Miquel Adam , ahir a la ciutat de Barcelona (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

Miquel Adam (1979) acaba de publicar el llibre L’amo (l’Altra Editorial) novel·la de ficció sobre les relacions laborals tòxiques i abusives dins una editorial. És un món que Miquel Adam coneix de primera mà, perquè fa vint anys que hi treballa: ha passat per l’Editorial Laertes, Edicions La Breu, Edicions de 1984, el Grup Som i aquest febrer engegarà la Segona Perifèria, la seva editorial independent. L’amo és la seva primera novel·la, i el seu segon llibre, després del recull de contes Torero d’hivern (Edicions de 1984). Amb aquesta novel·la dramatitza un tema poc tractat a casa nostra: l’assetjament laboral i les conseqüències que té. VilaWeb va entrevistar ahir Miquel Adam a la ciutat de Barcelona, a mig camí del Moll de la Fusta, seu de la Setmana del Llibre en Català, i del passeig de Sant Joan, seu de l’Arc de Triomf.

Heu escrit una obra de ficció sobre un cap de premsa que és objecte de la tirania d’un editor. I a la vegada, vós, Miquel Adam, vau treballar de cap de premsa d’una editorial. La gent es demanarà si parleu de l’editorial on treballàveu.
—Jo parlo del ressentiment laboral. Del ressentiment d’un treballador del sector cultural, que m’interessa especialment, i que conec. Com a narrador necessito saber què trepitjo. Fa vint anys que treballo en això: he vist i m’han explicat de tot. Els personatges de la novel·la responen a uns arquetips que ens podem trobar arreu. Jo he procurat ser tan ambiciós com ha estat possible com a escriptor. Aquesta capa de saber qui és qui no m’interessa, vull que caigui de pressa i que el lector se centri en allò que busco.

I què busqueu?
—Parlar de la microviolència, de les humiliacions cap als treballadors en una oficina. Tothom ha tingut experiències d’aquestes, i no són menors. Pots parar boig. No has vist gent treballant que de sobte enfolleixen, a quaranta o cinquanta anys? Què els ha passat? Doncs microviolència durant dècades. El narrador ja ho sap, que el seu és un problema menor. Hi ha maquiles a Mèxic: això sí que és un problema. Però el narrador s’ha d’ocupar del seu dolor, resoldre el seu problema. I el seu mal és format de molts dolors petits que es van acumulant dia a dia. Fa poc escoltava un pòdcast de Deforme semanal, en què deien que parlar serveix per a fer intolerables coses que fins ara s’havien tolerat. Hi ha situacions a les feines, a qualsevol feina, que a parer meu són intolerables. Una violència latent, petita, que tolerem, però que és intolerable.

Humiliacions que rep el cap de premsa de l’editorial del llibre?
—Caldrà que els camarades lectors es gratin la butxaca per descobrir-ho!

Per què heu triat República Txeca com a país on passa la novel·la?
—Per què és un país interessant, petit, amb dues llengües que hi han conviscut fins fa quatre dies, que ha viscut una dictadura, i que és a prop d’un país importantíssim de la indústria editorial, Alemanya.

Els tres protagonistes de la novel·la són l’editor K i els dos assalariats: el Primer Hàmster i el narrador. Com és l’editor K?
—Un petit tirà que arrossega el seu ressentiment. Que ha rebut una educació antiga que aplica a la seva feina. K ha viscut una dictadura comunista, l’estalinisme. I per molta Primavera de Praga que hagi fet, no deixa de tenir tics autoritaris. L’autoritarisme l’ha mamat. Ara, en democràcia, voldria ser acceptat per la intel·lectualitat del país. I no se n’ha sortit. Aquest ressentiment, volgudament o involuntàriament, el transmet a l’oficina.

Té dos assalariats: l’un, el Primer Hàmster.
—La figura més interessant i problemàtica de la novel·la. Un innocent culpable. Un col·laborador necessari per a construir un ambient enterbolit. Fa de frontissa. Estima i odia K. Però potser l’estima més que no pas l’odia. És l’Ariadna que teixeix el fil per on Teseu es va perdent al laberint. Fins que Ariadna desapareix, i abandona Teseu a la seva sort.

