‘Com tots els anys; hem vingut com tots els anys. I enguany, amb aquesta necessitat que tenim de continuar avançant’. Tonetxo Pardiñas, rere la barba florida i característica, resumeix el sentir de molts, aquest 13 d’abril. És el president de la Societat Coral El Micalet, la centenària institució de la ciutat de València, i mentre un parell de muixerangueres fan voltes i s’estrenyen les faixes, mentre es preparen les canyes i s’afinen les dolçaines, mentre de mica en mica es va omplint la plaça de Sant Agustí, que fins no fa res no ho semblava però resulta que sí, mentre tot això passa al seu voltant, Pardiñas apunta directe a la qüestió que marcarà tota la marxa: ‘Hem vingut com tots els anys però amb un cert nerviosisme, també. Pel percentatge tan elevat d’indecisos, de gent que no es defineix’. Parla de les properes eleccions, és clar. Al País Valencià, com sol passar, hi ha en joc alguna cosa més que una simple sínia electoral: ‘No podem permetre’ns de perdre el poc que s’ha fet. Ni, sobretot, no podem permetre’ns de no continuar avançant. Queda molt per fer. I és important que es faça’.

Obertura de dolçaines
I ja sonen les dolçaines. Senyal indefectible que comença la manifestació. Durant tota la marxa, davant de la pancarta principal, el pas l’obrirà la música de les dolçaines i els tabals, en una colla de colles que es forma a posta per a la commemoració. Després, cadascú tornarà a la seva, però durant les dues hores que durarà la marxa reivindicativa, tocaran, junts, el ‘Bella, ciao’ o el ‘Cant dels maulets’ o ‘El tio Pep’ o la ‘Muixeranga’ cada vegada que s’alcin figures i pilars. Algun dia se n’hauria de parlar, de la força vertebradora de dolçaines i tabals.

La capçalera, amb els membres de la Junta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i amb el seu president, Joan Francesc Mira, al costat de la representant d’Òmnium Cultural, Blanca de Llobet, ja ha sortit de la plaça de Sant Agustí.La gent de les voreres, de mica en mica s’hi va sumant. Hi ha qui cerca els amics, hi ha qui els retroba, hi ha qui hi ha vingut amb la família. Dins d’un cotxet, amb l’atenció fixada en un conill de peluix groc (un color que esquitxarà, ça i enllà, tota la manifestació), una criatura de bolquers descansa sense fer cabal de l’enrenou que l’envolta. És Aina, la néta més menuda de l’escriptor Octavi Monsonís. ‘Que bonica, la seua primera manifestació’, comenta algú. Però la mare de seguida somriu i aclareix que no, que aquesta és la segona, en els quatre mesos que té, que ja es va estrenar el 8 de març i que això és un no parar.

El context
‘Aquesta manifestació se celebra en un context molt especial, marcat per la convocatòria electoral del 28 d’abril’, raona Toni Gisbert, secretari d’ACPV. ‘De fet, forma part d’una campanya de treball en una doble direcció: d’una banda, la mobilització per a garantir que no retrocedim, que no tornaran els governs antivalencians, corruptes i autoritaris, i, de l’altra, l’evidència que ens cal avançar. I això significa posar en marxa el que ha quedat pendent en aquesta legislatura, com ara la normalització de la reciprocitat amb TV3, l’entrada a l’Institut Ramon Llull o l’acceptació de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública. Però també significa fer un pas més: que tingam per fi una conselleria de Cultura, per exemple. Que s’aprove la tan necessària Llei d’Igualtat Lingüística. I en això treballem i treballarem’.

Hi coincideix Ferran Garcia, secretari de cultura i política lingüística de CCOO-PV: ‘Som aquí perquè cal que ens mobilitzem: aquesta cita electoral és important, és clau que els polítics defensen els drets socials, els drets lingüístics’. Avança rere la pancarta que ho resumeix: ‘Dignitat i drets’. I apunta que avui torna a ser també necessari ‘constatar i recordar la universalitat dels drets humans’. En arribar a la plaça de l’Ajuntament, sona de nou la Muixeranga, i s’alcen les torres humanes, saluden, solemnes, com per dir-li que sí. També Vicent Maurí, portaveu d’Intersindical Valenciana, coincideix en l’anàlisi de context. La pancarta és concisa: ‘País, llengua, territori’, i Maurí apunta que aquest abril ha de ser ‘important per a frenar la involució que pretenen imposar-nos alguns partits. Ha d’haver-hi una mobilització important de l’esquerra: si la societat no es mobilitza, l’abstenció podria ser fatídica’.

Llibertat presos polítics
És un crit que se sent, transversal, tot al llarg de la marxa. Hi ha cartells que ho especifiquen. Llaços grocs. Mocadors grocs. Flors grogues. O la pancarta de la plataforma de solidaritat amb Catalunya, que és, sencera, un llaç groc. Es van començar a mobilitzar el desembre del 2017, ens explica Manel Rodríguez Castelló, i són, lògicament, a la manifestació, amb la pancarta que duen sempre. Feta a mà. Preparada per a fer marxa arreu: ‘Per a recordar els presos polítics, per a lluitar per la qualitat democràtica del país, per a eixamplar la base autodeterminista i republicana’, explicita.

Des del Principat ha vingut una nodrida representació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La seva presidenta, Elisenda Paluzie, ens explica que al matí, a València mateix, han celebrat reunió del Secretariat, ‘després hem fet un dinar i un acte polític amb la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que són entitats germanes i reconegudes com a tals als nostres estatuts. A diferents ritmes, però els pobles de la nostra nació avancem en l’autodeterminació.’

‘Avui explicitem la reivindicació de les repúbliques’, relata Guillem Agulló, pare del jove independentista i antifeixista assassinat l’any 1993. És candidat a les eleccions Europees per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i ha deixat un moment el seu lloc al costat de Josep Lluís Albinyana, qui fou president del Consell pre-autonòmic i actual cap de llista a les Corts, i de Jon Inarritu, d’EH Bildu, per resumir les raons de manifestar-se: ‘Aspirem que el País Valencià siga una de les repúbliques dels Països Catalans. I fem, sobretot, una reivindicació de la llibertat dels pobles, una crítica clara a l’estat repressor i una defensa dels presos polítics. Perquè hem de tenir clar que el que passe a Catalunya ens afectarà a tots.’ I fa una pausa, i hi afegeix, recalcant molt els mots: ‘I els que no hi són… no són’.

‘L’única manera de no retrocedir és avançar’. Maria Josep Martínez, portaveu del bloc de l’esquerra independentista que tanca la manifestació (CUP, SEPC, Endavant, COS, Arran i Alerta Solidària), és concisa com el lema que els ha aplegat a València: ‘Davant l’ofensiva recentralitzadora i les polítiques d’extrema dreta, i atès que el pacte del Botànic ha tornat a deixar claríssims els límits de l’autonomisme, l’única manera de no fer passes enrere és fer passes endavant, sense renúncies. Lluitem per la defensa i la recuperació de sobiranies (nacional, energètica, habitacional, alimentària…), que és l’única manera que les classes populars tingam vides dignes’.

La carta de Jordi Cuixart
I la manifestació ja ha desembocat al Parterre. I allà, sota l’estàtua de Jaume I, s’ha viscut el moment més emotiu quan Toni Gisbert ha agraït ‘molt especialment la presència d’una delegació dels nostres germans d’Òmnium Cultural’. I hi ha hagut aplaudiments. I ha llegit, seguidament, la carta ‘de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural i president de la Federació Llull que compartim amb l’Obra Cultural Balear. I que per tant és, també, el nostre president’.

‘Des de la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem’, ha escrit Jordi Cuixart, ‘recorro al vostre costat els carrers de València. Compartint festa i cultura, que vol dir vida i consciència col·lectiva. Perquè no torne el passat, continuem avançant. Felicitem-nos per un nou 25 d’Abril alegre i combatiu, on ens reconeixem plegats en la lluita per la llengua i les llibertats. Ni 543 dies de presó ni els anys que puguin venir podran fer que hi renunciem’.

Per acabar l’acte, Anna Gascon i Tomàs Llopis, de la Junta Directiva d’ACPV, han llegit el manifest tot recalcant la feina pendent, la importància de no deixar-ho perdre: ‘Encara hem d’acabar de reconstruir allò que els anteriors governs van desfer’. I, sobretot: ‘no ens acontentarem amb això, perquè seria tant com dir que el nostre projecte de futur és tornar a l’any 1995.’ A sobre de la taula hi ha les propostes.

Tino Villora, activista de Salvem el Cabanyal, avançava al costat d’Enric Valero, de Ca Revolta. Comentaven i saludaven i anaven xerrant amb l’un o amb l’altre mentre la marxa tombava cap al carrer de la Pau. Quan han preguntat a Villora per quin motiu és avui a la manifestació, ha respost automàticament: ‘Per poder anar amb la cara alta’. Al seu costat, Valero somreia i assentia.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb