La música de Frank Zappa es resisteix a morir-se

Amb el títol La música se resiste a morir: Frank Zappa (Alianza Editorial), i el subtítol “biografia no autoritzada”, Manuel de la Fuente, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València, ens ofereix un magnífic retrat de l’artista, el seu pensament i la seva obra, perfectament emmarcat en el context polític i cultural que va viure i contra el qual es va revoltar àcidament.

Frank Zappa (Baltimore 1940 – Los Angeles 1993) és un dels grans artistes del segle XX. El text és fonamental per a comprendre Zappa en profunditat, si és que es pot –és molt possible que el llegat de l’obra de l’artista sigui durant dècades una constant descoberta i font d’inspiració. Es va avançar tant al seu temps, en la creació i en la crítica política i cultural, que cal una mirada erudita, reflexiva i reposada per a començar a abastar en tota la seva esplendorosa magnitud almenys l’estela del seu pas pel planeta Terra.

La seva música, els seus films i espectacles són una capsa de sorpreses. En una societat de l’espectacle i dels mitjans de masses cada dia més controlada, censurada i estupiditzada per les directrius dels polítics i de les grans corporacions capitalistes, en una societat on la còpia i la vulgaritat són la norma, la intel·ligència i l’energia de Zappa contra el sistema (i a favor de l’art, de la llibertat i de la gent) el fan un referent imprescindible. Un cas de reflexió i estudi. Hauria de ser una guia ètica i creativa per a tots els joves que vulguin dedicar-se a l’art i la cultura. Avui, entendre una mica més Zappa, és entendre una mica més el present polític i cultural del nostre món.

La seva obra coneguda fins avui es calcula en noranta-nou discs, entre originals i pòstums, milers de concerts arreu del món, vuit llargmetratges, infinitat d’entrevistes i articles, infinitat de composicions i molts més projectes que van quedar a mitges quan es va morir. Amb la seva enorme producció artística, segons De la Fuente, Zappa resumeix a la perfecció la història cultural i política dels EUA de la segona meitat del segle XX.

És un llibre, crec jo, que, més enllà dels fans de Zappa i de la música, hauria d’interessar a sociòlegs, politòlegs, historiadors, filòsofs i a tots aquells intel·lectuals i artistes lliures de miopies locals i siderals que encara creuen en la llibertat d’expressió artística i el progrés, contra tota imposició política, nacional, comercial o moral.

Gran especialista contra tota infecció sentimental

Manuel de la Fuente ha dedicat quinze anys a investigar la vida, l’obra i el temps en què va viure l’artista. Ha conversat amb amics i col·laboradors d’ell i ha consultat milers de documents en arxius nord-americans i fons bibliogràfics de tota mena per mig món. La seva autoritat en la matèria és inqüestionable. N’ha impartit conferències i n’ha fet cursos de doctorat en universitats i institucions d’Europa, dels EUA i de Llatinoamèrica. A la Universitat de València ha organitzat seminaris temàtics i concerts.

No és la primera vegada que Manuel de la Fuente escriu sobre Zappa. Abans havia publicat Frank Zappa en el infierno. El rock como movilización para la disidencia política (2006), el capítol “Zappa and His Cultural Legacy: Authorship, Influences and Expressive Features in Frank Zappa’s Movies” (inclòs a Frank Zappa and the And, Paul Carr, 2013) i La cultura del videoclip y el cine como respuesta: las películas de Frank Zappa en la revolución conservadora (L’Atalante, 2012). També ha estat el traductor de les memòries del músic La verdadera historia de Frank Zappa (2014) i les de la seva secretària, Pauline Butcher, ¡Alucina! Mi vida con Frank Zappa (2016). També ha traduït l’única novel·la escrita per l’artista: Them or us (inèdita).

De tot allò que explica l’autor en aquest treball, n’extrec, d’entrada, una idea i una definició. Zappa apel·lava a l’emoció per mitjà de mecanismes diferents de la cultura main stream. Si hagués coincidit amb Luis Buñuel, segurament l’aragonès li hauria aplicat el mateix judici que li mereixia Buster Keaton: “Gran especialista contra tota infecció sentimental.”

Les aportacions d’aquesta biografia

Aquest és un treball molt ben documentat, rigorós i aporta perspectives interessants sobre l’obra i el pensament de l’artista, alhora que aprofundeix en qüestions clau de la seva vida: la influència que hi van tenir les avantguardes, la seva implicació i lideratge de la contracultura freak dels anys seixanta, el flower power i els hippies (a qui odiava), la seva oposició a la cultura de la imatge de la MTV, a la censura, a les drogues, al conservadorisme, etc. També en descobrim el compromís ecologista dels anys noranta i l’admiració que li tenien als països de l’est d’Europa, una història que es va visibilitzar en caure el mur de Berlín, per a sorpresa fins i tot d’ell mateix.

Sense que ningú ho sabés, durant molts anys, Zappa s’havia convertit en un símbol i un model musical i ètic als cercles de joves inquiets de les dictadures comunistes. Un referent de la cultura en clandestinitat. En aquest sentit, val a dir que va ser amic i col·laborador del president txec Václav Havel, i que, en plena Revolució de Vellut, el 1989, el van convidar a actuar a Praga per a celebrar la retirada de les tropes soviètiques. “Això és tan sols el principi del vostre nou futur”, va dir Zappa en sortir a l’escenari, enmig d’una ovació apassionada.

El mític president txec va nomenar Frank Zappa representant de Comerç, Cultura i Turisme, càrrec ràpidament revocat per les pressions de la Casa Blanca.

El llibre també explora i documenta la influència que hi van tenir els músics clàssics amb qui va col·laborar, com ara Ígor Stravinski, Edgard Varèse, Pierre Boulez, Kent Nagano, Zubin Mehta, Conlon Nancarrow i John Cage, al mateix temps que al·lucinava amb el rhythm and blues, els films de ciència-ficció i els programes d’humor intel·ligent i sarcàstic que són a l’origen, podríem dir, de la seva educació sentimental, ideològica i artística.

El relat resulta molt animat, i curiós, gràcies a la presència de Richard Nixon i de Ronald Reagan, dels telepredicadors, dels evangelistes, dels presentadors de televisió, d’uns quants actors i actrius, d’Andy Warhol i, sobretot, de molts músics com ara The Beatles, Jimi Hendrix, Bob Dylan, David Bowie, Alice Cooper, Tom Waits i la Velvet Underground. A més a més, un dels ingredients capitals del seu caràcter i de la seva obra era el sentit de l’humor. Un sarcasme intel·ligent i esmolat, sense pèls a la llengua, que disparava contra tot i tothom, especialment si l’ona del seu radar els identificava com imbècils, hipòcrites o feixistes.

Un dels grans artistes del segle XX

Cal remarcar, com ens il·lustra el llibre, que Zappa va ser pioner en gairebé tot, innovador en la música, el cinema i la comunicació de masses. Del concert teatral al rock simfònic, passant pel videoclip i la fusió entre rock i música clàssica. Zappa era un compositor únic de talent especial. Era una guitarra i una partitura musical, una obra de teatre, un showman, un agitador de masses, un combatent verbal per la llibertat, un irreverent admirable i una veu crítica permanent que ajudava (i ajuda) a mantenir viva la flama de la lucidesa i la llibertat de pensament i creació.

Zappa va ser l’encarnació d’una paradoxa brillant, alhora popular i elitista, que va ser pont entre les avantguardes dels anys trenta, el rhythm and blues i el rock i la música clàssica més trencadora i progressiva. Fou iconoclasta i lliure, àcidament sarcàstic amb els cursis, els hippies, els Beatles, la dreta evangelista americana, el neoconservadorisme, el consumisme, els sindicats americans, “We are the world” i la imbecilitat en general.

Ferm combatent contra la censura i els tòpics de la societat nord-americana tradicional, es va avançar al seu temps atacant allò que ell preveia com una onada de conservadorisme feixista, l’onada que va començar amb dos dels seus monstres favorits: Nixon i Reagan, per a consolidar-se amb Donald Trump, un personatge tòxic que ell ja havia detectat i que, molts anys després de la mort de l’artista, esdevindria l’encarnació de tot allò que el músic denunciava i sabotejava amb el seu afilat, valent i molt pertinent sentit crític.

“L’amenaça més gran actual pel país no és la Unió Soviètica, sinó la seva deriva cap a una teocràcia feixista”, va dir als anys vuitanta. “Nord-amèrica ha vist, amb Reagan, l’apogeu del govern basat en l’engany, la por, la desinformació i la superstició.” Una premonició en tota regla d’allò que va arribar molts anys més tard: Donald Trump.

Una profunditat que recorda a James Joyce

En el seu temps, si bé normalment gaudia de l’admiració del públic, no sempre va obtenir bones crítiques de la premsa musical del seu país. Sempre a contracorrent i crític amb tot, era difícil de seguir-lo. O de no sentir-se’n atacat. Va ser amb els anys que, molta gent que no havia estat capaç de valorar-lo, acabaria reconeixent-li la vàlua i el talent.

