La reunió de la comissió bilateral entre els governs català i espanyol no podia donar grans fruits, tenint en compte les condicions actuals, és evident. Però, malgrat això, hi havia un cert interès a observar si la ministra Meritxell Batet era capaç d’escenificar res, per petit que fos, que fes entendre que el canvi de color a la Moncloa significava alguna cosa en relació amb Catalunya. Però res de res. La senyora Batet es va limitar a recitar una avorrida lletania de comissions administratives a constituir, va prometre –a hores d’ara!– que es compliria l’estatut i, això sí, va repetir totes i cadascuna de les consignes del bloc del 155. A sobre, revestides d’imparcialitat governamental, que ja té gràcia, per no dir barra, la cosa.

El conseller Ernest Maragall va respondre de manera excel·lent a la ministra Batet ahir mateix, a la conferència de premsa posterior. Maragall, en una frase molt definitòria, va mostrar-se estranyat pel fet que el govern espanyol parlés ‘com si fos aliè a tot el que ha passat’ i es va queixar que qüestions que havien insinuat de paraula que resoldrien –els recursos contra lleis com les d’urgència energètica i habitatge– ara no es puguen ni arribar a tractar perquè són enviades a les negociacions multilaterals, les cèlebres trobades del cafè per a tothom. No entenen què vol dir bilateralitat i no entenen què vol dir normalitat, va sentenciar amb un punt d’amargor el conseller republicà.

Arribats a aquest punt, l’única diferència real entre el govern de Pedro Sánchez i el de Mariano Rajoy és que el govern de Pedro Sánchez és més educat. Formalment parlant, vull dir. Però el fons és exactament el mateix. Perquè encara ningú no és capaç de veure cap diferència entre ells, més enllà que aquests d’ara seuen a la taula i miren com parles. Perquè escoltar, això que en diem escoltar, és evident que tampoc no ho han fet.

Batet es va limitar a negar la realitat, com Rajoy, i a dir una vegada i una altra que el govern socialista tenia un projecte per a Catalunya. Però no va saber dir ni una sola característica d’aquest projecte, evidentment, inexistent. Perquè no em negareu que és còmic que ara, amb totes les coses que han passat en aquest país des de la sentència contra l’estatut, algú des de Madrid, per més socialista catalana que siga, puga pretendre que el fet de prometre que finalment compliran l’estatut retallat, vuit anys després, serà suficient per a canviar res en aquest país.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb