes gruixudes i les feien giravoltar. Devia ser un gran espectacle visual.

—Enguany, hi ha municipis que no tindran cavalcada… Podríem recuperar algunes d’aquestes tradicions?
—Potser podríem posar fanalets als balcons per a marcar que han de venir aquí. En el fons, és com posar les sabates. A Cardona, això ho fan amb canyes. Els dies abans de l’arribada dels Reis, la gent surt a buscar canyes florides i després les lliguen als seus balcons. Per tant, el fet d’indicar als Reis que han d’anar a aquella casa continua viu a molts llocs. No sé si s’ha de recuperar, però sí que s’ha d’agrair l’esforç que fan moltes entitats i ajuntaments perquè tots els nens puguin lliurar la carta als Reis d’Orient.

“Aquest no serà el primer Nadal en pandèmia.”

—Si l’any que ve ja no hi ha la covid-19, creieu que la pandèmia ens haurà canviat d’alguna manera les festes de Nadal?
—Sí, hi haurà canvis. Estic segur que la pandèmia genera canvis en tot, per tant, també afectarà Nadal. Però no sé quins seran, aquests canvis. Potser descobrirem que les distàncies són salvables. Ens haurem acostumat a relacionar-nos amb videotrucades. Encara ens costa, però si hi pensem, ens hi hem anat acostumant. Quan hi hagi un cosí o un oncle que viuen lluny, potser seran presents al dinar amb una videotrucada.

—Ara ens sentim molt desgraciats perquè viurem un Nadal en pandèmia, però no som els primers.
—No som els primers, ni serem els últims. Generacions enrere se’n fotrien, del que passa ara. Nosaltres vivim a la cara bonica del món, però hi ha altres parts que conviuen molt sovint amb situacions similars. I no cal anar tan lluny, aquí hem viscut pandèmies, també. Hi ha moltes festes populars als nostres pobles relacionades en moments de pesta, còleres, febre: Sant Roc, Sant Sebastià… Això es redueix des de ben entrat el segle XX. És més, fins als anys quaranta, la tuberculosi a Barcelona era espectacular, era molt contagiosa i molt important. En realitat, hi hem conviscut fins fa quatre dies, però passa que amb les coses dolentes tenim memòria curta. I no ho relacionem, però el VIH és una pandèmia que encara dura. Per tant, aquest no serà el primer Nadal en pandèmia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.