Un exemple evident és The Grove Dictionary of Music and Musicians, una de les bíblies de referència de la música occidental. Inicialment, el Grove deia que ell era un músic de rock. Simplificació que a Zappa li va causar una profunda indignació. En canvi, l’any 2001, la definició era molt més justa i afinada. Era considerat “compositor nord-americà de música eclèctica que dialoga lliurement amb la música popular dels anys cinquanta i seixanta, a la vegada que conversa amb els mons musicals de Stravinsky, Varèse i Stockhausen, amb la creació de textures de múltiples capes i l’ús de tècniques de muntatge i juxtaposicions estilístiques abruptes que tenen l’efecte del distanciament brechtià i la confrontació dadaista”. Per acabar, remataven el text amb una referència de primera divisió: “El resultat té una riquesa referencial, una opulència de detalls i una profunditat intel·lectual que recorden a James Joyce.”

Zappa contra el món “neocon” i evangelista nord-americà

Zappa era inclassificable, no suportava els abusos de l’autoritat, es definia com a “conservador pragmàtic” i mai no es va afiliar a cap grup ni partit polític que intentés influir en les decisions i comportaments individuals. Va ser, això és ben clar, un home sempre incòmode per la dreta i el stablishment, cosa que no el va aturar mai a la vida. Els últims anys, fins i tot, va valorar la idea de presentar-se com a candidat a la presidència dels EUA.

A mitjan dels vuitanta, les pressions dels lobbies religiosos i d’extrema dreta que havien impulsat Ronald Reagan a la presidència van fer que l’actor que feia de president iniciés una croada contra la pornografia i el rock and roll. Com a dada curiosa, diré que una de les impulsores de la iniciativa, junt amb més dones insignes de polítics republicans, era Tipper Gore, esposa del demòcrata Al Gore.

Zappa va estar-hi en contra públicament i valenta des del començament de la campanya, i va qualificar el col·lectiu de “grup d’esposes rabioses que pretenen imposar una legislació antisexual i pseudo-cristiana”.

El matí del 19 de setembre de 1985, en companyia del seu advocat i vestit de manera impecable amb camisa i corbata, Zappa va testificar al Senat dels EUA en contra d’un pla de control i censura de la música rock. El rebel indòmit va pronunciar un discurs que passaria als annals de la cultura com a eina de flagell al poder. Aquell dia es va convertir en una estrella dels mitjans de comunicació.

En destaco alguna frase: “Aquestes exigències equivalen a tractar la caspa amb la decapitació.” Defensa la independència de tots els artistes que no són responsables de les lletres d’uns altres. I denuncia un complot encobert per a guanyar molts diners (250 milions) a costa de gravar econòmicament el mercat de la venda de cassets. Els interessos entre les discogràfiques i els senadors eren evidents. Al Gore n’era un exemple.

Zappa dedicà un disc a la guerra contra la pornografia. A la portada, burlant-se de les pretensions de les conservadores enrabiades, hi ha aquests dos texts: “Aquest àlbum conté un material que cap societat veritablement lliure no temeria ni suprimiria.” “En algunes àrees socialment endarrerides, els fanàtics religiosos i les organitzacions polítiques ultraconservadores violen els drets de la Primera Esmena en intentar de censurar els discs de rock and roll. Nosaltres creiem que això és inconstitucional i antiamericà.”

Aquella llei va acabar essent rebutjada i el matrimoni Gore, quan van venir les eleccions, es va esforçar a corregir la seva actitud envers la qüestió amb elogis hipòcrites i oportunistes cap a Frank Zappa. Val a dir que el músic era un detector de falsos profetes i telepredicadors. Amb els anys Al Gore esdevindria un “profeta verd” global. Quan aquest personatge tan lloat per alguns va estrenar Una veritat incòmoda (2006), feia tretze anys que Zappa havia mort de càncer, a cinquanta-dos anys.

El parenostre de Frank Zappa

Ni el poder multimèdia ni el dels partits polítics no el van derrotar. Va sobreviure a incendis, agressions, censures i campanyes en contra dels sectors més reaccionaris de la dreta i de l’esquerra, a qui sempre va guanyar amb la raó i la paraula mordaç, incisiva i precisa. Al disc Joe’s Garage (1979) Zappa va incloure unes peces que els experts, com és Manuel de la Fuente, consideren veritables manifests zappians.

La cançó “Packard Goose” és un atac explícit a la premsa musical: “Sou la puteta del govern.” “No em justificaré per ser com sóc.” Però, per damunt de tot, és una declaració d’amor a la música que, dita pel gran iconoclasta, és com un parenostre per als seus fans: “La informació no equival al coneixement, ni el coneixement a la saviesa, ni la saviesa a la veritat, ni la veritat a la bellesa, ni la bellesa a l’amor, ni l’amor equival a la música. La música és el millor…”