26.01.2025 - 21:40
La psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar (Molina de Segura, Múrcia, 1958) va detectar el fenomen en el seu consultori. Amb els anys, observava, cada vegada més perplexa, l’augment de la incapacitat dels seus pacients per a explicar-se, per dir d’on prové el seu malestar i elaborar un relat sobre ells mateixos, per intentar de relacionar els seus símptomes amb la seva biografia. Ho consultà amb més col·legues i tots havien experimentat allò mateix els darrers anys. Era una tendència creixent, paral·lela a l’omnipresència del món digital, com més va més important. Tenien paraules, sí, però havien perdut la capacitat d’usar-les elaborant un relat biogràfic. López Mondéjar estudia a fons aquest problema a Sin relato, premi Anagrama d’assaig 2024.
En l’assaig anterior, Invulnerables e invertebrados (Anagrama, 2022), ja havia desenvolupat el concepte “homes i dones buits”, éssers amb una gran manca de profunditat reflexiva causada pel sistema social i laboral que, com a solució, fomenta encara més l’anul·lació del pensament. Les plataformes i xarxes socials són la clau d’aquest procés de deshumanització. “L’absència sistemàtica i progressiva de la capacitat de traslladar al llenguatge les nostres experiències ens buida, precisament, d’aquestes experiències, ens uniformitza i ens converteix en analfabets afectius, en ciutadans acrítics i individualistes”, reflexiona l’autora.
Dit de manera gràfica: els algorismes et buiden per dins per col·locar-te els seus productes, siguin comercials, ideològics o d’entreteniment. Se substitueix el pensament i el coneixement individual pel consum d’informació sense contrastar. S’anul·la així el pensament crític, se simplifica el discurs, s’homogeneïtzen les masses i s’atrofia el pensament i la capacitat d’explicar-se autònomament.
D’aquesta manera es van formant persones sense subjectivitat o identitat pròpia. En conseqüència, més influïbles per propostes com les idees extremistes i populistes, religioses o polítiques, gihadistes o neofeixistes; les negacionistes (antivaccins, contra el canvi climàtic, etc.), o les teories conspiranoiques promogudes per les xarxes socials. Les idees de la Il·lustració han entrat en decadència a causa de l’expansió digital que, majoritàriament, actua al marge del coneixement i la raó. Fins i tot, observa ella, ha disminuït la nostra capacitat de conversar i, per tant, de pensar i d’imaginar.
D’observar la incapacitat dels seus pacients per a explicar-se, l’autora va passar a emprendre un intens i rigorós treball d’investigació cultural per a estudiar i definir l’abast del fenomen en la societat actual. Per això, la seva reflexió profunda i diversa poua en fonts de la filosofia, de la sociologia i de la psicoanàlisi. Dels temps de Walter Benjamin, als anys trenta, en què alguns pensadors com ell van començar a detectar aquest problema, aleshores incipient, fins als més joves analistes crítics del món digital, passant per Paul Ricœur, Hannah Arendt i Günther Anders. Amb constants referències a la literatura i al cinema, o als estereotips reals o ficticis de Kaspar Hauser, Madame Bovary i el Quixot.
Tots som mimètics com el Quixot, ve a dir l’autora, que imitava els herois de les novel·les de cavalleria, o com Emma Bovary, que es comportava com les heroïnes de les novel·les que llegia. “El problema –escriu Lola López– és qui són avui els nostres models, quins ideals mouen la societat de la informació; i crec que un, mal que ens pesi a molts, és la ignorància. Donald Trump és el paradigma d’aquest símptoma social, que fa uns quants anys vaig batejar amb el nom de ‘estultofília’ o ‘passió per la ignorància’.”
Dels pacients als grans pensadors
D’entrada, Lola López fonamenta les bases del seu estudi en l’observació clínica personal, amb exemples de pacients seus o dels seus col·legues, a qui també interroga sovint sobre les qüestions que l’inquieten i, òbviament, en l’evolució científica de la psicologia i la psicoanàlisi en l’estudi de la ment i el caràcter dels individus. Però, a més, aquest assaig és molt ric en observacions reveladores i exemples extrets de la vida actual i de la cultura en totes les seves manifestacions (literatura, cinema, televisió…) com el marc en què es desenvolupen i transcorren les nostres vides.

La reflexió sociològica i històrica la porta també, per exemple, a aprofundir en les arrels del nazisme o el gihadisme i la capacitat que tenen d’aconseguir una adhesió cega, fanàtica i multitudinària. Però també, a provar de dibuixar el mapa del present social i cultural amb el foment de la ignorància i l’orgull per la incultura entre els joves, o de l’aviciadura i els capricis dels infants, un estadi que els pares, per pur narcisisme emocional, allarguen cada dia més; o el fenomen del gran mercat de llibres, cursets i mètodes diversos d’autoajuda i salut; o el fet, com més va més estès entre els joves, de parlar molt per no dir res, o no escoltar, no reflexionar, inventar personalitats virtuals que acaben essent per a ells més reals que la seva vida, imitar els influenciadors, youtubers i tiktokers, la precarietat laboral i d’habitatge, l’ecoansietat, la indefinició de gènere, el convenciment que, facin què facin, no canviarà res, etc.
Si l’individualisme neoliberal i el món digital ens allunyen d’allò que consideràvem la condició humana, som, per tant, avui, menys humans?, arriba a preguntar-se l’autora, que és molt severa i exigent en el seu diagnòstic.
L’obsolescència de l’home, segons Günther Anders
Un dels pensadors més citats a l’assaig és el filòsof jueu-alemany Günther Anders (1902-1992). Del seu llibre L’obsolescència de l’home II (1980), l’autora n’extreu una llarga cita inicial molt lluminosa, en què, en resum, diu que per a apagar qualsevol revolta la violència hitleriana ja és obsoleta. N’hi ha prou de crear un condicionament col·lectiu tan poderós que elimini de les ments la paraula “revolta”. “Un individu inculte té solament un horitzó de pensament limitat i, com més se’n limiti el pensament a preocupacions mediocres, menys pot rebel·lar-se. Per tant, hem d’aconseguir que l’accés al coneixement sigui cada vegada més difícil i elitista.”
Cal recórrer a la persuasió, no a la violència directa, diu Anders. La televisió difondrà espectacles emocionals i instintius en massa. La sexualitat passarà al primer pla com a tranquil·litzant social. Es fomentarà la lleugeresa; que l’eufòria de la publicitat esdevingui norma de la felicitat humana i model de llibertat. L’home massa haurà de ser tractat com un vedell, que cal vigilar, com el ramat. Tot allò que adormi la seva lucidesa és socialment bo. Tot allò que la desperti ha de ser ridiculitzat, sufocat, combatut. Qualsevol doctrina que desafiï el sistema ha de ser designada com a subversiva i terrorista, i els qui hi donen suport han de ser tractats com a tals.
Són paraules d’una clarividència profètica exemplar, com les del seu col·lega Walter Benjamin que, l’any 1933 a Experiència i pobresa, ja va detectar en els seus contemporanis l’atròfia narrativa: “Qui troba avui gent capaç de narrar com cal? Potser els moribunds diuen avui paraules perdurables que es transmeten com un anell de generació en generació?”
Dels grans relats a l’storytelling
Segons l’investigador francès Christian Salmon hi ha hagut tres grans crisis narratives lligades a la desproporció entre els mitjans humans i els instruments mecànics. A la Gran Guerra, a la Segona Guerra Mundial i, la tercera, d’ençà de la fi de la guerra freda fins a la universalització d’internet. Per aquest autor, els grans relats de la història que transmetien saviesa i experiència, d’Homer a Shakespeare, han estat substituïts pels storytelling (‘narradors d’històries’), que omplen la realitat de relats artificials, anecdòtics, que propicien l’enfrontament i fan perdre la confiança en el llenguatge.
Els storytelling han estat importants en les campanyes electorals de Reagan, Clinton, Sarkozy i Ségolène Royal. Després, amb l’expansió de les grans plataformes digitals, arriba l’era de l’enfrontament i l’ascens de Donald Trump. Es configura un nou concepte de veritat. Apareixen noves bombolles informatives que seleccionen (o inventen) la informació d’acord amb les opinions dels usuaris, sense contrastar res, que seria l’exercici mínim i imprescindible de rigor periodístic. La veritat i la mentida es confonen. La batalla de Twitter substitueix l’storytelling, les pulsions s’imposen sobre el diàleg, hi ha una absència de relat, gairebé un “fàstic per la paraula”.
L’informe del 2023 de Reporters sense Fronteres adverteix que es difuminen les fronteres entre la veritat i la mentida, allò que és real i allò que és artificial, els fets i les fake news, i això fa perilla el dret d’informació. Hi ha mentides difoses fins i tot per l’autoritat. L’autora cita l’exemple de la mentida que Hamàs havia decapitat quaranta criatures, confirmada per Joe Biden, que va arribar a afirmar haver-ne vist fotos, fins que la Casa Blanca va haver de desautoritzar-lo i negar la informació.
Una vegada més, és admirable la intel·ligent i precoç visió de futur de Günther Anders, que l’any 1959 escrivia: “Els aparells ens lleven la parla; per això ens transformem en menors d’edat i en subordinats.”
L’oblit de l’humà universal
La psicoanalista Lola López afirma que, com si fos l’exposició a un entorn traumàtic, l’espai digital produeix la fragmentació del món de la vida. Hi ha bombolles digitals pensades perquè els usuaris només consumeixin continguts que reafirmen els seus prejudicis i creences. Són comunitats tancades, que propicien la polarització del pensament, l’adhesió fanàtica i l’odi al contrari o, simplement, als que són fora de la bombolla.

A més, com subratlla l’autora, cada vegada la precarietat laboral desdenya més les necessitats humanes universals de descans, sostre i transcendència. Els drets humans reculen. L’esclavatge, per exemple, encara vigent en països d’Àsia i Àfrica, ha tornat a Occident, amb contractes porqueria i falsos autònoms, com passa en empreses com Delivery o Globo. La lluita per a aconseguir condicions de treball i de vida més humanes ha disminuït a causa del liberalisme i la deriva identitària propiciada pel neoliberalisme. La solidaritat de classe es dilueix perquè es fragmenten les reivindicacions en col·lectius cada vegada més petits.
Som cíborgs tecnològics, híbrids humano-tecnològics. Combinem estratègies neuronals, corporals i tecnològiques. Els aparells ja són part del nostre cos. Perdre’ls és com una mutilació que ens causa angoixa perquè quan desapareixen també desapareix una part de la nostra memòria i de la nostra identitat. La condició digital ens modifica en profunditat i no precisament en la direcció prevista, conclou l’assaig.
Per l’autora, la qüestió seria, citant Freud: com podem construir sobre tanta incertesa planetària un temps en què “passat, present i futur siguin com les perles d’un collaret enfilat pel desig”?
Posar al centre la vulnerabilitat de l’humà
La revolució industrial, el capitalisme verd, la revolució digital i tecnològica s’han fet i es fan amb una absoluta improvisació, conclou l’autora; és a dir, sense tenir en compte els factors materials i personals que cal respectar per no malmetre la nostra fràgil condició humana. Cal tornar als conceptes de llibertat i dignitat humana, afirmen alguns pensadors.
Cal reivindicar el nostre caràcter d’éssers espirituals, dotats d’una consciència immaterial que les ciències naturals no arriben a explicar del tot, exposa. S’ha de revalorar l’empatia i la compassió, la fricció i el contacte entre individus i el retorn a la imaginació narrativa que anem perdent. Convé reivindicar les humanitats, avui marginades de l’educació general. Com afirmava el professor italià Nuccio Ordine, l’art i la literatura ensenyen a imaginar la situació d’uns altres éssers humans, a generar empatia i compassió. La democràcia, si manca empatia als ciutadans, engendrarà marginació i desigualtat.