I el segon assalariat: el narrador.
—El narrador és un covard i també arrossega els seus ressentiments. La crisi del sistema és acollonant i té una por cerval a perdre la feina. El lector veurà un treballador que es deixa domesticar pensant que així es guanyarà la confiança del seu cap. Però en una relació tòxica mai no s’és prou bo per a l’altre. L’assalariat va baixant als seus inferns laborals i es va destruint com a persona, es va enverinant i va aprofundint en el seu laberint. Però alerta, aquest oficinista té instints que l’empenyen cap a la total submissió per poder sobreviure, però també contrainstints que li xiuxiuegen que per a sobreviure ha de fer justament la contrària.

El paper de les filles.
—Amb les filles s’adona que el seu circ laboral és tan petit, tan patètic, davant l’explosió de vida i caos que viu a casa…! La paternitat és l’última armadura que li cal, a un home, per a suportar merdes laborals, per a poder passar de tot. Ell ho intenta. Però quan acaba la seva baixa de paternitat es torna a encadenar a la taula. Ell intenta fer el cor fort, però no se’n surt. Una altra batalla perduda. Però les nenes obren les primeres escletxes de la rebel·lió. Es nega a permetre que tinguin un pare que visqui amb por vuit hores al dia.

Fins a quin punt aquest llibre és un exemple d’escriptura guaridora?
—Vaig començar aquesta novel·la amb llapis i paper. Sense cap intenció de publicar res. La veu que havia fet servir a Torero d’hivern era massa immadura. No m’hi sentia còmode. Alguna cosa havia passat. L’humor irònic i naïf no em servia. I de sobte vaig trobar una veu que clamava per explotar. Una veu fosca, amb una energia molt fosca. La veu d’algú que és a baix de tot. Superressentit i enrabiat. He conviscut molts anys amb aquesta veu. L’he vista evolucionar. Era la veu d’un mort i he aconseguit que sigui la veu d’un supervivent. I algú que ha sobreviscut sent el ressentiment d’una manera molt peculiar. Poca broma, amb aquesta gent que ha sobreviscut. Fixa’t des d’on parla, el narrador. Des de quin instant precís parla. Mira enrere i comprèn què li ha passat. Està cagat de por perquè sap que ha de fer net de tot el ressentiment per poder construir alguna cosa. Amb ressentiment no es pot construir res. I per això atura el temps a l’estació de metro, que és una mena de purgatori, i passa comptes per poder sortir-se’n.

El món laboral necessita un Me Too?
—Les meves amigues m’han avisat: no comparis una agressió sexual amb això que li passa al teu protagonista, i no ho faré. Només puc dir que el meu protagonista segur que admira el valor d’aquestes dones que han trencat un silenci mil·lenari, camarada: mil·lenari. Les dones parlen perquè saben que parlant les coses tolerades passen a ser intolerables. L’assalariat de la novel·la està sol en el seu laberint. I se sent sol perquè els seus amics no acaben de comprendre que baix que ha caigut, i no ho comprenen perquè el paio no s’explica. Una cosa molt masculina: no explicar res.

L’assalariat sí que ho explica a la dona.
—La dona és un personatge molt secundari de la novel·la, però també molt important. La dona sí que té collons de fer fora K de casa seva. Ella sí que té pebrots. Ell, no. Ella està al corrent de tot plegat, però pren distància irònica: paio, tu no ets una víctima. Potser és més cabal. El protagonista potser (potser) és un exagerat. Perquè la literatura és exageració.

La gent en aquest llibre trobarà les misèries del món editorial?
—El món cultural, editorial, també el periodístic, tenim una mena de prestigi que és de cartó pedra. Feines molt mal pagades, que quan les comences creus que hauries de pagar per fer-les, i no cobrar, de com estimes la literatura, el teatre, el cinema. I això obre les portes de l’explotació laboral. El periodisme no dóna, el món del llibre no dóna, el teatre no dóna. D’acord, però almenys sigues respectat a la feina. Pots viure amb quatre duros, però no pots viure amb el pes de la humiliació a l’esquena.

Bibliografia que us ha ajudat a entendre la psicologia de l’assalariat, i les relacions laborals que hi descriviu
—N’hi ha molts, de llibres. Te’n diré tres: Estupor i tremolors, d’Amélie Nothomb; amb 120 planes et deixa planxat. Biografia de Kafka, de Reiner Stach; són dos volums: 2.500 planes.

2.500 planes us heu llegit?
—Si. I amb els nens acabats de néixer. I dormien molt. Recordo adormir-los i posar-me a llegir. Meravella de llibre. T’explica Praga, els conflictes culturals des del segle XVII i sobretot la psique de Kafka. Ni sota tortures no diré que Kafka m’ha inspirat. Però és la seva psicologia, la que hi ha aquí. La psicologia de Kafka és la del paio atrapat. I covard. També és l’home que va escriure La carta al pare. Això meu no deixa de ser una mena de Carta al pare. Kafka tenia una feina bastant absurda. Tenia aspiracions literàries. Vaig empatitzar molt amb la seva psicologia. I per acabar Feines absurdes, de David Graeber; llibre que no em va inspirar, sinó que em va confirmar. El que he fet té lògica. No sóc un tarat que m’invento coses. Exposa tota una tipologia de feines absurdes que és acollonant.

Per exemple?
—Els treballadors diana. Algú contractat per rebre queixes que no pot resoldre. No té poder per a solucionar-les. O treballadors lacais, contractats només per fer semblar important el seu cap. També he après que hi ha feines de merda i feines absurdes. Una feina de merda pot ser el repartidor de Glovo. Molt mal pagada, mal considerada. Però útil. Et porta les coses a casa. Una feina absurda no aporta res. Si desapareixen, ni ho notaries. O la teoria de la influència fallida: això neix de la infantesa. De nen agafes un sonall i descobreix que té una mena d’influència en el món. Però quan algú et talla la influència, et tornes un desgraciat. Ningú no somriu. Si com a cap de premsa vols tenir influència sobre els periodistes, i de sobte te la prenen, no et deixen influir, et converteixes en un desgraciat.

Escrivint aquest llibre us tanqueu portes del món editorial, del qual encara formeu part?
—Les portes tancades ja eren tancades. Les que estan per obrir, encara per obrir. Ara, aquesta novel·la passa a Praga. Perquè és im-pos-si-ble que això passi aquí, perquè aquí som molt bona gent. Dit això, com a escriptor em sento plenament alliberat, amb aquesta novel·la. Ha estat una catarsi. No per haver explicat misèries, sinó perquè he cavalcat una veu. He agafat un cavall salvatge i, en lloc de domesticar-lo, l’he muntat. Estic molt content d’haver galopat aquesta veu fins al final. I estic radiant.

Havíeu fet contes. Ara novel·la. Diferències?
—He tingut més anys i més paciència. Una novel·la és paciència. I reescriure molt. Reescriure, pensar i congelar. És una novel·la que he fet els diumenges d’agost durant sis anys. Ha estat magnífic. Te n’oblides, i quan hi tornes, t’és fàcil de treure i posar. Vaig passar-ho a l’ordinador. I no va ser fins al final que vaig veure que la literatura pesava tant que les contrapartides semblaven insignificants. Hi ha tanta fraseologia, sobre això: “Un escriptor és capaç de vendre la mare per una bona frase.” Això ens ho creiem, o no ens ho creiem? “Quan en una família neix un escriptor la família se’n va a prendre pel sac.” Un escriptor ho fa servir tot, ho usa tot. I et diré una altra cosa: estem contents o no de les postals de Manuel de Pedrolo que diuen que “una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”? Doncs això.

A la República Txeca aquesta, quines altres característiques hi veieu en l’àmbit cultural?
—Que a la República Txeca hi sobren lacais i hi falten bufons.

Tindreu cap de premsa a la vostra nova editorial?
—Sí. I el penso tractar amb molt de respecte. Aquest llibre algú el veurà com una mirada al passat, però per mi és una mirada al futur. Aquest llibre és una soga que molt gustosament jo em poso al coll. Per manar cal tenir autoritat, però no caiguis mai en l’autoritarisme. Si mai em passa que sóc com K, m’acomiadaré a mi mateix.

Res més a afegir?
—S’ha de parlar, peti qui peti.

Podeu compra L’amo a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.