La muralla horitzontal: el cultiu del no-res

  • Qui entengui aquest escrit com una rèmora romàntica, com un cant al món rural, anirà errat

Joan Minguet Batllori
10.01.2023 - 21:40
Actualització: 11.01.2023 - 07:36
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les ciutats no han de créixer permanentment en nombre d’habitatges perquè sí. O per estricta especulació econòmica i política. Les cases poden ser restaurades, ampliades, substituïdes, perquè la gent pugui viure-hi dignament. En la majoria de casos, avui, és del tot arbitrari que les ciutats o els pobles augmentin la superfície habitable, la muralla horitzontal que les allotja. Sobretot, quan aquest increment va en detriment dels espais tradicionalment rurals o agrícoles.

Què seria una muralla horitzontal? Un mur que va creixent al llarg de les ciutats, o dels pobles que també volen ser ciutats; una paret longitudinal feta de formigó que va conquerint terres que temps enrere es dedicaven al conreu o que eren boscos. Antigament, les muralles eren verticals, construïdes per a la protecció d’un presumpte enemic, per a protegir les classes benestants. Ara, les muralles horitzontals tenen en part una mateixa funció: enriquir els rics encara que la cosa vagi en detriment de la lògica. La qüestió és que, de manera general, les ciutats creixen en superfície urbana i enfonsen el terreny fèrtil en una capa de ciment, asfalt o qualsevol argamassa que impedeix que hi creixi res. És necessari aquest increment de la muralla del sòl, aquesta obsessió constructiva que, ho deveu recordar, no fa gaires anys que va contribuir a generar una crisi de grans dimensions?

La cosa no és nova i, malgrat la tragèdia que implica l’abandó continuat de la pagesia, va en augment. L’últim cas que conec és el d’Alella. A la zona de la Miralda, tradicionalment dedicada a l’agricultura, volen construir-hi un parc empresarial, una nova deixalleria, seixanta habitatges i dues o tres grans superfícies comercials. A l’editorial de l’últim número de la revista Papers de Vi, podeu llegir-hi la reflexiva opinió de Montserrat Serra. Una artista d’Alella, Sara Milian, també ha engegat per Instagram una campanya sota el perfil @onvasmiralda que s’encapçala així: “El POUM és a les portes de la Miralda, biodiversitat que pot desaparèixer en mans del formigó.” La imatge que acompanya aquest text és d’ella: terra = diners. Més clar no pot ser.

No, el POUM que s’esmenta no és un contuberni marxista. És un dels estratagemes legals que segueixen els poders econòmics i els poders polítics (si no és que acaben essent la mateixa cosa) per a malbaratar el territori i construir, construir i construir. I tot això, per què? No deu ser perquè facin falta habitatges, en tot cas estan mal repartits: n’hi ha de buits, n’hi ha que s’ofereixen a preus desorbitats per a turistes, n’hi ha que encareixen els lloguers descaradament per a expulsar els llogaters de sempre, n’hi ha que es derrueixen abans no puguin ser ocupats per gent necessitada… No conec a fons el cas d’Alella, però no em puc creure que els seus ciutadans necessitin nous habitatges a preus d’escàndol; ni encara menys dues o tres superfícies comercials. A Cornellà de Llobregat, on els Montilla & Balmón van ser uns malaurats profetes, tot substituint terres de cultiu per muralles horitzontals de formigó on es van col·locar centres destinats al consum, acaba de tancar el Llobregat Centre (conegut popularment per Eroski). A partir d’ara, aquella massa immensa de totxana i pre-fabricats serà una ruïna contemporània, com tots els centres comercials en desús que es troben escampats pels Estats Units i que ningú no sap què fer-ne. Sempre anem tard, nosaltres.

Qui entengui aquest escrit com una rèmora romàntica, com un cant al món rural, anirà errat. No es tracta de defensar els terrenys fèrtils com a paradigma virginal. També se n’ha de modernitzar la preservació i l’ús. Primer evitant allò que fa poc denunciava un article: els fons d’inversió, els grans capitals han començat a comprar terres de cultiu com a nova manera d’especulació. Aquests oligopolis no fan això per regenerar el camp, no cal ser gaire espavilat per a saber-ho: hi posaran plaques (una altra muralla quasi horitzontal) en connivència amb les empreses elèctriques, hi faran parcs d’atraccions, vendran les terres a les grans empreses de l’agricultura intensiva (els Bonàrea o els Tarradellas de torn). I, mentrestant, als pagesos a peu de camp se’ls infligeix un càstig continuat, una altra mena de muralla: la burocràtica.

Un informe de la cooperativa Arran de Terra, centrada en l’assumpció d’una sostenibilitat alimentària, ens indica que el 2016 la dedicació ocupacional del sector primari havia baixat a Catalunya fins a l’1,6% (el 1950 era d’un 25%, aproximadament). Amb aquesta proporció, com podem pensar que la Catalunya pagesa podrà sobreviure? Com podrà abastir d’aliments de proximitat la població? Com podrà mantenir-se la producció vinícola d’Alella si es va reduint el conreu del raïm a les seves terres?

Ajuntaments com els d’Alella, Cornellà o tants altres no pensen en el futur. Volen estendre la muralla horitzontal de formigó als seus municipis. Aquestes muralles que confinen els nutrients de la terra a la foscúria, a la infertilitat absoluta. Que és i serà la nostra pròpia obscuritat alimentària.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes