Les declaracions de Marta Rovira en què deia que el govern havia rebut l’avís que l’estat espanyol estava disposat a causar morts després de la declaració d’independència han desfermat una enorme polèmica. La secretària general d’ERC ha rebut acusacions i amenaces de tota mena i el govern espanyol i els partits unionistes l’han acusada –i han acusat tot l’independentisme– d’inventar-se l’amenaça per a tenir –diuen– una excusa que justificàs l’actuació del govern català el 27 d’octubre. No podíem esperar-ne res més, és clar.

Rovira ha posat tres noms sobre la taula (Ribó, Urkullu i Omella) i ha dit que tots tres van advertir que l’estat estava disposat a desfermar un enorme nivell de violència. Omella ho ha negat i Ribó ha explicat en detall què va dir, sense esmentar la paraula ‘morts’. Urkullu, molt en la seua línia, calla.

Des del 27 d’octubre han circulat moltes informacions, molt concretes i detallades en alguns casos, sobre què va passar durant aquelles hores. Algunes d’aquestes informacions encara no s’han pogut contrastar adequadament per dificultats evidents i perquè conformen un trencaclosques complicat, amb moltes peces per encaixar. Estic segur que és un afer que acabarem sabent fil per randa, però ara com ara, amb l’anàlisi de les declaracions i les dades que sabem, ja n’hi ha prou per a afirmar que d’amenaces n’hi hagué i que, de fet, només unes amenaces molt excepcionals poden explicar què va passar i la reacció del govern català després de la declaració d’independència.

Tinguem present, sobretot, que el president Puigdemont en va parlar amb molta claredat i rotunditat en la primera explicació sobre els fets, el dimarts 31 d’octubre, ja a Brussel·les. En aquella compareixença, el president de la Generalitat va dir: ‘Aquest govern hauria pogut optar per forçar els funcionaris fidels al govern a iniciar una disputa per l’hegemonia, però ha preferit garantir que no hi haurà enfrontaments, que no hi haurà violència. No es pot edificar la República de tots des de la violència. Si l’estat espanyol vol edificar el seu projecte des de la violència serà decisió seva, però no ens pot arrossegar a un escenari que el moviment sobiranista ha rebutjat de manera consistent, com hauria de fer tot demòcrata.’

El contingut de la intervenció és inequívoc. Tothom entén a què fa referència. Vist des d’avui, a més, crida molt l’atenció que en aquell moment no fos respost per ningú. Els mateixos que ara acusen l’independentisme d’inventar-se una amenaça que diuen que és inexistent curiosament no ho van fer aquell dia, un detall gens anecdòtic. I igualment cal dir que els qui asseguren que les afirmacions de Rovira són un discurs improvisat, que apareix ara per mirar de justificar l’actuació del govern aquells dies tornen a manipular els fets. Perquè ningú no pot discutir que aquesta, precisament, va ser la primera explicació que es va donar.

Però la cosa que més sorprèn és que es vulga negar fins i tot la credibilitat de l’amenaça. Perquè sembla que va haver-hi amenaces concretes i també actuacions molt directes que indiscutiblement caldrà documentar abans de publicar-les. Però és evident que hi ha unes altres amenaces i actuacions que són documentadíssimes i públiques.

El recurs a la violència per part de l’estat espanyol no s’ha amagat en cap moment. Sobre això, hi ha declaracions inequívoques, com les de la ministra Cospedal una vegada i una altra. Sobre això, hi ha comentaris molt directes de polítics unionistes (com ara Luís Garicano, de Ciutadans, que diu que hauria pogut haver-hi morts). Hi ha dades com les que s’han anat destapant aquests dies de moviments de tropes i armament. Però per sobre de qualsevol altra cosa hi ha la constatació que des del mes de setembre la violència és la base de l’estratègia espanyola a Catalunya. Què va passar el primer d’octubre, si no? La violència que vam viure al carrer va ser enorme. En aquest cas, la dels uniformats. Però és que la violència dels de paisà no s’ha aturat ni un moment. A cada manifestació hi ha actes violents i agressions.

Algú dirà que Marta Rovira és la primera que ha fet servir el mot ‘morts’ i que això és elevar un grau les acusacions que va fer des del primer dia el president Puigdemont. Jo no ho crec pas. Quan Puigdemont diu ‘aquest govern hauria pogut optar per forçar els funcionaris fidels al govern a iniciar una disputa per l’hegemonia’, i ho relaciona amb la violència, és ben senzill d’entendre que fa referència als Mossos i a un possible enfrontament amb la policia espanyola que no era en absolut descartable –de fet, va haver-hi un incident a la incineradora del Besòs que molta gent va considerar ja un enfrontament entre totes dues policies. I si el president parla d’un enfrontament entre dues policies armades, aleshores la possibilitat que hi hagués morts –tothom ho pot entendre– és evident.

Siga com siga, digueu-me, a més, quina explicació tindria que el govern que ja va resistir la violència de les porres i les càrregues durant el referèndum, aquell que va suportar les detencions de càrrecs dels seus departaments, acceptàs, de sobte, un camí diferent i renunciàs a resistir i desplegar la República, després d’haver-la proclamada. Quina explicació tindria si no fos perquè fent-ho haurien posat en risc alguna cosa encara més important i greu, i això poden ser poques molt poques coses ja, vides. Perquè és un canvi d’estratègia radical, i de conseqüències gravíssimes. Un canvi tan gran què només s’explica si la violència que els anunciaven era molt més intensa que la que havien hagut de suportar només dies abans i si el nivell de l’amenaça, per tant, no era igual que el que ja havien viscut, sinó tan i tan superior que es feia inacceptable.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb