Miró i l’arbre de Mont-roig

La visita al taller es completa amb una ruta pels seus paisatges creatius, evocats també en una biografia que acaba de sortir

Mercè Ibarz
15.06.2018 - 20:01
VilaWeb
Aquí treballava Miró. Fundació Mas Miró, 2018

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja es pot anar a veure la Masia mironiana, la que va donar peu al seu meravellós quadre i a uns quants paisatges més de Mont-roig. Però, siguem precisos: podrem entrar en allò que no va pintar, perquè la masia pròpiament del quadre era la dels masovers, al costat. Sigui com sigui, la visita s’ho val. El Mas Miró ha obert les portes i tenim accés als espais que més van ajudar Joan Miró a esdevenir la persona i l’artista que volia ser. No era gens senzill, perquè tenia moltes coses en contra. Un pare despòtic i unes capacitats artístiques que no passaven precisament pel dibuix, que sempre li va costar molt. Però tenia una gran resistència interior, va tenir un bon mestre, Francesc Galí, que el va deixar dibuixar a la seva manera i, sobretot, va trobar refugi a Mont-roig.

‘Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig’, diria més tard, de la mateixa manera que Picasso diria que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. No estem davant d’afirmacions que busquen agradar, sinó de pistes que informen de com el paisatge dóna respostes als creadors en temps de recerca de camins d’expressió i d’alliberament. En el paisatge, la persona es troba a ella mateixa. Miró era fill d’un rellotger, fill al seu torn d’un ferrer, que volia un ofici profitós per al seu noi. Es va oposar amb ferocitat a la vocació del fill, que volia ser pintor. El va obligar a ser comptable. A punt de fer els divuit, Joan va patir una crisi nerviosa i va emmalaltir de tifus. La família el va enviar llavors a Mont-roig, on havia comprat una finca. I allí, el noi es va recuperar i allí va persistir en la seva vocació primera. El pare l’escridassava: ‘Fins l’aire que respires em pertany’. Joan Miró ho recordaria sempre, a l’hora de la mort també.

Miró era ‘el nen que parlava amb els arbres’, títol que Josep Massot ha donat a la biografia, documentada i perspicaç que acaba de sortir (Galaxia Gutenberg). El paisatge mironià de Mont-roig ha canviat des de llavors, la via del tren passa massa a la vora del mas i tants elements de fa cent anys han desaparegut, però encara s’hi conserva un cert esperit. Miró va pintar La masia el 1920-1921, aviat farà un segle. És la construcció que hi ha al costat, a la dreta, de l’actual Mas Miró. A dintre, hi trobarem les estances pràcticament tal com eren quan ell era jovenet i quan després les va ocupar amb la seva pròpia família. I el seu taller, amb les restes de pintura i les voltes magnífiques que emmarquen aquest espai de treball.

‘Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig. Mai he perdut aquest contacte amb Mont-roig. M’ha donat la força d’un arbre.’

És el paisatge emocional de Miró per excel·lència. En poques ocasions més tracta el paisatge de forma tan recognoscible en la seva obra, on impera el paisatge interior i la representació del firmament nocturn, les Constel·lacions que faria en els inicis de la Segona Guerra Mundial, a Normandia, abans de tornar cap a Barcelona (gràcies a gestions de familiars, un episodi que la biografia de Massot il·lumina). És on torna cada estiu fins el 1976 (excepte en els anys de guerra), carregant les piles de la imaginació i de la gosadia de crear. Quan tenia dubtes, de jove, anava a parlar amb Picasso, que ja el 1920 li havia recomanat, a París, trencar amb el noucentisme perquè ‘a Catalunya fan falta passió i heroisme’. Miró ho va fer sobretot aquí. 

Aquest paisatge emocional mont-roigià es pot seguir ara a través d’una ruta, que ressegueix els llocs: el paratge de la Roca, on hi ha l’ermita de Sant Ramon, que va pintar amb volums cubistes el 1916. La platja, que aquell mateix any va pintar també, ara amb traços impressionistes. Entre aquell any i el següent, pinta el poble des de diversos vessants. I també recull de la platja pedres, troncs i arrels que després transformarà en escultures.

I així va anar provant estils i maneres fins a arribar a La masia el 1921-1922. Avui que les pantalles dels mòbils ens acompanyen a tot arreu, és ben recomanable que busqueu aquest meravellós quadre a Google i quan arribeu al Mas Miró –gaudireu de debò– deixeu que us acompanyi. Quan a París no li feia cas ningú i passava gana, l’hi va comprar Ernest Hemingway, amb qui Miró es trobava per boxar. Un pintor sempre ben vestit, murri, callat, feiner, que tenia cops amagats. 

El quadre s’exposa ara a la National Gallery de Washington. El paisatge que el va inspirar serà sempre nostre, serà sempre a Mont-roig.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes