Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) serà l’encarregat de fer avui el pregó de Sant Jordi a les 19.00 al Saló de Cent de Barcelona. La conversa promet ser de pinyol vermell, atès que serà entrevistat en directe per Anna Guitart, ara com ara una de les millors periodistes literàries del país. Couto, un dels grans escriptors africans contemporanis, actualment viu a Maputo, ciutat prioritària de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, però acaba de veure com bona part del seu país ha estat afectat per un potent cicló per al qual recull fons mitjançant la Fundació Fernando Leite Couto-Mia Couto. El seu darrer llibre traduït al català, Terra somnàmbula, l’ha publicat Periscopi en versió de Pere Comellas i és la seva primera novel·la. Abans del pregó el podreu trobar signant llibres a la ciutat.

La literatura portuguesa contemporània i la de la bona part de la Lusofonia no existiria sense la guerra?
—Possiblement més que per la guerra, per la pèrdua d’un món conegut, que és allò que implica la guerra. La sensació que tens és que perds tots els referents i el terra. I aquesta pèrdua d’un món és allò que vertaderament importa per a la literatura, és la condició de límit on l’autor reneix i implica qüestionar totes les certeses; és la literatura que neix en un país que neix.

Però també la guerra marca la literatura contemporània de la metròpoli…
—Això confirma què dic, que no és la guerra que implica el germen de la literatura, sinó més aviat aquesta sensació de món que s’acaba, tant a Portugal com a Moçambic. Les noves generacions ja no hi han tingut contacte directe i s’enfronten a uns altres temes i uns altres fantasmes, però sí que la guerra ha estat un tema central tant a Portugal com a la Lusofonia.

Els vostres pares es varen instal·lar a Moçambic fugint de la dictadura de Salazar. Després de la Revolució dels Clavells, vós vàreu tenir cap temptació de tornar a la pàtria dels pares?
—En el meu cas no hi tenia cap mena de temptació perquè jo ja no hi havia nascut i perquè tant el meu germà com jo ja lluitàvem en el Frelimo (Front d’Alliberament de Moçambic) per alliberar Moçambic del règim portuguès, i per tant ens hi sentíem integrants. Sobre això he de destacar la generositat i l’amor dels meus pares, perquè ells se n’anaren de Portugal i llavors ja sabien que els seus fills serien d’un lloc del món que no era el seu i que de fet era molt lluny.

Els vostres començaments en el periodisme van estar directament vinculats a un mandat de partit. És complicat de fer periodisme d’estat en un moment en què tot es construïa de bell nou?
—Al principi m’agradava molt el periodisme, sobretot perquè no sabia que en feia d’estat. Era tot molt èpic i tots estàvem totalment implicats construint un país nou i un món nou. Tot era ple d’històries que s’havien d’explicar i tots érem al mateix bàndol, amb un únic partit i una mateixa finalitat històrica. Crèiem en allò que fèiem. Va ser després que ens vam adonar que hi havia una altra manera de fer, que necessitàvem un altre règim i una altra mena de democràcia.

Així doncs, la literatura va ser un refugi o una manera de poder explicar la veritat?
—Inconscientment potser sí que va ser un refugi i una manera de cercar la veritat. Quan estava al diari vaig poder tenir la sort de viatjar com a reporter en una segona etapa –en la primera m’havien anomenat director quan era molt jove– i la cosa més divertida va ser veure com a la resta del país la gent explicava les seves històries i com n’eren de diferents de les oficials. Llavors va néixer el meu primer llibre de contes, que escric quan abandono el periodisme i que potser cerca una nova manera d’explicar aquesta realitat.

Pere Comellas, el vostre traductor al català, assegura que bona part de l’oralitat de la vostra literatura prové directament tant del Brasil i la literatura de l’angolès Luandino Vieira com de l’Àfrica…
—Jo estic bastant d’acord amb la teoria, però també hi ha una part que ve de dins. A Moçambic tenim més de vint-i-cinc llengües vives i no són solament llengües, són maneres de veure el món. Per exemple, per saber si un diari és del dia, es demana si ‘encara treballa’, és a dir, es dóna per fet que el diari és viu. I hi ha una part del meu treball literari que també ve d’aquest interior, però estic molt d’acord amb les influències detectades pel Pere.

En la vostra literatura, com en bona part de les creences de Moçambic, l’estructura del temps és circular i funciona d’una manera molt diferent de l’europea. És una de les lliçons dels africans?
—No sé si aquesta lliçó sobre el temps arribarà a temps, però podria ser una de les contribucions importants. L’altra és la manera com els africans s’enfronten al caos i com hi conviuen. Procurem fer sempre previsions futures i això ens ajuda molt a viure, però hi ha d’haver un marge i, en vista del caos, com ara en una vaga de combustibles que ho complica tot, els europeus treuen els instints més primaris i veuen com es trenca tot el seu sentit de l’ordre. En canvi, els africans conviuen amb aquest caos i en saben treure partit.

El vostre nom apareix cada any a les travesses del premi Nobel de literatura. Seria important per a la literatura africana…
—No crec que sigui mereixedor del premi Nobel, però també és cert que tampoc no me’n considerava de cap dels altres grans premis que m’han atorgat. Aparèixer a la travessa dels periodistes culturals és interessant i és bo per a la literatura africana, però és molt difícil que me’l donin per raons extraliteràries. Cal un premi Nobel de literatura africà per a un negre.

Sembla que aquests darrers temps a Barcelona i a Catalunya hi ha un cert interès per la literatura portuguesa i també per l’africana que s’expressa en aquesta llengua, com demostra la vostra conferència al CCCB o el premi Llibreter per a José Eduardo Agualusa…
—És molt gratificant. Darrerament Barcelona és el lloc on es nota més interès per la nostra literatura i hi tenim més visibilitat que enlloc més. Quan es ve de l’Àfrica, trobar aquest interès és impactant, però potser també té una mica de mèrit la nostra història. Em refereixo al fet que l’Àfrica té una llarga capacitat de construir històries; no et trobaràs mai històries metaliteràries d’autors que han d’escriure sobre si mateixos perquè no saben de què han de parlar.

I què significa per a vós fer el pregó de Sant Jordi?
—És un gran honor per a mi de poder participar en aquesta conversa, però tot allò que té a veure amb Sant Jordi em supera. Encara no ho he experimentat i ja estic emocionat. Suposo que això es deu a les expectatives que m’ha posat al cos el meu gran amic José Eduardo Agualusa, que l’any passat va al·lucinar amb la festa.

Pere Comellas també diu sempre que té una sensació contradictòria en traduir-vos, que en realitat seria meravellós de no poder la feina per desconeixement de la llengua…
—És molt complicat d’entendre el problema lingüístic que tenim a Moçambic. Els primers quinze anys després de la independència les llengües africanes estaven molt mal vistes, però després la situació va canviar i es van inclinar pel bilingüisme. Ara, quina llengua de les vint-i-cinc és la materna en cada indret? Potser n’hi ha cinc o sis en un mateix lloc, a més a més de les múltiples variants dialectals. Llavors, com podem ensenyar aquestes llengües a cada contrada si no hi ha diners per a formar els professors i si en molts casos no hem aconseguit ni tan sols de construir escoles? Naturalment no hi ha diners per als desdoblaments, ni recursos per a totes vint-i-cinc llengües, però alguna cosa hi haurem de fer a la llarga si no volem perdre aquest patrimoni. D’una altra banda, hi ha hagut pocs casos de literatura escrita a Moçambic en llengües no portugueses i han estat un fracàs perquè no hi ha prou lectors alfabetitzats per a comprar els llibres.

Acabeu de sofrir un cicló terrible a Moçambic. Més enllà de recaptar diners mitjançant la vostra fundació, com us podem ajudar?
—D’entrada hi ha alguna cosa que podríem fer, que és ajudar els africans a entendre que han de crear una millor imatge d’ells mateixos i que aquesta catàstrofe potser hi pot ajudar. Per exemple, s’han de conèixer les històries de tots els qui s’han sacrificat per impedir la mort de més persones. Per exemple, moltes escoles s’han convertit en refugis per als qui ho han perdut tot, i en canvi els nens continuen anant a classe sota un arbre, com abans, sense tenir ni tan sols una pissarra. Alguns caminen molts quilòmetres només per la voluntat d’aprendre, i aquesta història d’aquests herois l’hem d’explicar. La manera com volen ser a l’escola és admirable, la manera com volen aprendre és quelcom que hem d’explicar al món ric.

Pot ser matèria per a un futur llibre?
—Jo havia començat a escriure una història sobre el lloc on vaig néixer, que ara és completament sota l’aigua i potser aquesta és la manera de restituir les coses.

Us pensàveu mai que faríeu aquest pregó havent-hi presos polítics a casa nostra?
—És una situació que em crea molta incomoditat i que no és gens feliç per a mi.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb