Miquel Adam (Barcelona, 1979) debuta amb el seu primer llibre, ‘Torero d’Hivern‘ (Edicions de 1984) recull de relats d’autoficció. Dit per Adam mateix, al llibre ‘hi apareixo jo tota l’estona’, però ficcionat. I ple d’humor i tendresa, com assenyala la crítica de Xavier Aliaga a la revista El Temps. El món d’Adam és un món de perdedors, com els toreros d’hivern del títol (a l’hivern no hi ha temporada), però escrit d’una manera que deixa al lector un regust final de bon to, energia i optimisme que en més d’una ocasió arriba a franca i llarga riallada.

Adam treballa al departament de comunicació d’Edicions 1984, però abans ho havia fet a labreu edicions, des d’on va editar amb passió Doblàtov. Miquel Adam també era qui escrivia el reconegut bloc literari, ara abandonat, ‘Un artista abans anomenat Subal Quinina’. El primer bloc, per cert, on va aparèixer una crítica del llibre ‘Primavera, Estiu, etc’,  de Marta Rojals. Per això el llibre també està ple de referències al món editorial, que ell coneix des de dins. Adam ens rep a la seu barcelonina d’Edicions de 1984 i acabem fent el cafè en una terrassa d’aquesta Barcelona que apareix tant al seu llibre, i que estima i odia a la vegada.

—El llibre aconsegueix personatges patètics i perdedors, però explicat amb una veu que m’ha deixat amb energia positiva. Però molt.
—Jo he estudiat Econòmiques i gràcies a això vaig entendre que el sistema és molt difícil de canviar. Molt. Sé que dir-ho és molt pessimista. Però mira. Fa un temps dos nanos de la facultat de comunicació em van entrevistar per la meva feina a l’editorial. Tenien 18 anys. Vaig veure una cosa que em va entristir molt: aquells nois no sabien que vivien molt malament. La nostra generació sabem que viurem pitjor que els nostres pares. És una putada, però ho sabem. I el fet de saber-ho aporta llum a una veritat. Això és essencial. I els contes són una mica això. Adonar-te’n i tocar de peus a terra.

—Sota l’aparença de lleugeresa, hi he vist formació política. La teniu?
—A mi l’antiglobalització em va enganxar fent Econòmiques. Hi havia una efervescència molt gran i estàvem al costat de Sociologia. I allà vaig començar a llegir literatura antiglobalització. Un dels professors em va parlar d’ATTAC. M’hi vaig afiliar i vaig anar a Gènova. No a tirar pedres, però em va marcar. A Gènova vaig veure que necessitava fer activisme i explicar què havia passat. Allò va ser viure tres dies en un estat d’excepció pinochetista. Tenia 21 anyetsAl tornar vaig conèixer les entranyes d’ATTAC i em vaig fer descregut. Tinc consciència política molt forta, però la meva experiència ha resultat desastrosa. El fracàs en l’activisme polític em va desinflar moltíssim. I l’únic activisme que em quedava, i em queda, és la Literatura. No parlo d’escriure i prou. Venent llibres d’Edicions 1984 també és activisme. Hi ha autors com Doblàtov, per exemple, que m’han marcat molt. Molt poc coneguts, són, i la meva ambició és que la gent se’ls llegeixi

—En un dels contes parleu d’una casa habitada per persones que han inspirat a personatges de novel·la. Hi ha l’Èlia de Cal Pedró, personatge escrit per Marta Rojals. I també el Quim Porta, de Josep Pedrals. És un plaer veure autors catalans que llegeixen altres autors catalans vius.
—Un crític em va acusar de ser endogàmic. Doncs al revés, crec jo: atès que es vénen tan pocs llibres, i hi ha tan poc futur, doncs aprofitem-ho per tenir més llibertat creativa. Parla del teu món sense complexos. I riu. Riu-te d’una realitat, com l’editorial a Catalunya, que és molt ‘xunga’.

—Un veneçolà t’ha acabat furtant la parella, com en un dels contes?
—No, pobre. El meu amic Gómez existeix. Gran amic meu. Colombià. No em va picar la parella, no, però sí que tots dos vam viure moments molt tristos amb les respectives parelles. I aquest relat en el fons és un gran ‘perdona’m’ a les noies que vaig conèixer durant aquella època lamentable de la meva vida. Vaig fer tant el ridícul. En aquest tema, quan ets a baix de tot i no saps que fas el ridícul, és tant trist!

—Dius: ‘Vaig deixar de llegir per plaer, i ara ho faig per ambició’.
—Exacte. Ara llegeixo llibres només per aprendre com un ha fet l’estructura, l’altre el punt de vist. Ara, en aquesta frase exagero perquè segueixo tenen plaer amb els llibres que editem a Edicions de 1984. Una de les grans virtuts que tinc, en tinc poques, és que em costa sentir enveja de com escriu la gent, cosa que he vist que és molt característic dels escriptors. Jo el que sento és entusiasme. La meva feina és entusiasmar els periodistes i els lectors. Gràcies a Déu, quan veig que algú escriu bé, m’oblido de tot, i m’entusiamo

—Jo amb la Marta Rojals vaig plorar d’alegria. ‘Sujuro’. Que bé escriu!
—Jo em vaig entusiasmar tant! Vaig dir, hòstia puta aquesta tia, qui és? Tinc el gran privilegi i honor d’haver fet el primer post parlant d’aquest llibre. Per exemple, Jordi Lara. L’has llegit? Oh! A mi què m’importen les sardanes? Doncs el meu cap Josep Cots me’l va fotre a la taula i em va dir: té, llegeix això. ‘Bueno’ va, em llegiré el puto llibre de sardanes. I vaig al·lucinar. És una road movie que en lloc d’una banda de jazz americana, de vells heroïnòmans, són uns vells jubilats catalans que toquen sardanes i que són lliures. A la meva feina el plaer és immens.

—Parleu de perdedors, de toreros d’hiverns, i també feu servir una imatge que recordaré: ‘Imagina’t que ets un saltador de llargària en un estadi ple de gent avorrida que no espera res de tu’
—Són diferents imatges d’una mateixa cosa: un escriptor que no té èxit, un calb amb ulleres, un atleta que ningú fa cas. M’agrada la gent que no triomfa, que no són triomfadors. Conec pocs triomfadors però els que conec acaben convertits en uns ‘gilipolles’. Aquest llibre parla de la gran victòria dels perdedors. Hi ha una frase que em va agradar molt que citava el Vilamatas, que ell diu que és del Pessoa, però no ho tinc comprovat. La frase diu: la glòria de ser gran no essent ningú. Un torero d’hivern és això. Potser la gent no et coneix. Però tu tens la glòria de saber que ets gran.

—Qui és el Guillem Simó que citeu?
—Aquest és un gran. Professor de secundària a Mallorca. Però mai es va adaptar al nucli de literats i intel·lectuals de l’illa. Entre la seva feina de professor i el seu fracàs va adquirir una bilis, una mala hòstia tan bèstia! I va escriure un diari. I el diari va sortir publicat. I aquest diari em va al·lucinar. De la mala llet i de la ràbia que tenia. Quan jo he estat infeliç a la meva vida homes com aquest m’han ajudat.

—Però també escriviu: La millor venjança és viure bé’.
—Aquesta frase no és meva, sinó d’un amic meu. Això va bé contra la gent tòxica. Saps aquest concepte de l’amic tòxic? N’hi ha molts, d’aquests. I molt problemàtics. Me n’he trobat uns quants i t’arruïnen la vida. La millor venjança contra aquests és ignorar-los i viure bé. Això els mata. Els fa molta ràbia.

—Sota l’aparença d’una escriptura que vol fluir, i que sobretot sembli fàcil i lleugera, hi veig molta reescriptura.
—I ambició, també. Que ho hagi aconseguit o no, és una altra cosa. Estic molt d’acord i a vegades em trobo que molts escriptors catalans els agrada molt tenir el diccionari al costat. I la meva veu no té diccionaris. Ara, ambició literària sí que la tinc.

—Himnes i Sorolls, és una història d’amor que dediqueu a la dona.
—La meva dona és funcionària de la Institució de les Lletres Catalanes. Ella em coneixia molt abans que jo a ella, perquè era una gran lectora del meu bloc. Molt tímida. I em feia comentaris anònims. La Literatura no serveix per res, excepte per tenir dona i fills! Ha ha! Perquè vegis com és ella. Ahir vaig sortir al canal 33 quinze segons. I jo, que no estic tant lluny dels personatges que escric, vaig dir-li ‘Va tia, fes-me un massatge que ara j sóc famós…’. I em diu: però si el 33 és un canal infantil. Ja no és el que era, el 33. Ens l’han robat. És el Súper 3!. És una de les coses que més aprecio d’ella: em fa tocar de peus a terra sempre. I ho fa amb estil i talent.
—Fareu presentació més enllà de la premsa?
—Sí. El dia 16 a l’Horiginal. L’Horiginal és la meva pàtria literària. Sempre que he presentat llibres d’altres hi he fet discursos a la nació. Perquè jo penso per escrit. Quan penso, és escrivint. Per tant el que faig és un relat pel dia de la presentació. Parlaré de la roda de premsa d’avui, per exemple. Perquè jo ara sóc dos: sóc escriptor i el que ven l’autor als mitjans. Faré la promoció de la meva pròpia novel.la. Ah! El món editorial. Els comercials, la gent subalterna. M’interessa molt més la vida d’un comercial que la vida de l’editor estrella de torn.

—Quina importància té en vós l’escriptor Joan Todó?
—Som molt amics. L’admiro molt com a escriptor. Per mi un dels grans de la nostra generació. Sempre que ell havia de venir a Barcelona, abans que jo tingués els fills, s’estava a casa. Joan Todó i Jordi Florit em van ensenyar qui és qui en el món editorial. Són dos filòlegs i savis. I a l’Horiginal jo era un ‘mindundi’. No sabia res. Havia estudiat econòmiques! I em van ajudar a entendre les perversitats d’aquest món. D’aquí a cinquanta anys diran, ah sí, el Todó. El Todó. Amb la crisi dura va haver d’abandonar Barcelona.

—Rojals, TodóLara. Qui més?
—M’agrada molt la Núria Cadenas. Escriu. I escriu molt bé. Molt. Jo tenia por del meu prejudici. Cadenas per mi era una noia que venia de la política, que no té res a veure amb la Literatura. Doncs em va sorprendre. Escriu de perles. Hi ha tanta gent amb qui tenim prejudicis! Ara, el meu problema és que els meus amics també són escriptors: Nopca i Forn. I si te’ls recomano, em diràs que són amics. Però te’ls recomano igualment.

—Jaume Cabré diu que quan escriu no pot llegir diaris perquè al món passen coses tan bèsties que es desconcentra. A tu et passa? Perquè ara el moment és intens.
—No em passa. Però algun cop he pensat ‘hauries d’escriure sobre el rotllo polític’. Però és tan canviant! Per sort hi ha Twitter. M’encanta. Les batusses que hi ha incloses. I de fet al llibre hi ha un moment que surt, ‘el tema’. Jo sóc sobiranista, dic a una mexicana en una festa. I ella em diu, per què? Per ser lliure com Mèxic. I la tia em respon: tu estàs boig! Ha! Sóc tan complicat, jo. Tan nacional!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb