La frontera entre migració i sedentarisme és un artefacte perceptiu. Únicament qualifiquem de migradors els animals que recorren molts quilòmetres, com si desplaçar-se només uns centenars de metres no fos també una migració. Ho és, i tant que sí. Però la ment humana es decanta per la quantitat i pels fenòmens discrets: d’aquí cap a molt enllà, migradors; més ençà, sedentaris. L’exaltació de la quantitat es percep com a qualitat. En el fons, tot moviment és una migració. 

Manuals i guies asseguren que les mallerengues són ocells sedentaris. D’aquella manera. A l’era de casa meva, un mas del Pla de l’Estany, acudeixen cada dia durant l’hivern, però desapareixen a l’estiu. Es comprèn: amb la calor, es retiren a les muntanyes de la immediata Garrotxa; quan fa fred, tornen a la plana, en cerca de temperatura convenient (i de les menjadores ben servides que troben a casa). Així doncs, són sedentàries a gran escala, però migradores de gra fi. Les orenetes, que també vénen a la meva era, en cerca d’insectes voladors, tenen un règim temporal invers i d’escala gran: m’acompanyen a l’estiu i a l’hivern se’n van a l’Àfrica, per això diem que migren.

D’animals sedentaris absoluts també n’hi ha. Els coralls, per exemple. És un sedentarisme enganyós: ells no es mouen, però l’aigua sí. No els cal anar a cercar aliments, l’onatge els els porta a la boca. Si fa no fa és el mateix. També s’ocupa de disseminar les cèlul·les reproductores. No és tan divertit com aportar-les personalment, però s’arriba als mateixos resultats. Tot plegat per dir que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.

Tanmateix, cal admetre que els grans migradors protagonitzen gestes remarcables. Per exemple, que un ocellet recorri milers de quilòmetres dos cops l’any i sense perdre’s. I no únicament ocells. Només cal pensar en les anguiles, que neixen al mar i viuen riu amunt; o en els salmons, que fan al revés. Al Carib, a l’època dels huracans, les llagostes migren en fila índia, xino-xano pel fons marí, quilòmetres i quilòmetres. Per no parlar dels llagosts de rostoll i les seves migracions multitudinàries, una de les deu plagues bíbliques…

Arribats aquí, sorprendre’s per les migracions humanes –o, pitjor encara, escandalitzar-se’n– és una bona bestiesa. Si de cas, ens hauríem d’escandalitzar de les raons que desencadenen determinats moviments migratoris, com el de les pasteres de subsaharians o el dels refugiats sirians. La nostra espècie no ha parat mai de migrar, altrament encara viuríem tots a l’Àfrica oriental. Migrant, migrant, hem arribat a tots els confins de la Terra. Al principi, lentament. Després, amb la invenció dels vaixells, prou de pressa. Avui, gràcies als vehicles motoritzats, a gran velocitat. Som l’espècie més migradora de la història.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Ramon Folch. Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.

Què és Mètode?